El quadre de l'Ateneu

Daniel Rocavert i Toscas

Cada matí a primera hora, per raons de feina que ara no vénen al cas, entro a la recepció de l’Ajuntament. A aquella hora encara no s’hi han posat i darrera el mostrador no hi ha ningú, tot està a mitja llum. Vesteix el pany de paret un quadre important tant per la seva dimensió com per la seva qualitat i alhora per la seva història. Em fa patir la seva integritat, està tan a l’abast d’una refregada, d’un cop... em fa patir veure’l allà encabit d’aquella manera, reduït a un mer mural decoratiu impossible de veure amb la perspectiva necessària per copsar tota la composició. Cada matí me’n vaig amb recança.

Va ser pintat per decorar el saló-cafè de l’Ateneu i exposat al fons d’aquella sala, situació que permetia, allà sí, veure l’obra completa. No sé si el pintor es va inspirar en les alzines i els roures de la font de Ca n’Amada, però sí sé que tothom interpretava el quadre amb aquell paisatge, tothom s’identificava amb aquella descripció idealitzada de les fontades tan arrelades als costums d’aquella època a casa nostra. Se’n feia una interpretació propera, potser el noucentisme no era tan aliè a la realitat com tampoc ho eren els poemes del poeta que somniava un Ateneu més elitista i més culte que mai va acabar de ser.

Aquell Ateneu va ser una mica de tot: teatre, escacs, sardanes, cine-club, gitanes, centre excursionista, el cafè de trobada, el ball dels diumenges... la meva joventut i la de tots els de la meva edat.

Darrera el mostrador de recepció de l’Ajuntament, mig tapat pel moble i per les recepcionistes, no és el millor lloc per exposar aquest quadre. Potser no hi ha cap més espai, no ho sé, però el que sí sé és que aquí qualsevol dia tindrem un disgust.

Trobar un lloc més adequat crec que seria un acte de respecte envers l’artista, el senyor Raimon Roca, però també de respecte cap a tots nosaltres.

Ensenyament i aprenentatge de la música. Enregistrament de la taula rodona.

Si no vau poder assistir a la taula rodona o voleu refrescar la memòria del que s'hi va dir, aquí teniu l'audio de les intervencions.


1- Laia Rocavert: Introducció

Descarregar


2- Miquel Desclot. Escriptor, poeta i traductor, ha escrit llibres de divulgació de la música.

Descarregar


3- Joan Josep Gutiérrez. Director de l’Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels de Sant Cugat del Vallès

Descarregar


4- Antoni Cabanes. Director de l’Escorxador, Centre de Creació i Formació Artística d’Igualada.

Descarregar


5- Torn de preguntes.

Descarregar

La taula rodona a Ràdio Castellar

Notícia sobre la Taula Rodona i entrevista a Laia Rocavert.

Descarregar

Taula rodona: Ensenyament i aprenentage de la música

Daniel Rocavert i Toscas

Els de La Res Pública som un grup que voldríem que fos obert, un grup d’opinió que vol incidir en el debat per aconseguir un poble i una societat millor. Ho volem fer d’una forma amable, planera, parlant, exposant idees i sentiments, però també escoltant.
Creiem que una bona manera d’escoltar podria ser amb l’organització de taules rodones sobre aquells temes que ens preocupen. I ja ens hi hem posat.
Per començar hem cregut oportú obrir el debat amb un tema que incideix sobre diferents qüestions que tenim o tindrem sobre la taula molt aviat. La primera taula rodona l’hem titulat: L’ensenyament i l’aprenentatge de la música, perquè un cop acabada la primera fase de la remodelació de la Plaça Major ens caldrà començar a centrar conceptes pel futur de l’illa cultural i pensem que la música, des del vessant de l’ensenyament, podria ser un bon punt de partida.

