El nostre paisatge (I). El secà

Daniel Rocavert i Toscas

Es tracta de posar-se dret tan al centre com sigui possible, una mica elevats, a mig aire, és clar que si ens poguéssim posar a dalt del campanar seria ideal, perquè podríem fer una ullada de 360 graus i veuríem que tenim un paisatge com un pastís de quatre gustos, quatre textures i quatre colors: el blau de la Mola –del blau del cel no en parlo perquè no està al nostre abast, gràcies a Déu–, el verd de les muntanyes que ens envolten, prenyades d’urbanitzacions, el verd-blau picat de marrons de les zones de secà, que és del que voldria parlar avui, i els verds variables quadriculats o bé marrons densos ben pentinats segons l’època: són els hort de regadiu.

L’àrea de secà és a l’alçada dels nostres ulls; és com un anell que ens envolta d’una manera propera; és on menen tots els camins, molts dels quals ja s’han convertit en carrers; és l’espai on la mà de l’home sempre ha incidit més; és el paisatge amb evolució contínua, a cada moment s’hi ha dibuixat el model socioeconòmic que els castellarencs vivien. Això ens porta a on som ara, amb un model econòmic que no passa per l’agricultura, on bona part d’aquest espai s’ha reconvertit a altres usos, ja siguin industrials o residencials, un model que prima l’especulació i el guany ràpid i on resten encara molts espais que malviuen en terra de ningú amb una identificació ambigua, sense cap projecte clar per garantir un futur on aquestes àrees puguin sobreviure d’alguna manera, mantenint dignament, però també econòmicament, el nostre paisatge.

Cal buscar fórmules de gestió d’aquests camps que, amb productes de qualitat, diguem-ne ecològics o biològics o el que faci falta, o senzillament dient que són de casa nostra, es poguessin defensar al mercat. Per exemple: ajuntar tota la producció d’oli per comercialitzar-la sota una marca que identifiquessis que és d’aquí, estudiar sistemes de recollida de l’oliva que impliqués a gent jove o a tothom qui hi volgués col·laborar, ni que fos cobrant amb espècies, a fi de buscar-hi una rendibilitat econòmica, però també sociocultural. I qui diu oliveres diu, no sé si és possible, vinyes o bé arbres fruiters. No voldria posar-me massa en temes concrets, més que res perquè els meus coneixements sobre la matèria són els que són i segur que els acabaria suplint per les ganes de trobar solucions, però segur que hi ha pagesos o propietaris de finques agrícoles, o ni una cosa ni l’altra però gent amb bones idees, capaços d’obrir debat i poder trobar el dibuix més adequat per al nostre paisatge, un dibuix agradable i amable i alhora rendible, com sempre ha sigut.

Arquitectura de pedra seca

Francesc Deu

Les construccions en pedra seca són presents a tot els país d’ençà de la desforestació dels nostres boscos. La paret seca ha estat un element fonamental per retenir la terra que ineludiblement, per l’erosió de la pluja, s’hagués perdut i, per altra banda, col·locar els excedents de pedres que privaven espais de conreu. El Cap de Creus és un lloc privilegiat per contemplar aquests tipus de construccions. El llibre El Cap de Creus d'Arnald Plujà i Canals (que també n'és l'editor) ho explica molt bé: ”Encara als anys trenta, a un vallenc forjat d’il·lusions, se li presenta un dilema. Una gran roca impedia aprofitar el terreny més planer de la seva propietat muntanyenca. L’home prengué la decisió d’esmicolar el penyal, fer una barraca i plantar mitja dotzena de ceps. Posar en pràctica el projecte, li suposa anys d’un esforç titànic que cap descendent ha aprofitat. Aquesta història s’ha repetit infinitat d’ocasions en tota la península del Cap de Creus. En alguns llocs, encara hi trobarem casos més insòlits, com bastir un mur de tres metres d’alçada per inquibir una olivera. El resultat final d’aquesta voluntat de subsistència ha estat la total transformació d’un medi, en tal magnitud, que s’ha comparat amb obres faraòniques. Josep Pla citava... són milions i milions d’hores de treball, incomparables hores de treball obscur, milers i milers de quilòmetres de parets seques... i Firmo Ferrer, un cadaquesenc amant de la terra ha calculat mil vuit-cents quilòmetres de parets, només a Cadaqués, a part masos, barraques tanques, ponts, carrerades...” Fets similars els tenim a tot el país, també a casa nostra: es tallà el bosc de les vessants muntanyoses per conrear la vinya, l’olivar... i avui molt lentament s’erosionen les feixes que amb tant d’esforç construïren els nostres avantpassats. Desprès d’un incendi es fan molt evidents tots aquests tipus de construccions, i apareixen antigues barraques. El bosc s’ha tornat a fer omnipresent arreu recuperant l’espai perdut. La biodiversitat, però, requereix també cultius i prats. Avui s’estan llaurant antics conreus per crear espais de caça per l’àliga cuabarrada, i es promociona la recuperació de ramats per tallar el continu boscós entre altres qüestions.
Per això és d’agrair la tasca d’un grup de veterans del CEC, que estan inventariant les barraques de pedra seca, alhora que han iniciat la recuperació d’una d’elles. Quan es va projectar la Rotonda de la Dona Acollidora, vaig proposar, sense èxit, que es fessin algunes petites feixes amb pedra seca i plantar-hi alguns ceps, en memòria d’un passat que s’està esmicolant poc a poc al vessant proper del Puig de la Creu.

