L'alt Ripoll i més qüestions

Francesc Deu

Coincidint amb les paraules d’un vell amic, l’Antoni Ferrando i Roig, autor del llibre La Vall del Riu Ripoll (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) l’alt Ripoll constitueix el paratge natural més ric i espectacular del Vallès Occidental. És un indret dominat per la muntanya i el riu, el qual travessa els conglomerats del Parc Natural de Sant Llorenç davallant vers el nostre poble.

Tot i les agressions urbanístiques que va patir les dècades dels anys 60 i 70, és un territori força ben conservat, gràcies a les actuacions de moviments ecologistes i ciutadans que impediren algunes de les intervencions previstes en aquella època de disbauxa, i al seny i l'estimació de la terra de molts propietaris.

Les pluges d’aquestes darreres setmanes han produït una important neteja i recuperació del riu, aigualint alhora els abocaments de les depuradores de Sant Llorenç i de Les Marines. És especialment aconsellable seguir el curs fluvial que serpenteja entre frondoses fondalades cobertes de boscos majoritàriament de pins, però també de vegetació de ribera, limitada en els sediments que s’acumulen en el llit del riu.

L’aigua i la primavera han fet florir una gran varietat de plantes, un jardí natural que té de fons la música del riu i el cant dels ocells. No cal anar gaire lluny per trobar un racó solitari i compartir la serenor i un silenci fet de sons harmònics que ens traslladen en un altre món, curiosament en un lloc tant proper.

Tenim un entorn natural de primera i ens cal donar-lo a conèixer per fomentar la seva recuperació i conservació, però alhora, cal evitar una massificació que està renyida amb la conservació.

El creixement urbanístic i poblacional de Castellar i de la comarca és compatible amb aquell Vallès natural i equilibrat que va inspirar al poeta Joan Oliver?

El reequilibri territorial al nostre país és una utopia? Realment és creïble parlar de creixement sostenible?

Aconseguir un desenvolupament que redueixi i elimini la misèria als països del tercer món és possible?

Qui té la vareta màgica?

Segurament cadascú de nosaltres pot posar-hi el seu granet i cal ajuntar-los per aconseguir-ho. Tan fàcil de dir i tan difícil d’aconseguir.

El botó de la roda

Tot giravolta com un parc d’atraccions,

Però tu i jo vivim al botó de la roda,

On és imperceptible el moviment

Joan Vinyoli

Quan estic completament atrapat en les mil i una cosa en què m’he anat embolicant o m’han embolicat, o que no he tingut més remei que embolicar-m’hi, que de tot hi ha, em repeteixo mentalment aquest versos d’en Vinyoli, de la mateixa manera que, quan érem infants i estàvem a punt de ser enganxats pel que parava, amb respir entretallat, etzibàvem aquell “clic clac casa” i ja estàvem salvats.

La imatge d’estar al botó de la roda i, a més, compartint vida amb un altre, és quelcom que sedueix, és el somni de tots els enamorats en els moments més dolços, però també és el gran amagatall de les decepcions i les pors, i potser el malentès d’estar per damunt de tot i que tot gira al voltant nostre. És clar que en aquest cas de seguida ve l’altre gran poeta, el Sr. Espriu, per recordar-te que no et facis il·lusions, que ben mirat no ets pas ben bé tu el centre del món i te’n fa fora, això sí, avisant-te primer que portis ben cordats els pantalons.

Evidentment, res no gira al meu voltant, més aviat sóc jo que, impotent, vaig pivotant sobre les coses sense ser capaç d’incidir-hi massa. I si de cop et pares i et busques en el mirall de l’aigua per reconèixer el teu gest, sempre hi ha una mà “amiga” disposada a trencar la imatge en mil bocins, i es fa llarg d’esperar que la quietud la torni a recompondre.

I si, com ara, intentes explicar-ho i no t’és fàcil, aleshores saps que no ets poeta, ni molt menys filòsof, tampoc massa il·lustrat i, a més, una mica maldestre a l’escriure i, segurament, tota aquesta angoixa te la fas tu i no n’hi ha per tant i, ves, mira que n’ets de complicat, i tot és: potser no perfecte però Déu n’hi do i tots són prou de bona fe i es preocupen de que tot vagi bé, que tots són prou responsables i que les diferents maneres d’entendre el món ens han d’ajudar a trobar millors solucions, i tot ja està escrit i que ja t'ho deia jo que no cal donar-hi tantes voltes ...