Els integrants de la taula seran:

El nostre convilatà Miquel Desclot, que no necessita presentació. Li hem demanat la seva presència com a gran coneixedor del món de la música i autor de llibres sobre la matèria.
El Sr. Joan Josep Gutiérrez, director de l’Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels de Sant Cugat, una escola que va començar fa més de vint-i-cinc anys i a hores d’ara ja s’ha convertit en conservatori. Una escola que està apostant fort per la investigació i te línies de col·laboració amb la Universitat Autònoma de Barcelona.
El Sr. Antoni Cabanes, director de l’Escorxador, centre de creació i formació artística d’Igualada. Aquest és un projecte molt ambiciós, que culminarà sent centre d’ensenyament de totes les disciplines artístiques i al mateix temps productor de productes culturals.
En el moment d’escriure aquesta ressenya encara estem pendents de la confirmació de l’assistència d’un responsable de l’escola Oriol Martorell , que és l’escola pilot que fa conviure l’ensenyament obligatori amb els estudis de música i dansa. Esperem que la resposta sigui positiva i puguem disposar d’una alternativa que veiem molt interessant.
Segur que sortiran idees i conceptes engrescadors. Us demanem que vingueu, serà enriquidor per tots i encara més si col·laboreu amb les vostre opinions.

Això serà el dia 13 de desembre a les 9 del vespre a ca l’Alberola.

La via escocesa al catalanisme

S.V. Llavaneres

Recordo el 30 de Setembre de 2005, quan els nostres polítics es mostraven contents i cofois per l’Estatut que s’acabava d’aprovar al Parlament. Dies després la tríade política més representativa del nostre país anava a Madriz a defensar, com moderns Tres Mosqueters, les virtuts i lloances del nou Estatut.

El que va venir a continuació és conegut per tots: en lloc de negociar tots junts fent pinya, cadascú va anar pel seu compte i, gràcies al “divide y vencerás” promogut pels polítics castellans, ens van anar laminant competències al nostres nassos.

Després va venir el Sr. Guerra amb el seu ribot, vantant-se de les seves habilitats i donant-se-les d’espavilat.

Finalment el Sr. Mas es va deixar engatussar pel triler de la Moncloa i, com deia aquell, van deixar l’Estatut que no el coneixia ni la mare que el va parir.

I ara encara el tenim a la U.V.I. del Tribunal Constitucional, d’on encara no sabem si en sortirà gaire més amputat.

Tots aquests records me’n porten uns altres: l’any 1707, molt abans del nostre tràgic 1714, en constituir-se la Gran Bretanya, Escòcia va cedir la seva sobirania al Parlament de Westminster per tal de donar forma a la nova situació política.

Molts anys després, en ple segle xx, quan Escòcia ha volgut recuperar la seva independència, no ho ha fet mitjançant un Estatut, sinó que ho fa senzillament demanant la “devolution”, la devolució de la sobirania que en el seu dia van cedir.

No ho tenen fàcil els escocesos; i això que compten amb l’agent James Bond 007 (Sean Connery) entre els seus millors capdavanters. Però és possible que se’n surtin molt més aviat que nosaltres, sense fer tant soroll ni tants escarafalls.

Potser els catalans ens hauríem de replantejar tot el tema estatutari, tot això d’anar discutint contínuament de si a Madriz respecten l’Estatut o no, de si ens regategen els fons a transferir, de si es fan el ronso a l’hora de traspassar competències, de si s’ingereixen en matèries que gestionem nosaltres, etc.

Tot pot ser molt més fàcil: escoltin, la sobirania que ens van prendre per la força de les armes el 1714, que ens la tornin, que ja ens la gestionarem nosaltres.

No és cap petició esbojarrada; tenim precedents. Per exemple: durant la transició, es va tornar el patrimoni a aquelles organitzacions sindicals que el van perdre durant la guerra civil de manera il·legal.

Doncs a nosaltres que també ens tornin el nostre patrimoni més valuós, la nostra sobirania, que també ens la van prendre de manera il·legal.I que no es posin tontos, que encara que nosaltres no tenim el James Bond per ajudar-nos, que sàpiguen que tenim, tenim... el Capità Enciam.

Premis locals de fomenta a la lectura

Rafa Homet

Estic molt content amb el meu metge de capçalera: quan vaig a l'ambulatori per qualsevol causa no urgent —una revisió, una consulta, una niciesa d'aquelles emprenyadores...— sé que m'atendrà com cal, que em dedicarà el temps que necessiti i que mirarà d'esbrinar si els mals de panxa persistents són deguts al cos o a l'ànima. No s'estarà tampoc de preguntar per la salut i les afeccions habituals de la família més propera que passa per les seves mans. Puc sortir amb recepta o amb dos copets a l'espatlla, però tranquil i convençut. I, com amb mi, amb tothom.

Ara bé, també sé que això té un preu i que abans d'anar al CAP és millor passar per la biblioteca i agafar un llibre que em convenci. Sé a quina hora estic citat però no pas a quina m'agafaran, la medecina d'antes necessita el seu temps i no s'avé amb el vingavinga postmodern.

