Agri-Cultura Eco-Lògica

Eulàlia Sagrera

Aquests dies s'ha inaugurat l'horta ecològica de Cal Botafoc; una feliç iniciativa que va ser planificada i duta a terme pel govern anterior: rec per degoteig, un reglament que permetrà una agricultura ecològica... Des de fa uns anys, l'Ajuntament també té adjudicades a diferents castellarencs les parcel·les d'horta del Brunet, ubicades sota les pistes de tennis; els hortolans d'aquests horts no segueixen pas els dictàmens de l'agricultura ecològica: molts d'ells conreen la terra des de petits i s'han anat adaptant a les noves possibilitats que ofereix la indústria química per a combatre les plagues. Aquestes són les dues àrees d'horta municipal però, afortunadament, l'horta “privada” segueix subsistint al nostre municipi.

Per mi, els assumptes del tros es regeixen per les mateixes regles que la vida mateixa: tothom té part de raó, i jo miro d'agafar els aspectes que em semblen més beneficiosos d'un tipus i un altre d'agricultura. No seré jo qui us discutirà les bondats de l'agricultura ecològica, però el que tampoc no puc sofrir és que els “nous hortolans” es mirin per damunt l'espatlla als hortolans de tota la vida.

A banda d'això, m'agrada experimentar, anar provant i anar aprenent dels meus errors i dels meus encerts: això em dóna més satisfaccions que no pas seguir al peu de la lletra les directrius d'un tipus determinat d'agricultura. La meva forma de treballar la terra es fonamenta en l'experiència d'uns, els estudis dels altres i, sobretot, en les meves pròpies ensopegades.

I tot plegat, com us deia, és com la vida mateixa. Algú té la veritat absoluta? Ni la té l'Església catòlica, ni la té l'Islam, ni el PSC, ni el senyor Carod-Rovira, ni Forja, ni l'Actual... ni, evidentment, l’home del temps. El millor que podem fer és escoltar totes les opinions, tots els punt de vista, passar-ho pel nostre garbell (que és la suma dels coneixements apresos i de l’experiència), treure'n les nostres pròpies conclusions i actuar amb coherència i responsabilitat, assumint els errors que segur que hi haurà.

L’aigua: cap a una planificació de la demanda

La sortida del Ter al mar està tancada per manca d'aigua

Francesc Deu

Hi ha dues qüestions bàsiques en el tema de l’aigua: assegurar el subministrament a la població i el manteniment del cabal ecològic dels rius. Totes les solucions haurien de supeditar-se a aquestes dues qüestions, inclòs el tema dels transvasaments. De fet, l’Ebre pot estar sota mínims, sense fer cap transvasament, simplement amb plans de regadiu dins la pròpia conca. Les captacions d’aigua del nostre municipi deixen el Ripoll sec en períodes de sequera, per tornar a néixer a partir d’una depuradora industrial sota Sant Feliu. Per això sempre he estat en contra de canalitzar els col·lectors d’aquesta zona a la depuradora municipal, fet que, a més, faria impossible la reutilització industrial (la Pelleria) i agrícola (horts) actual.
Dit això, hi ha transvasaments consolidats, una població creixent i un canvi climàtic, en el qual seran més freqüents els períodes de sequera i hem d’afrontar aquest fet amb una política realista, però alhora de canvi de model. L’aigua no és un be il·limitat.
Per exemple, si tinguéssim temps seria millor transvasar directament a partir del mini-transvasament de l’Ebre, que no pas des del Segre, tant des del punt de vista ecològic com d’aprofitament de l’aigua transvasada.
De cara al futur s’han d’estudiar totes les alternatives: la interconnexió de la ATLL amb la de l’Ebre i estudiar el tema del Roine, però regulant a cada moment d’on s’ha de captar l’aigua i d’on no se'n pot treure. Avui, per exemple, seria millor captar aigua de l’Ebre o del Roine i tancar l’aportació del Ter, tenint en compte que el seu cabal avui no arriba al mar. Cal millorar el cabal de tots els nostres rius, especialment aquells més explotats, i per això cal tenir en compte totes les alternatives: dessalinització, transvasaments mesurats i sobretot l’ús racional i contingut, els nous aprofitaments, la reutilització i la reducció de les pèrdues en les xarxes de subministrament. Per això els valors de les ordenances d’estalvi d’aigua municipals haurien de ser normativa estatal que obligués a tothom. Caldria repetir el procés de les plaques solars tèrmiques: van començar alguns ajuntaments amb una ordenança i al final ho va recollir el govern de l’Estat mitjançant el Codi Tècnic de l’Edificació. Alhora cal promocionar els estanys de depuració terciària a la sortida de depuradores (proposta que figura en el Pla D’Acció Ambiental de la passada legislatura), tant per millorar la qualitat dels nostres rius, com per la reutilització en regadiu (caldria estudiar la doble xarxa al Racó, aprofitant que s’ha de fer nova, tal com vaig proposar fa temps) i industrial, mitjançant una doble xarxa de distribució en nous polígons industrials, com per exemple Can Bages. Alhora cal mantenir la proposta de connexió amb l’ATLL com un element de seguretat en el subministrament.

Quod natura non dat, Salmantica non praestat.

Rafa Homet

Ara fa set anys es reunia a la universitat de Salamanca un munt de gent relacionada amb el món de la discapacitat. L'objectiu d'aquelles jornades era constatar que l'autodeterminació –és a dir, la capacitat de poder triar o opinar sobre la nostra vida quotidiana i les coses que ens afecten– era un ingredient de la qualitat de vida.
Això ens pot semblar una obvietat: és evident que quan podem triar si volem continuar estudiant o entrar al món del treball, si volem fundar una família o no, qui volem que ens governi, on volem viure... fins i tot si volem esmorzar dolç o salat –o una mica de cada– vol dir que tenim un cert bon nivell de vida. Quantes més coses puguem triar, dèiem, tenim més qualitat de vida i ens sentim més feliços.
Si ens reuníem tota aquesta gent de l'estat espanyol a parlar del tema era, és, perquè potser no és tan obvi. Continuen existint al nostre país, i Castellar no n'és una excepció, ciutadans i ciutadanes als quals molts cops se'ls nega –o no se'ls facilita– la possibilitat de triar. Les persones amb discapacitat –objectiu de les jornades salmantines– depenen massa sovint de les decisions que prenen altres persones per elles.
És evident que la capacitat de triar ve limitada per molts factors. Triem l'habitatge que ens podem permetre, no pas el que ens agradaria. Tenim la roba que hi ha a l'armari i no el catàleg de la botiga... però ens la podem triar nosaltres.
Més que estructures, cal canviar mentalitats. S'hauria d'acabar amb la idea que les persones discapacitades només necessiten ajuda. Com a ciutadanes que són, tenen el deure moral d'aportar coses positives a la societat i a les persones que les envolten. Tenen un repte superior per a arribar a la igualtat amb la resta de ciutadans, i cal facilitar mecanismes de participació i debat per a què la seva veu arribi a la societat. Sense filtres administratius. Quod natura non dat; reddere cura potest (Allò que la naturalesa no dóna, l'esforç ho pot proporcionar.)
Curiosament, es va posar de manifest que el principal obstacle per a què moltes persones poguessin triar -exercir el seu dret a l'autodeterminació, en paraules tècniques- era tot allò pensat, en principi, per a millorar-los la vida: administració, burocràcia, reglaments, normatives, tècnics i personal expert... que només troben problemes a una obvietat tan òbvia. Quod natura non dat, Salmantica non praestat. (Allò que la naturalesa no dóna, (la universitat de) Salamanca no ho concedeix.)