dilluns, 22 de desembre de 2008

Una tifa

Rafa Homet


L'escatologia forma part de la cultura popular catalana com a element fonamental de l'humor i, per què no? del seny: l'escatologia ens iguala a tots –caga el rei, caga el papa i de cagar ningú no se n'escapa- ens recorda la nostra existència terrenal, per molt espirituals que pretenem ser, i ens obliga a tocar de peus a terra.

Feta aquesta introducció, permeteu-me que parli del mal anomenat –ara ja oficialment i per sempre si no s'hi posa remei– camí xic. El camí xic, carrer que tanca pel nord la Plaça Francesc Macià, ha estat conegut tota la vida com el carrer de les merdes. El seu nom venia, segons expliquen, pel fet que donava a la part del darrera d'aquella filera de cases i, per tant, a les corts i les quadres d'animals que adobaven el carrer a cor què vols.

Diria que a principis dels noranta l'ajuntament va voler urbanitzar-lo i ni li va passar pel cap anomenar el carrer pel seu propi nom, i el rebatejà amb el que té ara, ben poc interessant. Una lamentable pèrdua d'identitat, des del meu humil punt de vista.

L'anecdotari popular castellarenc és farcit de referències i anècdotes escatològiques que, malauradament, no passen el filtre de les publicacions d'història local.

Tot i que avui en dia estan a punt de desaparèixer, a Castellar, com a tot el país, cada casa tenia el seu malnom. Podem presumir de tenir cal merdafeta entre la nomenclatura local. Un desafortunat comentari de l'hereu de la casa a un ball, queixant-se que no trobava balladores, els va ben batejar.

Als convulsos temps de la transició un conegut poeta, impressor i lletraferit local –de qui em permetreu que en guardi l'anonimat– obsequiava la seva colla amb una tifarada humana dins una bossa de plàstic com a regal de reis, bossa que queia als patis de casa de cada amistat. Sabent que la seva colla la formaven, pel cap baix, sis xicotots, no vull ni pensar com s'ho feia per a tenir regals per a tothom...

Remuntem-nos als anys cinquanta, època fundacional de la SEAC, per a reviure una comentada excursió a la Mola d'unes quantes parelles que festejaven. Acabant de dinar –a la font dels Òbits, diria– un dels nois s'aixeca a fer de cuerpo, com se'n deia aleshores. Al racó discret hi troba una safata de cal Villaró, amb el seu paper de blonda. Un cop alleugerit al bell mig de la safata, només li cal decorar amb quatre floretes boscanes l'ensaïmada gairebé perfecta -segons ell- que havia fet i portar-la d'obsequi a la colla. Molts anys després, quan el matrimoni revivia l'escena, la dona sempre explicava que “el molt marrano, apareix dient: «porto postres de cal Villaró!» i l'home sempre es defensava amb la mateixa afirmació: “no, marrano jo, no. El marrano era el que va llençar la safata!”

Permetin que, de moment, ho deixi aquí. Un altre dia, si em deixen, els parlaré d'un balcó del carrer major.

Patates, tradicions i optimisme

Eulàlia Sagrera


Quan el meu fill em va dir que divendres seria a ¼ de vuit al Brunet vaig pensar: “Caram, enguany tindré ajuda per collir les patates!”. De seguida vaig adonar-me'n que l'arribada de la flama del Canigó era el que atreia al meu fill i a tot un seguit de gent a baixar fins als horts del Brunet.


La tradició diu que les patates s'han de sembrar per Sant Josep i collir per Sant Joan. Per una vegada i sense que serveixi de precedent, unes hores després de la revetlla he vençut la son i he matinat per anar-les a collir. També comença a ser tradicional que els veïns i companys d'hort s'acostin a veure com ha anat la collita (la meva i la de tothom, és clar) i et donin un copet a l'espatlla si les coses no han anat gaire bé. Estadísticament i “tradicionalment” he rebut, al llarg d'aquests anys, més copets a l'espatlla que felicitacions. Però aquest any la pluja i el “mal temps” preveien una collita pitjor del que ha estat i les felicitacions han pesat més que els quilos de patates recollits. Han estat felicitacions de sorpresa; podia haver estat pitjor!


És clar que el got sempre es pot veure mig ple. Enguany les patates no m'han dut gens de feina: llaurar, sembrar i arreglar-les una mica, res més; de la resta se n'ha encarregat la pluja i el temps (tant el metereològic com el cronològic). I si duent-me tan poca feina he arribat a collir més de cent quilos havent-ne plantat només dotze, com voleu que no vegi el got mig ple?


Potser també ha influït el tall de coca i el ditet de malvasia que m'han ofert els Joans hortolans (ara sí que haig de parlar de got mig buit; alcohol i feina no combinen gens bé!), però l'alegria i l'optimisme esmorteeixen el meu cansament: el temps ha acompanyat (el cel estava enteranyinat mentre feinejava i corria una mica d'aire que feia la feina menys feixuga); només he hagut de separar una galleda de patates tocades pels arpiots (normalment sóc especialista en enganxar les patates amb l'eina i a casa ens veiem obligats a menjar patates durant una setmana sencera); les calories de la coca de la revetlla baixaran més aviat després de l'exercici (cosa que m'estalvia uns quants euros de gimnàs o de productes dietètics) i... les patates han servit d'excusa per fer aquesta “mena d'article” per a la Res Pública. Ja ho veieu: no és que vegi el got mig ple, és que el got és mig ple.