Quan algú se'm queixa, li recomano que canviï de metge, segur que en trobarà un que amb tres minuts, dues caixes d'antibiòtics i hora per un especialista d'aquí vint mesos sortirà ràpidament i puntual del pas.

Recordo un munt de llibres llegits a sales d'espera i, fins i tot, algun capítol especialment interessant que m'ha fet pensar en la inoportunitat d'haver d'entrar a la consulta just en aquell moment.

I no parlem de La Vallesana! Quantes històries no he viscut dins un llibre a les parades, geladet a l'hivern, amarat de suor a l'estiu. Reconeixereu els empedreïts lectors quan pugen a l'autobús amb un bon llibre perquè ho fan amb el cap cot i seuen als primers seients, aterrats amb la possibilitat de trobar algú que els obligui a una conversa de compromís que impossibiliti la lectura tranquil·la.

És un lloc comú dir “m'estimo més llegir que no estar davant l'ordinador” per a justificar la ignorància en qüestió de noves tecnologies. Jo m'estimo més llegir que anar en cotxe! I com que de tot se'n pot trobar un cantó positiu, quants lectors no haurà creat la Magdalena Álvarez, el Cascos i tants ministres fatxendes de foment amb la seva manca d'inversions —i els retards que això provoca— en els transports públics catalans!!

Si he d'esperar, no em fa res si puc llegir de mentre.

Això pensava passant amb el bus davant la comissaria de la policia espanyola de Sabadell, fixant-me en un conegut que s'esperava dret, enmig de la vorera a poder renovar el carnet. “Si, com a mínim, hi hagués un lloc on seure...” I em quedo amb el dubte de si a la policia espanyola no li deu agradar gaire que la gent llegeixi.

El gos de l'Agustí

Jaume Mateu

L’altre dia vaig trobar-me el meu amic, l’Agustí, tot preocupat. Em va estranyar trobar-me’l així, doncs l’Agustí és un bon jan que mai s’atabala per res. Al preguntar-li quina era la causa de les seves cabòries, em va confessar que el seu patiment l’originava el “N’ugh”, el seu gos. El gos de l’Agustí és un mascle de Golden Retriever enjogassat com ell sol, que se’t tira a sobre i et tomba si no estàs a l’aguait.

El problema de l’Agustí és que ha de deixar la seva casa de Castellar per anar-se’n a viure a Sabadell, al pis dels seus sogres. No és que li faci massa gràcia la mudança, però el seu sogre està fotut, i la seva sogra ja és massa gran per cuidar-lo tota sola. Així doncs, ara que ja té els fills grandets i emancipats, ell i la seva dona han decidit, encara que a contracor, anar-se’n a fer de “cangurs”. El problema rau en que no pot endur-se el gos: el pis no és prou gran per poder tenir-hi la bèstia i, a més, la seva sogra té al·lèrgia al pèl dels gossos.

L’Agustí ja fa temps que està buscant algú que es vulgui quedar el seu gos, però això no és fàcil: a tothom fa gràcia endur-se a casa un cadell de poques setmanes, però és molt més difícil trobar algú que vulgui un gos adult de 9 anys.

Cansat de buscar, l’Agustí va anar a la Protectora de la Salut per deixar-hi el gos, però no l’hi van acceptar perquè ho tenien ple a vessar. Al contrari: li van dir si se’n volia endur algun per adoptar-lo. Després va anar a la Protectora de Can Barba i es va trobar amb el mateix..

M’explicà l’Agustí que aquesta situació de les Protectores té el seu origen en la nova llei de Protecció dels Animals que va entrar en vigor a principi d’any, la qual prohibeix expressament el sacrifici dels animals, a excepció de què sigui molt perillós o tingui una malaltia important. Amb l’anterior llei es podia sacrificar els animals més vells o els que presentaven una situació vivencial molt precària .

La darrera acció de l’Agustí ha estat la d’enviar-li una carta al Conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, on li demana que es posi en pràctica el que ell creu que és la solució definitiva: Tots els criadors haurien de vendre tots els seus gossos esterilitzats, excepte els que siguin per altres criadors que els dediquin a fer-los criar. No té raó de ser que un particular compri un gos fèrtil. Amb això l’únic que aconseguim és que, arribat el cas, li faci gràcia “que la seva gosseta tingui una cadellada, pobreta.”

Se suposa que, quan un particular s’emporta a casa un animal de companyia, és perquè li faci això, companyia, no per fer-lo criar. Per fer-lo criar ja hi ha els criadors professionals. Això de què la gosseta ha de criar almenys un cop a la vida pel bé de la seva salut són romanços de la Xina. Si està esterilitzada evitarem, a més, els embarassos no desitjats que es produeixen el dia que la gossa se’ns escapa estant en zel. I si el que se’ns escapa és un mascle, estarem tranquils pensant que, per molta juerga que faci, no deixarà bastards arreu del món.

L’Agustí està convençut que només amb mesures que vagin a l’arrel del problema podrem trobar solucions adients i efectives.

L’Agustí, de moment, ha anat a parlar amb el responsable d’una residència canina perquè es quedi el “N’ugh”, pagant com si fos un modern geriàtric caní. L’Agustí ja sap que, malgrat la carta, els polítics són molt lents resolent problemes domèstics.

Tot mirant el cel

Eulàlia Sagrera i Rius

Aquestes darreres setmanes la visió d'una rasa oberta davant mateix dels transformadors que hi ha a la Plaça Major, m'han fet venir al cap records no gaire llunyans.

Recordo els mesos de feina dels arqueòlegs excavant: la passió per l'arqueologia d'alguns ciutadans (pocs, això sí) ens feia semblar aquells jubilats que es passen hores contemplant la feina dels diferents obrers treballant. Evidentment, la manca de temps feia que la nostra contemplació fos més fugaç i efímera, però no per això menys intensa. Quan podíem, ens acostàvem als arqueòlegs que coneixíem perquè ens expliquessin les novetats de la setmana i seguíem atentament les seves explicacions. En altres ocasions, quan no hi havia ningú treballant, havíem de retirar la tela verda que cobria la tanca per poder seguir les evolucions de l'excavació, talment com si estiguéssim cometent un delicte.

Recordo que la primera vegada que es va organitzar una visita d'obres vaig pensar: “com és que no s'organitza una visita didàctica per conèixer les diferents troballes?”. Més endavant, parlant amb diferents personalitats de l'àmbit de la cultura d'aquest poble me'n vaig adonar que no era l'única que m'havia fet aquella pregunta. Perquè, si damunt de les diferents troballes hi havia d'anar un edifici cultural, per què no començar mostrant al poble de Castellar una part important de la seva història i la seva cultura? Tot plegat, semblava una mica incongruent però la veritat és que uns per pressa i els altres per mandra tot va quedar en no res: tothom pendent de mirar enlaire (l'alçada de l'edifici, la vista de la Mola...) però pocs s'interessaven pel que s'havia trobat sota terra. Quan algú intentava fer sentir la seva veu en favor de la importància de les troballes, de seguida se'l feia callar amb arguments de tipus pràctic i econòmic (per no comptar els estrictament electoralistes, és clar).

Sé que no serveix de res parlar d'això ara, que aquest article s'havia d'haver fet quan encara es podia fer alguna cosa però... les obres de la plaça encara no s'han acabat: s'estan obrint rases (vull pensar que els arqueòlegs n'han estat degudament informats), s'hauran de fer pisos... Aquesta vegada, però, espero que la nostra veu sigui alta i clara, que no hi hagi teles verdes que vulguin “amagar” les troballes, que no ens puguin distreure fent-nos mirar el cel i que els interessos econòmics i partidistes no passin per damunt de la nostra història.

La Pedra Fina

Daniel Rocavert i Toscas

És al capdamunt del poble, allà on comença la muntanya; era al bell mig dels jocs de la canalla; era una fita, el referent de molts pantalons esmolats. Ara està enterrada, però viva; és el talismà que ens ha de salvar de la mediocritat, de la deixadesa, de l’oblit. Des de l’interior de l’era d’en Petasques flueixen les seves forces protectores per a tot el poble. És la força mineral de la Pàtria, és a la cruïlla de camins per on ha trepitjat gent d’arreu.

Igual com s’havia de fregar la llàntia d’Aladí perquè concedís els desigs, nosaltres la fregàvem i refregàvem amb els nostres culs. Ara ja no la podem fregar però el seu efecte benefactor continua intacte, només cal que l’invoquem amb respecte, convençuts que ella ens ajudarà a trobar el fil del nostre futur sense oblidar la història i la nostra identitat i poder transmetre-la a tots els nouvinguts perquè també pugin estimar tot el que nosaltres estimem.

