diumenge, 8 de febrer del 2009

Adopcions


Ferran Sant Granados

Ara fa un any i uns mesos que varem començar els tràmits per adoptar a Mali. Després de fer tots els tràmits, passar el procés d'idoneïtat, presentar papers i una impacient espera, la setmana passada ens van comunicar que ja teníem feta l'assignació. Un nen de cinc mesos! Però encara haurem d'esperar un mes més per poder anar a buscar al nostre fill, falten algun tramit més i un judici.

Tenint en compte que el nostre ha estat un procés molt ràpid en comparació a la mitjana, en alguns casos fin a quatre anys, em pregunto si no es pot fer res per tal d'accelerar aquests tràmits. I ho dic no solament amb la impaciència d'uns pares que volen conèixer al seu fill, ho dic pensant en el nostre fill, en els nens que esperen a les cases d'acollida i als orfenats per anar amb els seus pares. Uns nens que han d'esperar en aquestes institucions que malgrat l'interès i la voluntat de les persones que en tenen cura sovint pateixen de les mancances de recursos per la precària situació econòmica dels països d'origen.

Tant pares com fills estem sempre esperant. Esperant que es reuneixi una comissió per que digui que el nen és adoptable, que es reuneixi un altre comissió per que digui que els pares reuneixen els requisits per adoptar, esperant que es faci l'assignació, esperant que surti el judici, esperant que las sentencia sigui ferma. Sempre esperant.

Ara sols ens cal esperar que l'avió que ens porta a Bamako no tingui retard i l'haguem d'esperar també.


Ciutadania i polítca


Eulàlia Sagrera i Rius


Des de fa un parell d'anys estic una mica involucrada en política municipal. La decisió no va ser pas fàcil: venia del món de les entitats i creia que entrar en política era entrar en un món de competitivitat, d'agressivitat, de gent que s'aferra a la cadira i que només mira de guanyar diners i d'anar escalant posicions... Les paraules d'un amic de fora del poble van ser les que em van acabar de convèncer: “ el millor que pots fer és ficar-t'hi; si la gent que realment vol treballar pel poble defuig d'entrar en política amb aquests arguments tan simples, està deixant el camp lliure a tots aquells que només hi són pel seu propi benefici”.

Vaig pensar que valia la pena provar-ho, que em venia de gust fer-ho. I en el meu “discurs” de presentació vaig deixar anar una frase que ara voldria esmenar: “Sóc conscient que entrar en política em suposarà nedar contra corrent...” Aquella frase la vaig dir pensant que , de sobte, em trobaria immersa en un món ple de gent ben diferent a la que estava acostumada a tractar dins del món de les entitats.

Ara, després de dos anys de passar-me a la banda dels “dolents de la pel·lícula”, de dos anys de seguir treballant pel poble, voldria fer una rectificació pública, no pas per què cregui que rectificar és de savis, sinó perquè la major part de gent que treballa en política se la mereix. No estic pas nedant contra corrent, no. Estic entre amics, companys, coneguts i saludats que volen el mateix que jo, el mateix que vosaltres: treballar pel poble, pel país. I no estic parlant només de la gent que tinc al meu costat, de la gent del meu color polític, no. Parlo de la gran majoria de gent que està treballant en política municipal.

I algú em dirà: “Estàs segura del que dius? Tota la gent que està ficada en política és honesta? ” La meva resposta també és contundent. En el món de la política hi deu haver de tot, igual que en el món de l'empresa, en el món de les entitats i en el poble en general. Segurament els mentiders, els falsos i els enganyosos són els que més es veuen , o els que ens convé més a tots plegats fer públic i notori que hi són; així tenim tots una bona excusa per no ficar-nos en política i per deixar-la en mans de tota aquesta colla de garrofaires.

M'agradaria afegir moltes coses però acabaré amb una frase ben sincera: em sento orgullosa de pertànyer (d'una manera molt discreta i modesta) a la classe política del meu municipi i del meu país; em sento com a casa.

Francesc Pujols, la xerrada


Rafa Homet

El gran avantatge de la Res-publica és que no hem de passar comptes amb ningú, tret de nosaltres mateixos. Això ens permet organitzar xerrades com les de dijous passat: ”Francesc Pujols, el filòsof i l'anècdota”.

Quan hom organitza una xerrada al voltant d'un personatge com aquest, un dijous al vespre a la biblioteca, no cal que esperi una assistència massiva. I no perquè el personatge no s'ho mereixi, que a Pujols no ens l'acabem en anys i diu molt d'aquest país que sigui tant desconegut. Però ja se sap, entre el públic que es decideix a anar a qualsevol xerrada, que ja no és gaire; aquells a qui els interessa però el dia o l'hora no els van bé; el que només va als llocs depenent de qui ho organitza... en paraules de Monzó:

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent

té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia

expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta:

¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta

(o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i

demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

...el llindar d'èxit de públic estava al voltant de cinc persones, fora de les de l'organització. Des d'aquesta òptica, vam triplicar les previsions, que no està gens malament!

En fi: Manel Jorba -catedràtic emèrit de literatura catalana a la Universitat Autònoma, director durant una dècada de la biblioteca de Catalunya, expert en literatura catalana del sXIX i comissari de l'exposició de l'any Verdaguer-; acompanyat de Teresa Amat, -llicenciada en filologia catalana, correctora i assessora lingüística, autora del blog Les paraules i els dies, (un dels primers i dels més llegits en català), tertuliana del programa l'Oracle de Catalunya Ràdio, el mateix dia de la nostra xerrada sortia a la venda el seu llibre Castracions.- ens van fer una vista panoràmica de Pujols.

Tot té un límit, i aquesta xerrada va fregar el límit entre la divulgació que pretén la Res-pública i l'academicisme.

Manel Jorba es va basar en el llibre “Francesc Pujols, llums i ombres” i va oferir una exposició extraordinàriament ben documentada i estructurada, plena de referències a altres autors que, en un moment o altre de la seva obra, parlen de Pujols. L'objectiu era donar múltiples mirades sobre el filòsof de Martorell per a compondre una aproximació a l'autor del Concepte General de la Ciència Catalana.

Ens va quedar clar, però, que per aproximar-nos a Pujols haurem de llegir i escoltar molt, encara. Per si a algú més li ve de gust fer-ho, vam fer entrega de tres llibres sobre Pujols a la biblioteca. Per cert, volem agrair a tot el seu personal el seu recolzament i acolliment en l'acte.

De Pujols, se’n té una sensació, que pot ser grandiosa, però difícilment se’n pot tenir una idea clara. El qui s’entesti a elaborar aquesta idea clara de Pujols corre el perill que Pujols se li quedi als dits, i això fora la injustícia més gran. (extret del bloc tintaxinesa.blogspot.com )


Explicaven a Pujols les enormes dificultats que passava un dels seus amics per poder anar vivint i guanyar-se mitjanament la vida.

Pobre noi –va dir Pujols–, una cosa tan trista com la vida, i que a més a més se l’hagi de guanyar...