Daniel Rocavert i Toscas
Cada matí a primera hora, per raons de feina que ara no vénen al cas, entro a la recepció de l’Ajuntament. A aquella hora encara no s’hi han posat i darrera el mostrador no hi ha ningú, tot està a mitja llum. Vesteix el pany de paret un quadre important tant per la seva dimensió com per la seva qualitat i alhora per la seva història. Em fa patir la seva integritat, està tan a l’abast d’una refregada, d’un cop... em fa patir veure’l allà encabit d’aquella manera, reduït a un mer mural decoratiu impossible de veure amb la perspectiva necessària per copsar tota la composició. Cada matí me’n vaig amb recança.
Va ser pintat per decorar el saló-cafè de l’Ateneu i exposat al fons d’aquella sala, situació que permetia, allà sí, veure l’obra completa. No sé si el pintor es va inspirar en les alzines i els roures de la font de Ca n’Amada, però sí sé que tothom interpretava el quadre amb aquell paisatge, tothom s’identificava amb aquella descripció idealitzada de les fontades tan arrelades als costums d’aquella època a casa nostra. Se’n feia una interpretació propera, potser el noucentisme no era tan aliè a la realitat com tampoc ho eren els poemes del poeta que somniava un Ateneu més elitista i més culte que mai va acabar de ser.
Aquell Ateneu va ser una mica de tot: teatre, escacs, sardanes, cine-club, gitanes, centre excursionista, el cafè de trobada, el ball dels diumenges... la meva joventut i la de tots els de la meva edat.
Darrera el mostrador de recepció de l’Ajuntament, mig tapat pel moble i per les recepcionistes, no és el millor lloc per exposar aquest quadre. Potser no hi ha cap més espai, no ho sé, però el que sí sé és que aquí qualsevol dia tindrem un disgust.
Trobar un lloc més adequat crec que seria un acte de respecte envers l’artista, el senyor Raimon Roca, però també de respecte cap a tots nosaltres.
