Eulàlia Sagrera
Sóc de les que penso que en l'educació dels fills la millor recepta és ser coherent i predicar amb l'exemple. Puc afirmar amb cert orgull que no m'ha costat gaire complir aquesta màxima; els resultats, però, encara estan per veure i com que no les tinc totes...més val que parlem d'una altra cosa! De fet del que voldria parlar-vos és d'independència , i vull parlar-vos-en amb coherència i predicant amb l'exemple.
Des de fa quatre o cinc anys, tinc la sort de conrear un dels horts del Brunet , propietat de l'ajuntament. Malgrat que això no agradi a algun dels meus veïns hortolans, m'agrada fer les coses tota sola i sense demanar ajuda: des de fangar la terra a posar canyes a les tomaqueres. Amb tota la bona fe, algun veí s'ofereix a posar canyes perquè jo “no ho faig prou bé”; l'endemà decideixo matinar més que ningú perquè quan arribi el ben intencionat veí només tingui una feina: criticar la que jo acabo de fer. Em diuen que sóc massa orgullosa, que no demano ajuda a ningú. La segona part és certa, la primera no és veritat; confonen la paraula amb una altra que (permeteu-me la immodèstia) considero una virtut: independència. Ara bé, m'agrada molt repartir els fruits i la collita del meu treball i de la meva independència amb la gent que estimo i la gent que aprecio i ,quan és possible, també amb la gent que ho necessita més que jo. Tot pujant de l'hort (he dit pujant i no baixant, que quedi clar) vaig deixant quatre tomàquets aquí, unes quantes cebes allà, un parell d'enciams més enllà. Ho faig sense que ningú m'ho demani i , és clar, sense demanar res a canvi.
Permeteu-me ara que pasi d'una terra a l'altra : la meva terra, Catalunya. M'estimo la meva terra i la seva gent i és per això que vull per a ella el mateix que vull que no se'm negui a mi. Alguns “veïns” volen també “llaurar” el nostre terreny; “nosaltres no ho fem prou bé”. Potser és hora de treure'ns la mandra de sobre, matinar més que ningú i...posar les canyes abans que ells arribin a fer una feina que ens pertoca, una feina que no volem deixar de fer. Ells ens acusaran d’insolidaris, d'orgullosos...Es confonen de paraules; la paraula torna a ser Independència. Ara bé, segurament ens agradarà també repartir i compartir el fruit i la collita del nostre treball i de la nostra independència amb la gent que ens estimem i apreciem i amb la gent que ho necessiti més que nosaltres . Ho farem sense que ningú ens ho demani i, és clar, sense demanar res a canvi. Potser sí, però, que demanarem una cosa : que no se'ns qüestioni el dret individual i col·lectiu a ser independents.
Des de fa quatre o cinc anys, tinc la sort de conrear un dels horts del Brunet , propietat de l'ajuntament. Malgrat que això no agradi a algun dels meus veïns hortolans, m'agrada fer les coses tota sola i sense demanar ajuda: des de fangar la terra a posar canyes a les tomaqueres. Amb tota la bona fe, algun veí s'ofereix a posar canyes perquè jo “no ho faig prou bé”; l'endemà decideixo matinar més que ningú perquè quan arribi el ben intencionat veí només tingui una feina: criticar la que jo acabo de fer. Em diuen que sóc massa orgullosa, que no demano ajuda a ningú. La segona part és certa, la primera no és veritat; confonen la paraula amb una altra que (permeteu-me la immodèstia) considero una virtut: independència. Ara bé, m'agrada molt repartir els fruits i la collita del meu treball i de la meva independència amb la gent que estimo i la gent que aprecio i ,quan és possible, també amb la gent que ho necessita més que jo. Tot pujant de l'hort (he dit pujant i no baixant, que quedi clar) vaig deixant quatre tomàquets aquí, unes quantes cebes allà, un parell d'enciams més enllà. Ho faig sense que ningú m'ho demani i , és clar, sense demanar res a canvi.
Permeteu-me ara que pasi d'una terra a l'altra : la meva terra, Catalunya. M'estimo la meva terra i la seva gent i és per això que vull per a ella el mateix que vull que no se'm negui a mi. Alguns “veïns” volen també “llaurar” el nostre terreny; “nosaltres no ho fem prou bé”. Potser és hora de treure'ns la mandra de sobre, matinar més que ningú i...posar les canyes abans que ells arribin a fer una feina que ens pertoca, una feina que no volem deixar de fer. Ells ens acusaran d’insolidaris, d'orgullosos...Es confonen de paraules; la paraula torna a ser Independència. Ara bé, segurament ens agradarà també repartir i compartir el fruit i la collita del nostre treball i de la nostra independència amb la gent que ens estimem i apreciem i amb la gent que ho necessiti més que nosaltres . Ho farem sense que ningú ens ho demani i, és clar, sense demanar res a canvi. Potser sí, però, que demanarem una cosa : que no se'ns qüestioni el dret individual i col·lectiu a ser independents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada