Enric Borràs amb l'Esbart TeatralM’ha tocat a mi encetar aquesta columna que amb tota una colla ens hem proposat de mantenir periòdicament amb ganes de compartir opinions, idees, coneixements, vivències i dubtes.
Ho faré parlant de l’Esbart Teatral. En parlaré com sempre n’he parlat: com una cosa meva perquè, hi estigui més vinculat o menys, per mi sempre serà una cosa meva, suposo que això mateix els deu passar a tots els que en un moment o altre de la seva vida van trobar-hi amics, una manera d’entendre la vida i una manera de comunicar-se.
Ja fa dies que els socis vàrem rebre informació sobre la imminent celebració dels cent anys de l’Esbart i de l’interès de la junta actual de celebrar-ho com cal. En aquest moment no sé com tenen l’organització ni el caire que li volen donar però estic segur que intentaran fer-ho el millor possible. No és gens fàcil fer una mica d’història i veure com l’Esbart ha estat un reflex clar de la societat de casa nostra, de les modes i de les influències d’arreu, recordar tantes anècdotes, tanta gent i explicar-ho. Tot això és molta feina.
Cent anys són molts anys. Crec que una entitat d’aquestes característiques, capaç de sobreviure a situacions tan traumàtiques com les que ha viscut el nostre país i als canvis més ràpids i trepidants de la història de la humanitat, es mereix una reflexió i un homenatge per part de tot el poble. M’agradaria que se’n fes una bona difusió perquè tothom en fos coneixedor i se’n sentís orgullós, que ens adonéssim de la importància del que tenim, qualsevol poble en faria un gran ressò perquè crec que una cosa així sobrepassa els límits del poble per passar a enriquir i a explicar el nostre país.
En la vida de les entitats hi ha alts i baixos, moments de glòria i moments de sortim-ne com puguem , moments en què no sempre tots hem anat a la una i moments en què la Casa Gran no ha estat a l’alçada per poder aprofitar el que el teatre podia representar per Castellar. La història és llarga però l’actualitat no és esplendorosa, la situació dels equipaments culturals de Castellar no són per fer repic de campanes i fan una enveja sana els tres pavellons esportius, les no sé quantes pistes de tennis, les pistes d’atletisme, el camp de futbol, el gimnàs, la piscina, etc. Que no se’m mal interpreti: enhorabona als esportistes i que per molts anys en puguin gaudir.
Seria bo, però, que la celebració d’ aquests cent anys ens servissin també per endegar una revifalla de la cultura de creació pròpia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada