Premis locals de fomenta a la lectura

Rafa Homet

Estic molt content amb el meu metge de capçalera: quan vaig a l'ambulatori per qualsevol causa no urgent —una revisió, una consulta, una niciesa d'aquelles emprenyadores...— sé que m'atendrà com cal, que em dedicarà el temps que necessiti i que mirarà d'esbrinar si els mals de panxa persistents són deguts al cos o a l'ànima. No s'estarà tampoc de preguntar per la salut i les afeccions habituals de la família més propera que passa per les seves mans. Puc sortir amb recepta o amb dos copets a l'espatlla, però tranquil i convençut. I, com amb mi, amb tothom.

Ara bé, també sé que això té un preu i que abans d'anar al CAP és millor passar per la biblioteca i agafar un llibre que em convenci. Sé a quina hora estic citat però no pas a quina m'agafaran, la medecina d'antes necessita el seu temps i no s'avé amb el vingavinga postmodern.

Quan algú se'm queixa, li recomano que canviï de metge, segur que en trobarà un que amb tres minuts, dues caixes d'antibiòtics i hora per un especialista d'aquí vint mesos sortirà ràpidament i puntual del pas.

Recordo un munt de llibres llegits a sales d'espera i, fins i tot, algun capítol especialment interessant que m'ha fet pensar en la inoportunitat d'haver d'entrar a la consulta just en aquell moment.

I no parlem de La Vallesana! Quantes històries no he viscut dins un llibre a les parades, geladet a l'hivern, amarat de suor a l'estiu. Reconeixereu els empedreïts lectors quan pugen a l'autobús amb un bon llibre perquè ho fan amb el cap cot i seuen als primers seients, aterrats amb la possibilitat de trobar algú que els obligui a una conversa de compromís que impossibiliti la lectura tranquil·la.

És un lloc comú dir “m'estimo més llegir que no estar davant l'ordinador” per a justificar la ignorància en qüestió de noves tecnologies. Jo m'estimo més llegir que anar en cotxe! I com que de tot se'n pot trobar un cantó positiu, quants lectors no haurà creat la Magdalena Álvarez, el Cascos i tants ministres fatxendes de foment amb la seva manca d'inversions —i els retards que això provoca— en els transports públics catalans!!

Si he d'esperar, no em fa res si puc llegir de mentre.

Això pensava passant amb el bus davant la comissaria de la policia espanyola de Sabadell, fixant-me en un conegut que s'esperava dret, enmig de la vorera a poder renovar el carnet. “Si, com a mínim, hi hagués un lloc on seure...” I em quedo amb el dubte de si a la policia espanyola no li deu agradar gaire que la gent llegeixi.