I si et passen totes aquestes coses i encara més, i si no estàs content de com va tot ni del que fas per millorar-ho i si no tens temps i tot va massa de presa agafant una velocitat de vertigen, aleshores et vas desplaçant cap al boto de la roda on el moviment es gairebé imperceptible i t’abraces fort... i mira ,que hi farem! Potser si que és l’únic espai possible on poder sobreviure.

Sequera i actituds

Eulàlia Sagrera

Segurament si volguéssim parlar del tema de l'aigua i de la sequera podríem enfocar-lo des de diversos punts de vista. Costaria ben poc fer una crítica del comportament de la classe política catalana i espanyola davant d'un tema que ha estat batejat per ells com a “emergència nacional”. Malgrat que en el joc de desqualificacions generals del món de la política no m'hi trobareu mai (sempre he pensat que la política reflecteix bé el model de societat que tenim) aquí hauré de fer una excepció: malauradament, els polítics han donat un mal exemple del que hauria de ser una actitud responsable davant d'un tema d'interès nacional.

Ben lluny d'aquesta actitud partidista ha estat el comportament de la ciutadania (sempre parlant en general, és clar). El comportament del poble ha estat exemplar i s'ha avançat a la normativa: s'ha fet un esforç considerable per aconseguir un estalvi d'aigua. El seny de la ciutadania ha anat per davant del dels polítics . Les mesures que la gent ha pres han estat diverses i variades: des de d'aquell que s'ha preparat dipòsits per recollir l'aigua de la pluja de les teulades, fins el que recollia en galledes l'aigua de la banyera abans no sortia calenta per poder regar les plantes. No ha calgut que arribés la llei i la normativa perquè la gent prengués aquest tipus de mesures; s'han pres de manera espontània i voluntària, sense coaccions i sense sancions.

De fet, es parla de la “nova cultura de l'aigua” quan podríem parlar de cultura de l'aigua a seques (i mai millor dit!); la majoria de comportaments que podríem extreure d'aquesta “nova” cultura de l'aigua són actituds que podríem haver heretat dels nostres avis seguint una mica el fil de l'exemple i del sentit comú. No ha estat així, però: hem hagut de construir milers de piscines, milers de jardins amb gespa i convertir-nos en uns “nous rics” de l'aigua abans d'adonar-nos que els nostres avis tenien raó, una vegada més.

L'actitud de la ciutadania no l'ha determinat la normativa, sinó el seny: la gent ha tancat l'aixeta no pas per por d’una sanció, sinó perquè els pantans estaven buits.

Una magnífica lliçó que hem pogut donar a les generacions més joves i que, ara que la sequera comença a remetre, podríem començar a extrapolar a d'altres àmbits dels nostre comportament. Potser podríem començar per temes de circulació i de seguretat vial?

Resum de la taula rodona: Persones amb discapacitat

Rafa Homet

Comença la xerrada. Poc més de vint persones a la sala, no sé si malgrat o degut a la pluja.

En Pere Farrés ens parla de l'educació com a eina de transformació social i de promoció de qualitat de vida. De la necessitat, per damunt de tot, de formar bones persones, bons ciutadans i bons treballadors. Parla de la necessitat que els alumnes amb discapacitat psíquica facin de voluntaris prestant serveis a la societat, del concepte aprenentatge-servei, d'autonomia, capacitat d'esforç, tolerància a la frustració, orgull de ser útil, habilitats socials i ganes d'ajudar els demés. Ens parla també de la necessària inclusió social, que tota persona és receptora de suports i usuària de serveis, però, alhora, pot tenir un grau d'altruisme conscient, formant part activa d'entitats ciutadanes o essent voluntària i oferint suports. Posa l'exemple d'alumnes amb discapacitat intel·lectual que fan de voluntaris a la residència Sabadell Gent Gran, organitzant activitats de lleure. La seva menció a conceptes com dignitat, innovació social o lluita contra la invisibilitat serveix per a fer la introducció de Joan Garcia.