Fusió

Daniel Rocavert i Toscas


Aquest dies preestivals de final de curs escolar sembla que s’obri un buit existencial, un parèntesi fins les vacances. Com cada any comença una oferta cultural difícil de pair, sembla com si es fes una contra-rellotge fins el buit total: les vacances.


Festivals com el Sonar, el Grec, Peralada, concerts de rock de tots els colors, arreu i multitudinaris, i a casa nostra no podem passar per alt la gran oferta municipal –mira per on, m’ha sortit un rodolí, si algú en vol fer ús per fer promoció de la temporada, en cedeixo tots els drets.


Ara bé, del que volia parlar no és pas d’això, però si que n’és conseqüència: les campanyes promocionals d’aquests actes per la televisió, ràdio i premsa proliferen aquest dies; els artistes defensen els seus productes en mil i una entrevista, i cada cop més la definició del producte a vendre és: Fusió, més ben dit, ells fan fusió; donen una passada retòrica pel concepte globalitzacio, se situen en un estatus per sobre de les misèries i rancúnies d’aquest món i emfatitzant la bondat del fet de sumar, et vénen a dir que la fusió ens ha de salvar del pecat original de pertànyer a un grup, a un país, a una tribu, a una nació, a una cultura. Però no expliquen que sense cultures, països, nacions, individus, no tindrien res per fusionar; és com si al discjoquey que fa remixs li amaguessin tots els discos d’altri.


Fusionen matèries nobles que han necessitat més de cent anys, mil, per formar-se, i en saben molt, n’hi ha de bons i certament es fan coses precioses. Aquesta fusió és un treball intel·lectual de creació però, atenció, sempre hauran de retornar a buscar matèria primera evolucionada en el temps i en contacte amb la terra i els homes i el sol de cada lloc, perquè si evolucionen a partir de la fusió, a més de tenir un món global, tindrem un món uniforme, allò que en diuen de discurs únic, i a mi em sembla que això no seria bo. Pot passar, i amb perdó, com allò de creuar un cavall amb una burra: surt una bèstia molt útil i maca, però és estèril.


D’altra banda, les cultures han sigut una fusió constant, imperceptible, assimilant el que cada lloc necessitava del que anava i venia, si no que ens ho preguntin als catalans, als de les illes i als valencians, el pòsit de cultures que hi ha en les seves músiques, en les seves cançons. Què és el flamenc si no un aiguabarreig de musiques, de pals? Unes fusions que s’han fet amassant la terra amb la suor de la feina i també del plaer i amb tot allò de bo que arribava, i desprès ho han cuit al sol.


O sigui que vinga fusió, amical i enriquidora, gaudim-la, però no oblidéssim pas de generar matèria primera des de cada casa, tribu, país , nació... desprès ja prendrem el que ens falti.

Males herbes

Eulàlia Sagrera


Dins del món de la pagesia, un dels maldecaps més habituals és el de les “males herbes”. Cadascú té el seu sistema per eliminar-les: uns hi passen la màquina de llaurar quan les herbes són encara petites, els altres les treuen amb el xapo, altres fan servir mètodes més agressius, altres senzillament les ignoren i fan veure que no existeixen... Jo sóc de les que penso que les males herbes s'han d'arrencar a mà i d'arrel abans de què granin: és la millor manera d'evitar que tornin a crear problemes. De fet, tinc una especial mania en arrencar les ortigues: no puc sofrir veure un grapat d'ortigues pel voltant del meu hort perquè sé que es multipliquen amb rapidesa i perquè ocasionen més problemes que la resta. És clar que... he de confessar que arrencar herbes quan la terra és molla per mi resulta un petit plaer: és un activitat molt relaxant.


De fet, aquest matí, mentre n'arrencava sense pietat un bon grapat, he pensat que les males herbes es podrien comparar amb els problemes quotidians que tots plegats tenim i que, tot sovint, sembla que també es multipliquen per amargar-nos l'existència. Amb els problemes, tothom reacciona de manera diferent, tothom reacciona com pot: uns creuen que ignorant-los deixen d'existir, els altres utilitzen maneres sofisticades per treure-se'ls de sobre (hi passen la màquina de llaurar), altres utilitzen fórmules més agressives... Jo segueixo el mateix sistema que amb les males herbes: m'agrada arrencar-los amb la mà i d'arrel abans no granin i es vagin reproduint. És clar que, com en el cas de les ortigues, un pot tenir problemes i fer-s'hi mal però... tots sabem que per més mal que faci, si deixem de gratar i ignorem el dolor, els efectes de “picor” acaben per desaparèixer. A més, seguint amb l'exemple de les ortigues: si no les arrenquem i les deixem on són per por de fer-nos mal o per desídia, tampoc aconseguirem evitar-les; tard o d'hora acabarem essent víctimes de la seva “mala llet”.


Clar que si per reconduir o reconvertir els problemes fos capaç de fer com amb les ortigues... Un cop les tinc arrencades, per evitar que la llavor s’escampi i es reprodueixi un altre cop, faig dues coses: o bé les fico en un sac i les envio a la deixalleria directament, o bé me’n faig una truita per sopar. Tan de bo tot fos tan senzill com amb les ortigues, oi?