És l’amulet protector contra l’especulació, l’engany, la falsedat. Allà dalt vetlla des de la catarsi geològica que ens va conformar perquè, sempre que tinguem un desig, la necessitat d’un cop de mà, la puguem invocar tot fregant-nos el cul bo i mirant el cim.

Cal creure que alguna cosa roman quieta, estable, a casa nostra, com la Pedra Fina, que no es veu però que jo sé que hi és, com tantes i tantes coses que ja no veiem però vull creure que endins nostre encara hi són.

No estaria malament que tots els que vàrem esmolar pantalons sobre la seva esquena hi féssim peregrinació, per demanar-li que ens ajudi a mantenir viu el nostre testimoniatge en aquests moments en què els perfils del nostre paisatge es desdibuixen.

Comencem a fer realitat un somni

Laia Rocavert i Homet

Són molts els anys en què Castellar no ha acabat de tenir una vida cultural consolidada, no hem acabat de definir una manera de fer i viure la cultura de creació pròpia . Evidentment que són unes quantes les entitats culturals que amb el seu treball han anat mantenint una activitat, molt lloable i moltes vegades a un alt nivell, però al meu entendre de forma bastant disgregada. No hi ha hagut una cohesió, una unitat de treball que fes créixer i generés un moviment i un sentiment clar de cultura castellarenca. No només hagués estat enriquidor pels ciutadans sinó també pels nouvinguts, que en són molts, com una bona carta de presentació i una forma d’integrar-se al poble.

Ara ja hi ha la intenció de posar fil a l’agulla. A l’últim ple totes les forces del consistori van votar a favor de la creació d’un Consell local de cultura i s’està treballant en la definició dels seus estatuts. És el primer pas. I ho és perquè si ho fem ben fet pot ser una molt bona eina per anar construint ponts de diàleg i de treball amb tots aquells que volem fer cultura des del nostre poble i pel nostre poble. Des d’aquest consell es podrà anar dissenyant la infrastructura que necessitem per desenvolupar-nos, que ara mateix podem considerar nul·la.

Sóc conscient, però, que el somni de l’illa cultural de la Plaça Major va per llarg. Ara per ara sembla que només acabarem l’edifici de l’illa cultural (mal dit pantalla) que fa façana amb plaça i que arreglarem una mica l’auditori. Això no hauria de frenar les nostres expectatives ni inquietuds, per això penso que aquest edifici de la plaça Major, que per mi i altre gent formava part ja de l’illa cultural, hauria de ser l’embrió del què hi haurà després a darrera, és a dir, hauria de ser la primera pedra del camí cap al nostre model de cultura i una casa de cultura que pugui funcionar ja avui per començar a fer realitat un somni que molts tenim. No entenc per què l’actual equip de govern ja ha destinat els usos d’aquest equipament a serveis municipals (despatxos, etc) i a més, sense fer cap consulta, ja ho dóna per fet. Que no li tocava a la cultura ara? Si no tenim res! Fins quan hem d’esperar per poder començar a tenir un espai de referència ? Potser d’aquí vint anys més? Per què no deixem que sigui el Consell local de cultura que pugui decidir quins usos culturals podem crear a l’espai del nou edifici? Per què no comencem a fer realitat aquest somni?

Independència

Eulàlia Sagrera

Sóc de les que penso que en l'educació dels fills la millor recepta és ser coherent i predicar amb l'exemple. Puc afirmar amb cert orgull que no m'ha costat gaire complir aquesta màxima; els resultats, però, encara estan per veure i com que no les tinc totes...més val que parlem d'una altra cosa! De fet del que voldria parlar-vos és d'independència , i vull parlar-vos-en amb coherència i predicant amb l'exemple.

