Parlem de paisatges, d'emocions, d'identitat...

Panoràmica des de la sala d'actes de cal Botafocs

Francesc Deu

El paisatge, com l'art, la música... ens provoca emocions i ens identifica en un territori: poble, comarca, país... a més de la universalització que pugui adquirir mitjançant el reconeixement i la difusió d'una obra, un artista o un paisatge. Miró, Gaudi, Pau Casals o Montserrat serien alguns exemples del nostre país.
Hi ha obres d'art, músiques, poesies, paisatges… que ens provoquen més emocions o que son més gratificants, que tenen un nivell més elevat. No és el mateix gaudir d'un paisatge que ens sorprèn i s'obre de cop davant nostre, que un altre que treu el cap per sobre uns edificis. Recordo l'excursió al Rindjani, un volcà d'Indonèsia, on després de caminar tot el dia per una atractiva selva on el paisatge està tancat, vem arribar dalt i de cop i volta va aparèixer un immens cràter amb un gran llac a dins i al centre un altre volcà fumejant. Fou un moment únic i emocionant.
A Castellar, la muntanya de Sant Llorenç és quelcom molt nostre que ens identifica, però no totes les seves visions són iguals. Unes ens provoquen més emocions, són més gratificants i unes altres no tant. Per exemple, la panoràmica del massís des de la Sala d'Actes del Botafoc o des del carrer de Sant Iscle per l'obertura que s'ha fet sota el campanar (caldria tallar dos pollancres, que la mig tapen) és molt agraïda. Les dues tenen en comú amb la que es podrà contemplar des de dalt de l'edifici pantalla, que són relativament noves i que ens sorprenen a l'obrir-se de cop, davant els nostres ulls.
La Mola, el Puig de la Creu i l'Església són tres referents a casa nostra. Quan ens malmeten alguna d'aquestes referències paisatgístiques reaccionem ofesos, decebuts, perquè ens han tocat quelcom molt nostre. És lògic i és bo que sigui així, però també caldria intentar mirar-se la qüestió des d’una certa perspectiva, per intentar analitzar desapassionadament què hi guanyem i què hi perdem (de fet el perdut, perdut està) amb el canvi.
Els arquitectes són constructors de paisatges urbans que a vegades són suggerents, atractius, i fem nostres incorporant-los a les nostres referències personals. Podem dir que avui està de moda la recerca d'arquitectes reconeguts i mediàtics, per tal que dissenyin edificis originals que sorprenguin i donin relleu a les ciutats.
No serè jo qui tregui responsabilitat als arquitectes en el tema de l'edifici pantalla. Com a professionals havien d’haver informat de l'impacte paisatgístic de l'edifici sobre la visió de la Mola, el Puig de la Creu i el campanar dins el procés participatiu del projecte, que eren elements claus del debat. En la darrera informació pública havien modificat el projecte d'acord amb les demandes dels ciutadans (el tema de les pèrdues de panoràmiques no havia sortit, era tant atractiva la Mola aixecada per sobre l’edifici que ningú n’era conscient ni se’n va adonar): la façana de l'edifici i el tema ombres. En quan a la façana inspirada en les persianes del carrer Major que la gent posa sobre la barana del balcó, la trobo propera, original i càlida, penso que pot ser una bona façana de la plaça, veurem com queda, encara que alhora hi ha el dubte del cost del seu manteniment i caldria contrastar aquest tema amb altres professionals. Pel meu gust manquen més finestres o obertures per fer més permeable la plaça des de l'edifici i des dels terrats, alhora trencarien la possible monotonia uniformadora del conjunt. En quan a les ombres, penso que encara n'hi manquen. Proposo estudiar la possibilitat de fer algunes pèrgoles en el perímetre de la plaça dura, amb plantes enfiladisses. La relació tamany contenidor-ombra pot ser més favorable que no pas plantar-hi arbres, tècnicament desestimat. També caldria un espai a cobert i un xic alçat per a conjunts musicals i cobles.Som on som, cal mirar endavant i aconseguir que el conjunt siguin uns espais agraïts i útils, en el qual ens hi trobem bé, i que els castellarencs i castellarenques el fem nostre, l'estimem i l'omplim de vida. Per aconseguir-ho cal continuar amb esperit constructiu el procés participatiu sense decisions ja preses, després d’una consulta popular que difícilment, tal com ha estat plantejada, hauria obtingut l’aprovació del Ple Municipal, si aquest hagués tingut la possibilitat de manifestar-s’hi. Ha de ser un projecte de poble, no pas d'uns arquitectes o d'un determinat partit polític, i per tant ha d’estar obert a aportacions i millores Només així aconseguirem el pol d'atracció i de centralitat que cerquem.