Castellar Vell 09

Rafa Homet

El meu aplec de Castellar Vell és de tradició recent: just fa un parell d'anys que en Nyer, el mai prou ponderat ex-cap de colla, va recuperar la tradició de pujar els gegants a Castellar Vell, afegint-hi, a més, una paella.

Enrera queden intents que no van tenir continuïtat amb el grup juvenil del Centre Excursionista, amb la colla...

El meu Castellar Vell, doncs, comença a les vuit del matí a l'esbart, carregant el camió. Continua a migdia amb la ballada de gegants, després del ball de plaça i el ball de bastons. Com el pa amb tomàquet, m'ha costat anys prendre la distància suficient per apreciar prou i donar la importància que es mereixen les nostres músiques i la recança de no sentir-les en directe.

Per cert, i marxo una mica del tema. L'acordionista sabadellenc Carles Belda va enregistrar un CD anomenat Ball al Diatònic 2 a la plaça del Rei de Barcelona. En aquest disc hi trobem una increïble versió de la música d'entrada del ball de gitanes, versió que posa la pell de gallina a qualsevol vallesà que estigui orgullós de ser-ho.

Tornem a Castellar Vell, doncs. He redescobert el Ball de bastons, amb la seva velocitat, energia i el seu acordió diatònic...

El meu Castellar Vell continua amb la paella de gegants, d'elaboració col·lectiva i que demana, de ben segur, més cervesa que brou de peix (entenem-nos: el brou de peix per la paella i la cervesa pels cuiners). Potser guanyen els anys amb pluja, però si algú m'ho pregunta diré que a l'aplec sempre cau un bat de sol. Només hi recordo calor.

El meu aplec de Castellar Vell és farcit de tertúlies espontànies amb amics, coneguts i saludats... El meu aplec de Castellar Vell, enguany, ha estat monotemàtic: “Ja he vist què us ha passat amb l'escola del Sol i la Lluna. Quina vergonya que això no estigui arreglat encara!” “Discutint-se a veure qui paga les obres i, de mentres, els nens en barracots”

Robiols, crespells i panades

Oriol Papell i Torres

Arribo a l'aeroport de Son San Joan i en Miquel Àngel ja m'hi espera. Passem un moment per casa seva, al barri des Rafal de Palma per saludar els seus pares, contents de tornar-me a veure després de 5 anys sense trepitjar Mallorca. No han canviat gens. La seva moixa (gata) tampoc, m'enduc una esgarrapada de regal. Agafem el cotxe i anem fins a Biniali (Sencelles) a la masia familiar que tenen als afores. Sembla que aquí el temps no passa, la sensació de calma i tranquil·litat m'envaeix, la masia antiga hi ajuda. Avui és dijous sant i sembla ser que em donaran feina. Fem una massa amb farina, ous, suc de taronja i ingredients que em perdo. Amb trossos d'aquesta massa fem una capa fina, hi posem a sobre confitura, xocolata o dolç de llet i la tanquem donant-li forma de mitja lluna. Una estoneta al forn i llest per menjar. Això sí que és un postre. En diuen Robiol, menja típica de setmana santa. Amb la massa que sobra fem figures en forma d'estrella, de cor... i també al forn. És com una galeta, boníssima. D'això en diuen Crespell, va més encaminat als nins. No para mai de menjar aquesta gent?
L'endemà, divendres sant, ve tota la família del meu amic a dinar. Per variar una mica i menjar molt, fan una fideuada, tot sigui dit, boníssima. I de postres, una mica de robiols i crespells d'ahir. Torno a acabar ben tip i patint per la meva línia. La família es queda i durant tota l'horabaixa fem unes coses anomenades panades. Amb una massa semblant a la d'ahir però amb més textura de pa, fem una figura amb forma de cendrer i hi posem un poc de sobrassada i cansalada i ho omplim de valent amb carn, afegint a dalt de tot un bocí més de sobrassada i cansalada. També hi ha la versió de pèsols. Ho tapem amb més massa i ja tenim la panada feta. Es posa a un forn de caliu, un parell d'hores i ja es poden menjar, però fredes. No cal dir que estan boníssimes i un cop més, això deu engreixar de valent. Sort que l'endemà amb el meu amic pugem a peu al Santuari de Lluc (una mena de Montserrat a la mallorquina) i amb una bona suada ho fem baixar tot, amb una petita aturada al camí per berenar un parell de panades i sobrassada, és a dir, recuperem el que hem perdut fent exercici. Ben aviat s'acaba l'estada a l'illa gran Balear i torno cap al meu Principat. És curiós com a Mallorca totes les famílies tenen ben assumit, que aquests dies toca fer robiols, crespells i panades. Quan es tracta del menjar, els mallorquins ho tenen clar.

