El gos de l'Agustí

Jaume Mateu

L’altre dia vaig trobar-me el meu amic, l’Agustí, tot preocupat. Em va estranyar trobar-me’l així, doncs l’Agustí és un bon jan que mai s’atabala per res. Al preguntar-li quina era la causa de les seves cabòries, em va confessar que el seu patiment l’originava el “N’ugh”, el seu gos. El gos de l’Agustí és un mascle de Golden Retriever enjogassat com ell sol, que se’t tira a sobre i et tomba si no estàs a l’aguait.

El problema de l’Agustí és que ha de deixar la seva casa de Castellar per anar-se’n a viure a Sabadell, al pis dels seus sogres. No és que li faci massa gràcia la mudança, però el seu sogre està fotut, i la seva sogra ja és massa gran per cuidar-lo tota sola. Així doncs, ara que ja té els fills grandets i emancipats, ell i la seva dona han decidit, encara que a contracor, anar-se’n a fer de “cangurs”. El problema rau en que no pot endur-se el gos: el pis no és prou gran per poder tenir-hi la bèstia i, a més, la seva sogra té al·lèrgia al pèl dels gossos.

L’Agustí ja fa temps que està buscant algú que es vulgui quedar el seu gos, però això no és fàcil: a tothom fa gràcia endur-se a casa un cadell de poques setmanes, però és molt més difícil trobar algú que vulgui un gos adult de 9 anys.

Cansat de buscar, l’Agustí va anar a la Protectora de la Salut per deixar-hi el gos, però no l’hi van acceptar perquè ho tenien ple a vessar. Al contrari: li van dir si se’n volia endur algun per adoptar-lo. Després va anar a la Protectora de Can Barba i es va trobar amb el mateix..

M’explicà l’Agustí que aquesta situació de les Protectores té el seu origen en la nova llei de Protecció dels Animals que va entrar en vigor a principi d’any, la qual prohibeix expressament el sacrifici dels animals, a excepció de què sigui molt perillós o tingui una malaltia important. Amb l’anterior llei es podia sacrificar els animals més vells o els que presentaven una situació vivencial molt precària .

La darrera acció de l’Agustí ha estat la d’enviar-li una carta al Conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, on li demana que es posi en pràctica el que ell creu que és la solució definitiva: Tots els criadors haurien de vendre tots els seus gossos esterilitzats, excepte els que siguin per altres criadors que els dediquin a fer-los criar. No té raó de ser que un particular compri un gos fèrtil. Amb això l’únic que aconseguim és que, arribat el cas, li faci gràcia “que la seva gosseta tingui una cadellada, pobreta.”

Se suposa que, quan un particular s’emporta a casa un animal de companyia, és perquè li faci això, companyia, no per fer-lo criar. Per fer-lo criar ja hi ha els criadors professionals. Això de què la gosseta ha de criar almenys un cop a la vida pel bé de la seva salut són romanços de la Xina. Si està esterilitzada evitarem, a més, els embarassos no desitjats que es produeixen el dia que la gossa se’ns escapa estant en zel. I si el que se’ns escapa és un mascle, estarem tranquils pensant que, per molta juerga que faci, no deixarà bastards arreu del món.

L’Agustí està convençut que només amb mesures que vagin a l’arrel del problema podrem trobar solucions adients i efectives.

L’Agustí, de moment, ha anat a parlar amb el responsable d’una residència canina perquè es quedi el “N’ugh”, pagant com si fos un modern geriàtric caní. L’Agustí ja sap que, malgrat la carta, els polítics són molt lents resolent problemes domèstics.