La via escocesa al catalanisme

S.V. Llavaneres

Recordo el 30 de Setembre de 2005, quan els nostres polítics es mostraven contents i cofois per l’Estatut que s’acabava d’aprovar al Parlament. Dies després la tríade política més representativa del nostre país anava a Madriz a defensar, com moderns Tres Mosqueters, les virtuts i lloances del nou Estatut.

El que va venir a continuació és conegut per tots: en lloc de negociar tots junts fent pinya, cadascú va anar pel seu compte i, gràcies al “divide y vencerás” promogut pels polítics castellans, ens van anar laminant competències al nostres nassos.

Després va venir el Sr. Guerra amb el seu ribot, vantant-se de les seves habilitats i donant-se-les d’espavilat.

Finalment el Sr. Mas es va deixar engatussar pel triler de la Moncloa i, com deia aquell, van deixar l’Estatut que no el coneixia ni la mare que el va parir.

I ara encara el tenim a la U.V.I. del Tribunal Constitucional, d’on encara no sabem si en sortirà gaire més amputat.

Tots aquests records me’n porten uns altres: l’any 1707, molt abans del nostre tràgic 1714, en constituir-se la Gran Bretanya, Escòcia va cedir la seva sobirania al Parlament de Westminster per tal de donar forma a la nova situació política.

Molts anys després, en ple segle xx, quan Escòcia ha volgut recuperar la seva independència, no ho ha fet mitjançant un Estatut, sinó que ho fa senzillament demanant la “devolution”, la devolució de la sobirania que en el seu dia van cedir.

No ho tenen fàcil els escocesos; i això que compten amb l’agent James Bond 007 (Sean Connery) entre els seus millors capdavanters. Però és possible que se’n surtin molt més aviat que nosaltres, sense fer tant soroll ni tants escarafalls.

Potser els catalans ens hauríem de replantejar tot el tema estatutari, tot això d’anar discutint contínuament de si a Madriz respecten l’Estatut o no, de si ens regategen els fons a transferir, de si es fan el ronso a l’hora de traspassar competències, de si s’ingereixen en matèries que gestionem nosaltres, etc.

Tot pot ser molt més fàcil: escoltin, la sobirania que ens van prendre per la força de les armes el 1714, que ens la tornin, que ja ens la gestionarem nosaltres.

No és cap petició esbojarrada; tenim precedents. Per exemple: durant la transició, es va tornar el patrimoni a aquelles organitzacions sindicals que el van perdre durant la guerra civil de manera il·legal.

Doncs a nosaltres que també ens tornin el nostre patrimoni més valuós, la nostra sobirania, que també ens la van prendre de manera il·legal.I que no es posin tontos, que encara que nosaltres no tenim el James Bond per ajudar-nos, que sàpiguen que tenim, tenim... el Capità Enciam.

Premis locals de fomenta a la lectura

Rafa Homet

Estic molt content amb el meu metge de capçalera: quan vaig a l'ambulatori per qualsevol causa no urgent —una revisió, una consulta, una niciesa d'aquelles emprenyadores...— sé que m'atendrà com cal, que em dedicarà el temps que necessiti i que mirarà d'esbrinar si els mals de panxa persistents són deguts al cos o a l'ànima. No s'estarà tampoc de preguntar per la salut i les afeccions habituals de la família més propera que passa per les seves mans. Puc sortir amb recepta o amb dos copets a l'espatlla, però tranquil i convençut. I, com amb mi, amb tothom.

Ara bé, també sé que això té un preu i que abans d'anar al CAP és millor passar per la biblioteca i agafar un llibre que em convenci. Sé a quina hora estic citat però no pas a quina m'agafaran, la medecina d'antes necessita el seu temps i no s'avé amb el vingavinga postmodern.

Quan algú se'm queixa, li recomano que canviï de metge, segur que en trobarà un que amb tres minuts, dues caixes d'antibiòtics i hora per un especialista d'aquí vint mesos sortirà ràpidament i puntual del pas.

Recordo un munt de llibres llegits a sales d'espera i, fins i tot, algun capítol especialment interessant que m'ha fet pensar en la inoportunitat d'haver d'entrar a la consulta just en aquell moment.

I no parlem de La Vallesana! Quantes històries no he viscut dins un llibre a les parades, geladet a l'hivern, amarat de suor a l'estiu. Reconeixereu els empedreïts lectors quan pugen a l'autobús amb un bon llibre perquè ho fan amb el cap cot i seuen als primers seients, aterrats amb la possibilitat de trobar algú que els obligui a una conversa de compromís que impossibiliti la lectura tranquil·la.