Joan Garcia comença qüestionant ”qui no ha fet mai una bogeria en la seva vida? Una de la qual se n'ha penedit sempre? O, al contrari, a la que sempre ha donat gràcies per fer una cosa que mai s'atrevia a fer?”. Parla i qüestiona. Es pregunta on és la ratlla que separa la normalitat d'allò que la societat diu que no ho és. Del tractament que els mitjans de comunicació donen a malalties com l'esquizofrènia, només parlant-ne en negatiu, però la realitat és que ”només quatre de cada mil crims de sang són comesos per persones diagnosticades com a malalts mentals. Sou molt més perillosos vosaltres que nosaltres”. La sala fa un silenci absolut quan comença a explicar que les malalties mentals són les úniques que tenen un tractament obligatori, que si no puges a l'ambulància voluntàriament, ho faràs emmanillat per la policia. De què passa quan es tanca la porta, dels efectes dels medicaments. De que als hospitals psiquiàtrics es veuen poques visites entrant i sortint. I ens parla de l'experiència de Ràdio Nikosia, on persones amb trastorn mental parlen i s'organitzen cooperativament. De la necessitat que tota persona té de sentir-se escoltada.

Quan Sergi Cutilles pren la paraula, ho fa per a definir-se com una persona amb sort. Sobta, d’algú que va en cadira de rodes pel món arran d'un accident.

Però ens explica el perquè. I entenem que és una persona afortunada. Ens parla amb estima del paper del personal sanitari i de l'Institut Guttman, dels vuit mesos passats allà i de la sortida al carrer. De com les adaptacions necessàries per a una persona amb mobilitat reduïda són aprofitades per tothom, fins i tot el veí que més problemes va posar-hi, fa servir la rampa per pujar el carretó de la compra. Ens parla de la seva feina a Catalunya Ràdio i a TV3.

I comença el debat. Al final, poques persones quedaran a la sala sense haver intervingut. Marxem, sense pluja, amb molt bon gust de boca. I el cap ben alt.

El nostre paisatge (II). El ragadiu

Daniel Rocavert i Toscas

Si dies enrere us parlava del secà, avui baixarem una mica de cota i farem una ullada allà on brollen les fonts, on els castellarencs, des de temps molt remots, van anar bastint tota una sort de parets i marges que aguantaven i delimitaven horts, basses i recs, unes estructures per aprofitar l’aigua que podrien molt ben ser herència dels àrabs (alguns indicis són topònims relacionats amb l’arabització, com el Palau, la manera de repartir l’aigua, l’abundància de mines o el fet que l’aigua de Canyelles ja fos canalitzada cap al poble al segle XIII.)

El Cosidor, Canyelles, les Bassetes, el Brunet, Fonts Calents, el Vinyet, el Boà..., àrees molt definides que ressegueixen el pas de l’aigua. La història d’aquests horts és la història de Castellar.

Bona part dels hortolans actuals ja són persones que, o bé ells o els seus pares, han vingut d’altres contrades, i els horts han estat un element d’integració a la nostra cultura; però els hem de demanar que ens ajudin a conservar-la: els noms de les plantes, de les eines, de les feines, els noms de lloc... si són el relleu dels autòctons, uns i altres han de ser conscients de la seva responsabilitat en conservar unes arts mil•lenàries.

No sé què pot representar la producció de l’horta tradicional a Castellar, però em sembla que no ha de ser menyspreable; si el treball d’uns ciutadans genera riquesa, ens manté viu el paisatge, i genera una activitat sociocultural remarcable, que amb una bona regulació encara ho podria ser més: si se’ls ajudés a consolidar parets i marges i se’ls induís a una nova cultura de l’aigua i, sobretot, controlar que l’aigua sigui la idònia per regar, que no s’aprofiti incontroladament de clavegueres o del riu, on a vegades els continguts elevats de plom o altres substàncies perilloses poden passar a les plantes.

En el primer Ajuntament democràtic, si en una cosa les diferents forces polítiques varen estar d’acord, va ser que s’havien de conservar i regular les zones d’horta. D’això ja comença a fer molt de temps, i no tan sols no s’ha regulat, que jo sàpiga, sinó que en aquests moments la pressió sobre aquestes àrees és preocupant, començant per la que hi fa el mateix Ajuntament: només cal mirar com l’esplèndida entrada al poble venint de Sant Llorenç amb tots els horts del Brunet i de les Bassetes, amb l’església al capdamunt, ja ha patit una bona mossegada per l’aparcament de les pistes de tennis; a l’altra banda de la carretera un restaurant també vol convertir uns quants bancals en aparcament ...

Felicitem-nos pels horts de cal Botafoc però, per altra banda, cal fer un esforç entre tots, això sí, entre tots, per donar forma, contingut i sobretot seguretat de futur a les àrees de regadiu.