Des de fa quatre o cinc anys, tinc la sort de conrear un dels horts del Brunet , propietat de l'ajuntament. Malgrat que això no agradi a algun dels meus veïns hortolans, m'agrada fer les coses tota sola i sense demanar ajuda: des de fangar la terra a posar canyes a les tomaqueres. Amb tota la bona fe, algun veí s'ofereix a posar canyes perquè jo “no ho faig prou bé”; l'endemà decideixo matinar més que ningú perquè quan arribi el ben intencionat veí només tingui una feina: criticar la que jo acabo de fer. Em diuen que sóc massa orgullosa, que no demano ajuda a ningú. La segona part és certa, la primera no és veritat; confonen la paraula amb una altra que (permeteu-me la immodèstia) considero una virtut: independència. Ara bé, m'agrada molt repartir els fruits i la collita del meu treball i de la meva independència amb la gent que estimo i la gent que aprecio i ,quan és possible, també amb la gent que ho necessita més que jo. Tot pujant de l'hort (he dit pujant i no baixant, que quedi clar) vaig deixant quatre tomàquets aquí, unes quantes cebes allà, un parell d'enciams més enllà. Ho faig sense que ningú m'ho demani i , és clar, sense demanar res a canvi.

Permeteu-me ara que pasi d'una terra a l'altra : la meva terra, Catalunya. M'estimo la meva terra i la seva gent i és per això que vull per a ella el mateix que vull que no se'm negui a mi. Alguns “veïns” volen també “llaurar” el nostre terreny; “nosaltres no ho fem prou bé”. Potser és hora de treure'ns la mandra de sobre, matinar més que ningú i...posar les canyes abans que ells arribin a fer una feina que ens pertoca, una feina que no volem deixar de fer. Ells ens acusaran d’insolidaris, d'orgullosos...Es confonen de paraules; la paraula torna a ser Independència. Ara bé, segurament ens agradarà també repartir i compartir el fruit i la collita del nostre treball i de la nostra independència amb la gent que ens estimem i apreciem i amb la gent que ho necessiti més que nosaltres . Ho farem sense que ningú ens ho demani i, és clar, sense demanar res a canvi. Potser sí, però, que demanarem una cosa : que no se'ns qüestioni el dret individual i col·lectiu a ser independents.

Evolució ecològica

Santi Vilalta Llavaneres

Fa més de deu anys que estic implicat en el món de l’alimentació ecològica i observo amb gran interès l’evolució que durant aquest temps s’ha anat produint en l’àmbit ecològic. Recordo que, quan vaig començar, parlar d’aliments ecològics o biològics encara sonava a una mica “raret”. Les persones que demanaven aquests productes acostumaven a ser gent alternativa, una mica somiatruites, fins i tot potser una mica carregats de manies.

Amb el pas del temps el tema es va anar normalitzant i van desaparèixer tots aquests tòpics. Cada vegada més el terme “ecològic” està més “de moda”: és un adjectiu que “ven”.

Els primers que se’n van adonar van ser els partits polítics, i s’hi van apuntar. Els partits verds van proliferar arreu del món.
A continuació multinacionals i grans corporacions es van afegir a la moda BIO, fins que una Directiva Comunitària els va fer tornar a la crua realitat.
Els últims a afegir-se a la disbauxa han sigut les empreses fabricants d’automòbils, que ara ens volen vendre “cotxes ecològics”. Deu ser per compensar la contaminació que tots respirem gràcies als aparells que ens han venut fins ara.

De tot això jo en dic Evolució Ecològica.

Però resulta que, paral.lelament a aquesta evolució, es va produir un fenomen semblant en l’àmbit de l’independentisme, una altra evolució.

Fa deu anys ser independentista era una qualitat que es portava de manera discreta, gairebé d’amagatotis, tret de quatre eixelebrats
Però els temps van anar canviant i Esquerra Republicana va anar guanyant posicions fins arribar al seu esclat electoral als comicis de l’any 2003 , moment en el qual molta gent es va veure amb cor de treure’s la careta i manifestar obertament el seu independentisme.

En els darrers temps la “cosa” s’ha anat accentuant: polítics i partits que sempre havien guardat una ortodoxia nacionalista però sense passar-se, avui en dia no tenen cap recança en manifestar el seu independentisme sense embuts, si creuen que això els pot posicionar favorablement de cara al futur.

Per completar el panorama, apareixen més fòrums i plataformes avalant l’independentisme que bolets al Berguedà, donant lloc a que avui dia poguem dir que, en certa manera, ser independentista s’ha posat “de moda”.

És de suposar que, com totes les modes, algun dia, aquesta també passarà.Esperem que, mentre duri, sigui la més ECOLÒGICA I SOSTENIBLE.

Parlem de paisatges, d'emocions, d'identitat...

Panoràmica des de la sala d'actes de cal Botafocs

Francesc Deu

El paisatge, com l'art, la música... ens provoca emocions i ens identifica en un territori: poble, comarca, país... a més de la universalització que pugui adquirir mitjançant el reconeixement i la difusió d'una obra, un artista o un paisatge. Miró, Gaudi, Pau Casals o Montserrat serien alguns exemples del nostre país.
Hi ha obres d'art, músiques, poesies, paisatges… que ens provoquen més emocions o que son més gratificants, que tenen un nivell més elevat. No és el mateix gaudir d'un paisatge que ens sorprèn i s'obre de cop davant nostre, que un altre que treu el cap per sobre uns edificis. Recordo l'excursió al Rindjani, un volcà d'Indonèsia, on després de caminar tot el dia per una atractiva selva on el paisatge està tancat, vem arribar dalt i de cop i volta va aparèixer un immens cràter amb un gran llac a dins i al centre un altre volcà fumejant. Fou un moment únic i emocionant.
A Castellar, la muntanya de Sant Llorenç és quelcom molt nostre que ens identifica, però no totes les seves visions són iguals. Unes ens provoquen més emocions, són més gratificants i unes altres no tant. Per exemple, la panoràmica del massís des de la Sala d'Actes del Botafoc o des del carrer de Sant Iscle per l'obertura que s'ha fet sota el campanar (caldria tallar dos pollancres, que la mig tapen) és molt agraïda. Les dues tenen en comú amb la que es podrà contemplar des de dalt de l'edifici pantalla, que són relativament noves i que ens sorprenen a l'obrir-se de cop, davant els nostres ulls.
La Mola, el Puig de la Creu i l'Església són tres referents a casa nostra. Quan ens malmeten alguna d'aquestes referències paisatgístiques reaccionem ofesos, decebuts, perquè ens han tocat quelcom molt nostre. És lògic i és bo que sigui així, però també caldria intentar mirar-se la qüestió des d’una certa perspectiva, per intentar analitzar desapassionadament què hi guanyem i què hi perdem (de fet el perdut, perdut està) amb el canvi.
Els arquitectes són constructors de paisatges urbans que a vegades són suggerents, atractius, i fem nostres incorporant-los a les nostres referències personals. Podem dir que avui està de moda la recerca d'arquitectes reconeguts i mediàtics, per tal que dissenyin edificis originals que sorprenguin i donin relleu a les ciutats.
No serè jo qui tregui responsabilitat als arquitectes en el tema de l'edifici pantalla. Com a professionals havien d’haver informat de l'impacte paisatgístic de l'edifici sobre la visió de la Mola, el Puig de la Creu i el campanar dins el procés participatiu del projecte, que eren elements claus del debat. En la darrera informació pública havien modificat el projecte d'acord amb les demandes dels ciutadans (el tema de les pèrdues de panoràmiques no havia sortit, era tant atractiva la Mola aixecada per sobre l’edifici que ningú n’era conscient ni se’n va adonar): la façana de l'edifici i el tema ombres. En quan a la façana inspirada en les persianes del carrer Major que la gent posa sobre la barana del balcó, la trobo propera, original i càlida, penso que pot ser una bona façana de la plaça, veurem com queda, encara que alhora hi ha el dubte del cost del seu manteniment i caldria contrastar aquest tema amb altres professionals. Pel meu gust manquen més finestres o obertures per fer més permeable la plaça des de l'edifici i des dels terrats, alhora trencarien la possible monotonia uniformadora del conjunt. En quan a les ombres, penso que encara n'hi manquen. Proposo estudiar la possibilitat de fer algunes pèrgoles en el perímetre de la plaça dura, amb plantes enfiladisses. La relació tamany contenidor-ombra pot ser més favorable que no pas plantar-hi arbres, tècnicament desestimat. També caldria un espai a cobert i un xic alçat per a conjunts musicals i cobles.Som on som, cal mirar endavant i aconseguir que el conjunt siguin uns espais agraïts i útils, en el qual ens hi trobem bé, i que els castellarencs i castellarenques el fem nostre, l'estimem i l'omplim de vida. Per aconseguir-ho cal continuar amb esperit constructiu el procés participatiu sense decisions ja preses, després d’una consulta popular que difícilment, tal com ha estat plantejada, hauria obtingut l’aprovació del Ple Municipal, si aquest hagués tingut la possibilitat de manifestar-s’hi. Ha de ser un projecte de poble, no pas d'uns arquitectes o d'un determinat partit polític, i per tant ha d’estar obert a aportacions i millores Només així aconseguirem el pol d'atracció i de centralitat que cerquem.