És un lloc comú dir “m'estimo més llegir que no estar davant l'ordinador” per a justificar la ignorància en qüestió de noves tecnologies. Jo m'estimo més llegir que anar en cotxe! I com que de tot se'n pot trobar un cantó positiu, quants lectors no haurà creat la Magdalena Álvarez, el Cascos i tants ministres fatxendes de foment amb la seva manca d'inversions —i els retards que això provoca— en els transports públics catalans!!

Si he d'esperar, no em fa res si puc llegir de mentre.

Això pensava passant amb el bus davant la comissaria de la policia espanyola de Sabadell, fixant-me en un conegut que s'esperava dret, enmig de la vorera a poder renovar el carnet. “Si, com a mínim, hi hagués un lloc on seure...” I em quedo amb el dubte de si a la policia espanyola no li deu agradar gaire que la gent llegeixi.

El gos de l'Agustí

Jaume Mateu

L’altre dia vaig trobar-me el meu amic, l’Agustí, tot preocupat. Em va estranyar trobar-me’l així, doncs l’Agustí és un bon jan que mai s’atabala per res. Al preguntar-li quina era la causa de les seves cabòries, em va confessar que el seu patiment l’originava el “N’ugh”, el seu gos. El gos de l’Agustí és un mascle de Golden Retriever enjogassat com ell sol, que se’t tira a sobre i et tomba si no estàs a l’aguait.

El problema de l’Agustí és que ha de deixar la seva casa de Castellar per anar-se’n a viure a Sabadell, al pis dels seus sogres. No és que li faci massa gràcia la mudança, però el seu sogre està fotut, i la seva sogra ja és massa gran per cuidar-lo tota sola. Així doncs, ara que ja té els fills grandets i emancipats, ell i la seva dona han decidit, encara que a contracor, anar-se’n a fer de “cangurs”. El problema rau en que no pot endur-se el gos: el pis no és prou gran per poder tenir-hi la bèstia i, a més, la seva sogra té al·lèrgia al pèl dels gossos.

L’Agustí ja fa temps que està buscant algú que es vulgui quedar el seu gos, però això no és fàcil: a tothom fa gràcia endur-se a casa un cadell de poques setmanes, però és molt més difícil trobar algú que vulgui un gos adult de 9 anys.

Cansat de buscar, l’Agustí va anar a la Protectora de la Salut per deixar-hi el gos, però no l’hi van acceptar perquè ho tenien ple a vessar. Al contrari: li van dir si se’n volia endur algun per adoptar-lo. Després va anar a la Protectora de Can Barba i es va trobar amb el mateix..

M’explicà l’Agustí que aquesta situació de les Protectores té el seu origen en la nova llei de Protecció dels Animals que va entrar en vigor a principi d’any, la qual prohibeix expressament el sacrifici dels animals, a excepció de què sigui molt perillós o tingui una malaltia important. Amb l’anterior llei es podia sacrificar els animals més vells o els que presentaven una situació vivencial molt precària .

La darrera acció de l’Agustí ha estat la d’enviar-li una carta al Conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, on li demana que es posi en pràctica el que ell creu que és la solució definitiva: Tots els criadors haurien de vendre tots els seus gossos esterilitzats, excepte els que siguin per altres criadors que els dediquin a fer-los criar. No té raó de ser que un particular compri un gos fèrtil. Amb això l’únic que aconseguim és que, arribat el cas, li faci gràcia “que la seva gosseta tingui una cadellada, pobreta.”

Se suposa que, quan un particular s’emporta a casa un animal de companyia, és perquè li faci això, companyia, no per fer-lo criar. Per fer-lo criar ja hi ha els criadors professionals. Això de què la gosseta ha de criar almenys un cop a la vida pel bé de la seva salut són romanços de la Xina. Si està esterilitzada evitarem, a més, els embarassos no desitjats que es produeixen el dia que la gossa se’ns escapa estant en zel. I si el que se’ns escapa és un mascle, estarem tranquils pensant que, per molta juerga que faci, no deixarà bastards arreu del món.

L’Agustí està convençut que només amb mesures que vagin a l’arrel del problema podrem trobar solucions adients i efectives.

L’Agustí, de moment, ha anat a parlar amb el responsable d’una residència canina perquè es quedi el “N’ugh”, pagant com si fos un modern geriàtric caní. L’Agustí ja sap que, malgrat la carta, els polítics són molt lents resolent problemes domèstics.

Tot mirant el cel

Eulàlia Sagrera i Rius

Aquestes darreres setmanes la visió d'una rasa oberta davant mateix dels transformadors que hi ha a la Plaça Major, m'han fet venir al cap records no gaire llunyans.

Recordo els mesos de feina dels arqueòlegs excavant: la passió per l'arqueologia d'alguns ciutadans (pocs, això sí) ens feia semblar aquells jubilats que es passen hores contemplant la feina dels diferents obrers treballant. Evidentment, la manca de temps feia que la nostra contemplació fos més fugaç i efímera, però no per això menys intensa. Quan podíem, ens acostàvem als arqueòlegs que coneixíem perquè ens expliquessin les novetats de la setmana i seguíem atentament les seves explicacions. En altres ocasions, quan no hi havia ningú treballant, havíem de retirar la tela verda que cobria la tanca per poder seguir les evolucions de l'excavació, talment com si estiguéssim cometent un delicte.

Recordo que la primera vegada que es va organitzar una visita d'obres vaig pensar: “com és que no s'organitza una visita didàctica per conèixer les diferents troballes?”. Més endavant, parlant amb diferents personalitats de l'àmbit de la cultura d'aquest poble me'n vaig adonar que no era l'única que m'havia fet aquella pregunta. Perquè, si damunt de les diferents troballes hi havia d'anar un edifici cultural, per què no començar mostrant al poble de Castellar una part important de la seva història i la seva cultura? Tot plegat, semblava una mica incongruent però la veritat és que uns per pressa i els altres per mandra tot va quedar en no res: tothom pendent de mirar enlaire (l'alçada de l'edifici, la vista de la Mola...) però pocs s'interessaven pel que s'havia trobat sota terra. Quan algú intentava fer sentir la seva veu en favor de la importància de les troballes, de seguida se'l feia callar amb arguments de tipus pràctic i econòmic (per no comptar els estrictament electoralistes, és clar).

Sé que no serveix de res parlar d'això ara, que aquest article s'havia d'haver fet quan encara es podia fer alguna cosa però... les obres de la plaça encara no s'han acabat: s'estan obrint rases (vull pensar que els arqueòlegs n'han estat degudament informats), s'hauran de fer pisos... Aquesta vegada, però, espero que la nostra veu sigui alta i clara, que no hi hagi teles verdes que vulguin “amagar” les troballes, que no ens puguin distreure fent-nos mirar el cel i que els interessos econòmics i partidistes no passin per damunt de la nostra història.

La Pedra Fina

Daniel Rocavert i Toscas

És al capdamunt del poble, allà on comença la muntanya; era al bell mig dels jocs de la canalla; era una fita, el referent de molts pantalons esmolats. Ara està enterrada, però viva; és el talismà que ens ha de salvar de la mediocritat, de la deixadesa, de l’oblit. Des de l’interior de l’era d’en Petasques flueixen les seves forces protectores per a tot el poble. És la força mineral de la Pàtria, és a la cruïlla de camins per on ha trepitjat gent d’arreu.

Igual com s’havia de fregar la llàntia d’Aladí perquè concedís els desigs, nosaltres la fregàvem i refregàvem amb els nostres culs. Ara ja no la podem fregar però el seu efecte benefactor continua intacte, només cal que l’invoquem amb respecte, convençuts que ella ens ajudarà a trobar el fil del nostre futur sense oblidar la història i la nostra identitat i poder transmetre-la a tots els nouvinguts perquè també pugin estimar tot el que nosaltres estimem.

És l’amulet protector contra l’especulació, l’engany, la falsedat. Allà dalt vetlla des de la catarsi geològica que ens va conformar perquè, sempre que tinguem un desig, la necessitat d’un cop de mà, la puguem invocar tot fregant-nos el cul bo i mirant el cim.

Cal creure que alguna cosa roman quieta, estable, a casa nostra, com la Pedra Fina, que no es veu però que jo sé que hi és, com tantes i tantes coses que ja no veiem però vull creure que endins nostre encara hi són.

No estaria malament que tots els que vàrem esmolar pantalons sobre la seva esquena hi féssim peregrinació, per demanar-li que ens ajudi a mantenir viu el nostre testimoniatge en aquests moments en què els perfils del nostre paisatge es desdibuixen.