Consell de cultura

Daniel Rocavert i Toscas

És dissabte el matí, esmorzo i llegeixo el diari; bé, cada mati ho faig però el dissabte és diferent, m’hi allargo una mica més i d’una cosa me’n vaig a una altra i t’hi engresques...
Diari El Punt, tercera pàgina a mà dreta: Terrassa crea un consell de cultura amb 80 entitats dos anys desprès que ho acordés el ple a petició de CIU. Et quedes com de pasta de moniato i és clar, encara que no vulguis penses amb el de casa i et ve un calfred: “no home no, això no pot passar aquí, no pot ser, tothom va demostrar un gran interès en tirar-ho endavant”, però mira, sempre caic pel cantó fosc –clar que deu ser per alguna cosa. Doncs bé, per això que deia abans que t’hi engresques i per treure’m aquest regust de boca busco un article que havia guardat fa temps que reflexionava sobre el no sé si nat Consell de les Arts de Catalunya, que també sembla un joc de catúfols, perquè l’havia trobat molt interessant i volia tornar-lo a llegir. És un article llarg i ben documentat del que m’he pres la llibertat d’extreure’n uns fragment per si poden servir al nostre ideari del Consell de Cultura:

Com esmenta l’Agenda 21 de la Cultura, recentment aprovada a Barcelona per un nombrós grup de ciutats, avui emergeix amb força la necessitat de relacionar cultura i ciutadania, drets culturals i drets humans.. El nou Consell de la Cultura i de les Arts hauria de fomentar aquesta relació a partir del concepte de democràcia cultural, en una síntesi nova entre accés, creació, participació i excel·lència. Idees concretes per relacionar cultura i ciutadania no en faltaran: imbricar cultura i educació, reinventar memòria i tradició, implicar els col·lectius de vella i nova migració… Sols així construirem la ciutadania complexa i oberta que la història oficial amaga i a la qual el futur ens porta.
(...) Ens sembla fonamental per Catalunya una gestió cultural i artística que posi èmfasi en allò professional i tècnic, amb criteris transparents de gestió en els àmbits de l’art, del patrimoni, que tingui la democràcia cultural i la participació activa de ciutadans i ciutadanes com a objectiu irrenunciable. Aquesta necessitat no pot comportar desentendre’s del paper central de la cultura en la societat i, per tant, també, al centre de les polítiques de govern. Avui no es poden fer polítiques d’educació, participació ciutadana, inclusió social o immigració, etc. sense cultura. El Consell de la Cultura i de les Arts de Catalunya ha d’esdevenir una peça fonamental en la necessària renovació democràtica del nostre país. Cal que aprofitem el procés, i no convertim el Consell en un producte o un negociat més.
Jordi Pascuali, Antoni Laporte, membres de la Junta del APGCC, responsables de la comissió del CACC.(article publicat a El País el 8 de juliol de 2004)