Daniel Rocavert i Toscas
Salvador Cardús, en un article d’opinió al diari Avui que titula El tel de la tradició reflexiona, després d’assistir a un concert de Nadal a Terrassa, sobre el desconeixement profund que tenim els catalans de la nostra tradició musical i acaba amb un avís del perill que representa per la consecució de la nostra emancipació nacional perdre un altre dels “tels prims” de la nostra tradició cultural.
Diu en l’article: “Des del meu punt de vista, que no sapiguem anar més enllà de la primera estrofa de la major part de cançons populars catalanes, nadales incloses, té a veure amb el caràcter irreverent de la cultura del país. És a dir, amb el fet de viure en un país molt pendent de la novetat i que sol relegar la pròpia tradició cultural a uns mínims tan escassos que gairebé no passa de ser un tel prim en el record individual. De manera que la tradició ha perdut bona part de la força de cohesió col·lectiva que té en altres entorns similars al nostre.”
Realment he de reconèixer que no és que jo tingui dificultat per recordar les lletres de les cançons, sinó que m’és molt difícil entonar-les bé: l’educació musical o l’entorn musical en què vaig créixer va ser un desert, no sé si era perquè teníem poques ganes de cantar o molta por de delatar tot allò que havia de ser amagat i menystingut.
Jo també vaig anar al concert de Nadal però, en el meu cas, va ser a Castellar, a l’església parroquial; no entraré a valorar la qualitat del concert ni les excel·lències dels cantants –de ben segur n’hi ha de més qualificats que jo per fer-ho–, però on sí que voldria entrar és en el repertori que se’ns va oferir, un repertori que va viatjar per mig món i va passar de puntetes per casa nostra –de puntetes de peus petits ja que van ser els més menuts els únics que en van entonar alguna. No sé si és per un criteri que desconec –i que agrairia que algú me l’expliqués– però mentrestant segueixo pensant que la festa demanava un altre plantejament, fer una concessió encara que fos com a traca final al cançoner més popular, que ens permetés sentir la festa en comunitat i sortir sabedors de que allò havia sigut el concert de Nadal i que començàvem, un any més, tot un seguit de tradicions que ens defineixen. Va ser un acte no sé si de cohesió social però si de convivència veïnal i sobretot familiar, un acte perfecte per fer-hi sentir la nostra música, la que et fa posar tendre i fa perceptible aquell, si més no, tel prim en el record individual, que ens permet aprendre escoltant tots junts la lletra de totes les estrofes perquè ha de venir un dia que les voldrem cantar, perquè tot i així ens hi vam trobar molt bé però ens hi volem trobar millor i perquè ens ve gent d’arreu i vivim en un poble cada vegada més gran i, com sentencia en el mateix article en Cardús: “L’únic obstacle que tenim no està en si els forasters les aprenen, sinó en si nosaltres les sabem.”
Josep M. de Sagarra en un fragment del Poema de Nadal ens explica com neixen del fons dels sentiments les cançons més pures, les melodies que el pas del temps perfilà i afinà fins a fer-les perfectes i, fent-les viatjar per tota la geografia del país, esdevenen el nostre sospir, el nostre somriure, la nostra alegria.
Ens cal no oblidar-les.
“...i va sentir un gran rampell d’alegria/ que li cremà la blancor de les dents. / I es va sentir la llengua baladrera/ de flautes, de ferrets i cascavells, / com si tingués al pit una pomera / amb totes les branques guarnides d’ocells. / I del desig de música fent tria, / perquè té ganes de dir la millor, / tot bolcant a l’infant que dormia, / li deuria sortir aquesta cançó: / “Què li darem an el Noi de la Mare, / què li darem que li sàpiga bo?...”