Converses

Eulàlia Sagrera Rius

Aquella setmana, en Jordi havia anat força de corcoll. Li agradava l'expressió, no pas la situació, és clar. En el seu temps d'estudiant havia après que el corcoll és el petit sortint cilíndric que tenen les baldufes a l'extrem oposat a la punta i que serveix per a subjectar-hi el cap de cordill per a fer-la ballar. Sabia ,també, que el mot corcoll venia del llatí CURCULIO. Va somriure tot pensant que mentre els petits romans de la Hispània Tarraconense jugaven amb baldufes, els seus pares també deurien anar de corcoll . En aquell moment es trobava en un poblet de La Selva, dinant amb uns amics que l'havien convidat per a celebrar ves a saber què; ni tan sols ho recordava. Mirava de tenir el cap ocupat en alguna cosa per tal de no badallar més del compte.

La primera part del dinar havia estat un monòleg a dues bandes per part dels seus amics parlat del seu fill: que si les dents, que si el pediatre, que si les nits, que si la varicel·la... Fins al moment, tota la conversa havia girat entorn del petit Jan. Tot plegat era ben normal, pensava en Jordi: els pares eren grans, i el menut havia arribat després de molts anys de desitjar-lo. En Jan semblava realment una baldufa: anava de l'un a l'altre donant voltes per la taula. Malgrat els seus intents de seguir la conversa, no aconseguia centrar-se i estar atent al tema estrella d'aquell dinar: el Jan. Recordava, en canvi, una petita celebració familiar que havia tingut lloc la tarda anterior. Els adults seien a l'entorn d'una taula mantenint una conversa distesa però ben amena: els horts urbans, sant Jordi, els llibres, una mica de política... Els petits voltaven a prop, tot jugant, tot menjant, i de tant en tant la conversa s'interrompia espontàniament i agradablement per a comentar alguna cosa cosa del seu joc, de la seva actitud. Les rialles eren constants i sinceres, i procedien de totes bandes. Va ser una tarda ben agradable, i en Jordi, que havia d'anar a fer les eres per a plantar les tomaqueres, va anar retardant la seva marxa més del necessari; se sentia ben a gust, i la idea inicial d'aprofitar la tarda feinejant per l'hort li feia una mica de nosa i de mandra.

Havia perdut el fil de la conversa. No li va costar pas gaire recuperar-lo, però: “Doncs el pediatre ens ha dit que només prengui un ou a la setmana”, va sentir que comentaven els pares. Alguns s'entesten a fer el món més petit que no pas és, va pensar en Jordi mentre ofegava un últim badall.

Correu a Mali

Eulàlia Sagrera Rius

Com va tot per Mali? No sé per què ho pregunto... Una imatge val més que mil paraules, i les fotos que ens heu enviat per correu electrònic parlen per si soles: uns pares feliços de poder conèixer, per fi, el seu fill Arnau; quanta il·lusió i esperança es desprèn de la mirada de tots tres! Recordo el comentari de la Laia en rebre el correu: “veure aquestes fotos ha estat un regal d'energia, de tendresa, d'esperança...” Enrere queden mesos de tràmits, papers, viatges, judicis.... I aquesta, tal com deies, Ferran, no ha estat pas una adopció de les més llargues, oi?

Ens preguntes, Pilar, com va tot per aquí. Aquestes setmanes el virus de la grip ha deixat pas al de la varicel·la i... els estralls que està fent són ben espectaculars! El Feliu i l'Erola en són una bona mostra , i mai millor dit!

I si parlem a nivell general tot segueix, si fa no fa,com quan vàreu marxar. La crisi va avançant, es va estenent com un “xapapote”, i la gent segueix culpant als polítics i als banquers; ningú vol assumir la seva part de culpa. Ara resulta que tots vèiem venir el desastre, però...què hem fet per evitar-lo? No res, perquè a tots ens anava bé: tothom tenia feina, els restaurants s'omplien, les agències de viatges feien el seu agost ... Tots plegats érem uns nous rics d'un món que s'aguantava per la quietud.

Vénen mals temps per la gent que estem ficats en política, prou que ho sabeu. Últimament les sobretaules del nostre país tenen un tema estrella: la ineficàcia de la política i la maldat dels que se n'ocupen. Però nosaltres, malgrat tot, seguirem lluitant pel que creiem i per allò que estimem. I ho seguirem fent tal i com ho hem fet sempre: escoltant , conversant, compartint, discutint, involucrant-nos, participant, treballant...D'això se'n diu fer política? Doncs continuarem fent política . Volem posar el nostre granet de sorra per intentar minimitzar els efectes d'aquesta crisi. I vetllarem, tots plegats, per què l'Arnau i tots els seus convilatans tinguin una educació de qualitat, puguin accedir a un habitatge digne, per què se sentin orgullosos del seu poble, del seu entorn, de la seva cultura, del seu país... Pilar, Ferran, no cal que us digui que per tal de dur a terme aquesta tasca, us necessitem. I de la mateixa manera, necessitem a tots els Ferrans i a totes les Pilars d'aquest país, és clar.