I la societat civil, què?

Ferrant Sant i Granados

El passat 11 de setembre ja cap al tard vaig voler passar pel Carrer de les Roques per veure les ofrenes florals que s'havien fet duran el dia a la façana de Cal Targa. Quina va ser la meva sorpresa al veure que només hi havia els rams de l'Ajuntament i cinc grups polítics.

Sempre he pensat que la Diada és el dia de tots i totes les catalanes que estimem el nostre país. Uns, perquè volem fer de la Diada una jornada de reivindicació i lluita cap a una Catalunya més lliure i sobirana. D'altres per que volen celebrar la Festa Nacional de Catalunya, però al capdavall és la de tothom.

Castellar és una vila on les entitats i associacions estan presents per arreu durant tot l'any. Pocs son els castellarencs o castellarenques que no pertanyen a alguna entitat o altra. Aquest dies de festa major els carrers han estat sempre plens de gent i activitats organitzades per les nostres entitats. I jo em pregunto: com és que aquestes entitats, que són tant actives i representatives, no fan també la seva ofrena? Probablement per que mai ningú les ha convidat a participar.

La nostra societat civil és capaç de mobilitzar-se i liderar quan cal els grans temes de país o de ciutat, Tenim una societat civil que es mobilitza per dir prou a les agressions feixistes o que surt al carrer per dir no a la guerra. Fora bo que se la convides a ser present aquest dia a fer la seva ofrena floral. No cal fer grans actes ni grans parlaments, tan sols deixar la nostre ofrena i així deixar constància que la Diada és de tots, institucions, partits, entitats i ciutadans i ciutadanes.

Seria bonic que l'any vinent l'Onze de Setembre al vespre, tinguéssim un Carrer de les Roques ple d'ofrenes florals.

L’Esbart Teatral de Castellar: cent anys

Enric Borràs amb l'Esbart Teatral

Daniel Rocavert i Toscas

M’ha tocat a mi encetar aquesta columna que amb tota una colla ens hem proposat de mantenir periòdicament amb ganes de compartir opinions, idees, coneixements, vivències i dubtes.

Ho faré parlant de l’Esbart Teatral. En parlaré com sempre n’he parlat: com una cosa meva perquè, hi estigui més vinculat o menys, per mi sempre serà una cosa meva, suposo que això mateix els deu passar a tots els que en un moment o altre de la seva vida van trobar-hi amics, una manera d’entendre la vida i una manera de comunicar-se.

Ja fa dies que els socis vàrem rebre informació sobre la imminent celebració dels cent anys de l’Esbart i de l’interès de la junta actual de celebrar-ho com cal. En aquest moment no sé com tenen l’organització ni el caire que li volen donar però estic segur que intentaran fer-ho el millor possible. No és gens fàcil fer una mica d’història i veure com l’Esbart ha estat un reflex clar de la societat de casa nostra, de les modes i de les influències d’arreu, recordar tantes anècdotes, tanta gent i explicar-ho. Tot això és molta feina.

Cent anys són molts anys. Crec que una entitat d’aquestes característiques, capaç de sobreviure a situacions tan traumàtiques com les que ha viscut el nostre país i als canvis més ràpids i trepidants de la història de la humanitat, es mereix una reflexió i un homenatge per part de tot el poble. M’agradaria que se’n fes una bona difusió perquè tothom en fos coneixedor i se’n sentís orgullós, que ens adonéssim de la importància del que tenim, qualsevol poble en faria un gran ressò perquè crec que una cosa així sobrepassa els límits del poble per passar a enriquir i a explicar el nostre país.

En la vida de les entitats hi ha alts i baixos, moments de glòria i moments de sortim-ne com puguem , moments en què no sempre tots hem anat a la una i moments en què la Casa Gran no ha estat a l’alçada per poder aprofitar el que el teatre podia representar per Castellar. La història és llarga però l’actualitat no és esplendorosa, la situació dels equipaments culturals de Castellar no són per fer repic de campanes i fan una enveja sana els tres pavellons esportius, les no sé quantes pistes de tennis, les pistes d’atletisme, el camp de futbol, el gimnàs, la piscina, etc. Que no se’m mal interpreti: enhorabona als esportistes i que per molts anys en puguin gaudir.

Seria bo, però, que la celebració d’ aquests cent anys ens servissin també per endegar una revifalla de la cultura de creació pròpia.