dimecres, 7 de gener del 2009

Marialluïsa


Eulàlia Sagrera

És el meu primer matí de vacances a la muntanya i estic davant de l'ordinador amb una infusió de marialluïsa al davant, la marialluïsa que vaig collir el dia abans amb la intenció d'endolcir amb aromes del meu poble la meva estada fora de casa. I, tal com passa a les pel·lícules, el fum em transporta al seu lloc d'origen, vint-i-quatre hores abans.

Aquell dia l'olor de la marialluïsa, de la camamilla, la menta i el poliol dels horts del Brunet intentava sobresortir a la de la terra fangada i treballada moments abans. Vaig voler interpretar aquell senyal com un intent de retenir la meva presència, com un retret: “per què te'n vas? No tens aquí prou natura, prou pau i prou tranquil·litat?” Vaig alçar una mica els ulls: tomaqueres malmeses per la intensa humitat d'aquesta primavera convivien amb les tardanes, amb l'esperança d'atreure l'atenció dels passejants ben aviat; pebrots i enciams de diferents mides aportaven el color, l'alegria i el fruit que les tomaqueres encara no havien sabut donar; mongeteres que s'enfilaven just en el mateix lloc on fa tan sols uns mesos les patateres s'endinsaven i es feien lloc dins la terra; carbasseres que miraven d'escapar-se i escampar-se per tal d'amagar unes carbasses que acabarien escabellades en pots de vidre, separades de la seva llavor...Vaig alçar la vista una mica més: la Mola, blavosa, majestuosa, enigmàtica. Vaig girar-me cap a on estava sortint el sol: la part posterior de l'església presidia i senyorejava la vista. De tant en tant, el rauc d'alguna granota volia fer palès que encara hi havia restes de nit prop de la bassa del Brunet. El so del xapo d'algun hortolà matiner es va fer present, i em deia que ja no estava sola treballant la terra, que ara ja érem dos i que aviat arribarien més “músics” amb més “instruments". Vaig somriure en sentir cantar, com cada dia a la mateixa hora, el motorista que travessava el pont. Una vegada més, el seu cant em recordava que no sóc pas l’única persona que se sent afortunada quan el dia comença a clarejar.

Des del Parc Canyelles, vaig voler donar una última ullada a aquell racó de Castellar: aromes, paisatge, sons, sensacions... La vista se'm va desviar cap a la dreta: un magnífic espectacle de canyes contrastava amb el deteriorament inevitable dels marges de pedra seca.

I mentre la marialluïsa es refreda, les vacances comencen amb una aroma quotidiana que envolta un paisatge i una “música” que ben aviat se'm faran familiars.

1 comentari:

Valentí ha dit...

Marededéu quina feinada en pocs dies! Quina embranzida!

De fet, Eulàlia, s'ha acabat el curs i... cal recuperar els endarreriments, oi?