Bé, no m'estenc més, que jo a l'hora d'escriure no tinc mesura. Afegir només que des d'aquí, des de Castellar, compartim tots aquesta felicitat vostra, i que estem desitjant conèixer el vostre fill l'Arnau.

Una abraçada.

Dissabte

Rafa Homet

-Què t'ha semblat “dissabte” de l'Ian McGywan? Sensacional, oi? Com et pot canviar la vida en un moment!
La conversa es queda al voltant de la mona -de sara, amb ametlles al voltant- i el cafè. El cap se'n va enllà: com et pot canviar la vida en un moment! La mare bufetejant el Guardia Civil que li comunica que el seu fill és mort. En què pensava quan el cotxe va sortir disparat fora de l'autopista?
En què pensava la Cristina un segon abans que el cotxe envaís el seu carril? Quin va ser el primer pensament en sortir del coma?
De què parlava l'home a qui va esclafar una pedra mentre prenia una cervesa a un xiringuito de platja al peu d'un penya-segat? On és el pensament un segon abans del moment que canviarà les nostres vides per sempre?
M'han dit, i no ho he trobat mai per enlloc, que en Josep Pla va deixar escrit que allò més natural és que sortint de casa ens caigui un gerro al cap que ens deixi ben morts. I que cal celebrar cada cop que això no passa. Com a filosofia de vida, no està pas malament. Carpe Diem, en deien d'això els llatins.
Mirem de no pensar-hi gaire, per norma general, però la mort forma part indissoluble de la nostra vida. I el risc també, malgrat ens entossudim a creure que podem assolir sempre i en tot moment el risc zero.
Però la mort, per norma general, insisteixo, ens fa por, i sovint somiem en la immortalitat (per bé que, ben pensat, això de ser immortal ha d'acabar sent avorrit amb ganes). I gràcies al desig d'immortalitat tenim simfonies, i llibres i invents, i pintures, i quadres... i l'art i la glòria. Gràcies a la glòria, però, també tenim guerres i fam i misèria.
La immortalitat: una estàtua per a que s'hi caguin els coloms o una placa enganxada a una roca. O a un carrer. Tenir el nom d'un carrer... Aconsegueixi vostè la primera derrota de Napoleó per a que posin el nom de la batalla a un carrer, i tothom ho recordarà perquè al número 22 hi havia un famós prostíbul!
Sic transit gloria mundi, que deien.

Economia del llenguatge.

Eulàlia Sagrera Rius

L'evolució de les llengües compta amb una sèrie de “lleis” (anomenades universals, perquè es donen a totes les llengües del món)que han estat claus a l'hora del naixement de les diverses llengües . Un dels universals que sembla evident és el que s'anomena “economia del llenguatge”. De fet, la gent jove se'n fa un bon tip d'economitzar el llenguatge.I no estic pas parlant dels seus monosíl·labs-resposta quan els preguntes com els ha anat el dia, no. La gent jove ja economitzava el llenguatge molt abans del boom dels telèfons mòbils (mates, filo, sele, profe, uni...) i, és clar, ho fa ara encara molt més, amb els famosos SMS. I als adults ens costa ben poc adaptar-nos : mòbil (en comptes de telèfon mòbil), portàtil (en comptes d'ordinador portàtil), tele, metro, CD, bici...

Però a més de la tendència natural de la llengua, hi ha determinades actituds d'alguns parlants que es resisteixen a alguns dels canvis. Jo mateixa, em nego a donar diners als meus fills quan em diuen que en necessiten per agafar el “bus”: “si és per la vallesana, aquí els tens, però si és per agafar el bus, te'l pagues tu mateixa”, els dic sovint amb ironia tenyida de militància. Però la seva comoditat i la seva tendència a la llei universal de la economia del llenguatge és tan gran com la meva tossuderia a seguir parlant de Vallesana i a seguir cridant al meu fill pel seu nom sencer: Francesc; dec ser l'única persona que encara no li diu Fran. És clar que, la meva tossuderia és més que una tossuderia: és una voluntat de conservar els signes que ens identifiquen ; la tossuderia en aquests casos sempre va acompanyada d'un rerefons ideològic, d'un component de resistència, de militància.

I si no, digueu-me perquè determinat conductor de la Vallesana en dir-li jo quan pujo “bon dia” ben amablement, em respon amb el seu “buenos dias”. La tendència natural que prové de l'universal de l' economia del llenguatge li hauria de fer dir “bon dia” perquè és més curt, no? A més, per imitació, per bona educació, per la voluntat d'adaptar-se al poble on ha nascut i on viu , el més normal seria dir “bon dia”. Se m'acudeixen un parell de motius que podrien explicar la seva respectable tossuderia. Però me'ls estalviaré: per una vegada aplicaré la llei universal de la economia del llenguatge a l'engròs.