dimecres, 21 de gener de 2009

Nosaltres


Daniel Rocavert i Toscas


Estem tan acomplexats que ens contradiem constantment, tan aviat voldríem fugir nord enllà com ens deixem enlluernar per la Villa y Corte amb el seu discurs barroc i imperatiu que desborda el nostre llenguatge directe i auster.
Lluís Racionero, en el seu assaig La mediterrània i els bàrbars del nord, defineix la mediterrània partint d’una frase d’Antoni Gaudí: “La virtut està en el punt mitjà”, i continua dient: “Mediterrània vol dir enmig de la terra. En les seves riberes de llum mitjana i a 45 graus, que és la que defineix millor els cossos i mostra la forma, han florit les grans cultures artístiques, a causa d’aquest equilibri de llum ni massa ni poca, perquè totes dues tornen cec i els cecs no hi veuen. En la Mediterrània s’imposa la visió concreta de les coses...”
En Cardús en un bon article recent a l’Avui hi deia: “Però, com a catalans, el que ens pertoca fer és situar els nostres desafiaments socials i polítics en el marc dels reptes globals. Cal abandonar definitivament la idea que som un país desgraciat per comprovar que el que més ens preocupa ens situa entre els més avançats, i no a la inversa. I només així, amb la consciència que tenim la responsabilitat de compartir les inclemències dels que van al davant, podrem encarar adequadament el futur. No pas amagant-nos sota les faldilles d'un Estat protector, que ens amanyaga -per dir-ho així- amb inútils magarrufes de nou ric. (...) Els nostres problemes de cohesió social dels darrers cinquanta anys s'han anticipat a un debat que ara ja és general a tot Europa i les nostres solucions, si no anéssim tan acomplexats per la vida, podrien ser de molt interès per a molts altres països.”
Ja ho profetitzava en Francesc Pujols: “Catalunya té la paella pel mànec, i és l'única nació del món que pot portar ideals reals, positius i concrets, a la civilització europea...”
Com la cançó de la Trinca: Nosaltres som nosaltres i … si tenim moltes hores de llum i el sol ens il·lumina amb la inclinació correcta, la nostra visió de la vida i del món és la que és i ens personalitza, si aquesta situació geogràfica ens permet gaudir i treballar molt, el que cal és fer-ho bé, i creure’ns-ho i ser NOSALTRES.

Francecs Pujols, el filòsof i l'anècdota


Rafa Homet

Vaig arribar a Francesc Pujols com tanta gent ho ha fet els darrers temps: per la música. Les cançons que els mestres Quimi Portet: Al gran filòsof / hereu d’en Llull / avui cantem encesos / la sang ens bull. Roger Mas: Francesc Pujols ens surt del cau / després d’anys d’ostracisme blau / en un moment d’inspiració / donà un respir a la nació o Carles Belda, (l'escala de la vida) han dedicat al filòsof de Martorell em van despertar la curiositat.
Justament en Carles Belda, abans del concert que va oferir per a l'assemblea de joves de Castellar, em va parlar de la seva admiració per Pujols i em va recomanar “entrar-hi” a partir de la biografia feta per Artur Bladé després de la Guerra Civil, mentre compartien exili a Montpeller.
La lectura de Francesc Pujols per ell mateix em va entusiasmar: Com pot ser que mai hagués sentit a parlar ni de Pujols ni del seu pensament?
No és ben bé així: és clar que algun cop o altre havia llegit allò de que “arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat”, però ignorant-ne, com tanta gent, l'autor.
És com, després de viure tota la vida a Catalunya, descobrir Montserrat, o el riu Ebre, o els pirineus... sense que ningú abans te n'hagi parlat.
Filòsof, poeta, crític d'art, tertulià, gran humorista... deixeble de Verdaguer i Maragall, hereu de Ramon Llull, el seu pensament va exercir gran influència sobre Salvador Dalí (qui afirmava que Francesc Pujols era, és i serà l'emperador Trajà de la filosofia), company de Rusiñol i Pla, autor del Concepte General de la Ciència Catalana... Pujols té moltes facetes que cal conèixer. El seu anecdotari -més planer que la seves teories filosòfiques o que la seva Hiparxiologia– és molt ric.
Pujols va convidar a dinar don Emili Tintoré, crític teatral. El senyor Tintoré, que era fi i esquelètic com un insecte delicat, li va dir:
—No vull plantejar-li problemes, perquè sóc vegetarià.
—No es preocupi... Ja matarem un bròquil.
Però no ens quedem en l'anècdota, com massa sovint s'acostuma a fer.
Des de la Res-Pública creiem interessant presentar a Castellar el pensament pujolsià, per això hem convidat a Manuel Jorba i Teresa Amat, a parlar de "Francesc Pujols, el filòsof i l'anècdota", el 15 de Gener a les 19'30 hores a la biblioteca Antoni Tort.
Ens agradaria molt poder comptar amb la vostra presència. Un cop finalitzat l'acte, la Res-Pública farà entrega d'alguns llibres sobre Pujols a la biblioteca.
“El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”.

Atonyineu un tronc?

Oriol Papell i Torres

Tinc un amic saragossà que fa cosa d'un mes que s'ha instal·lat a a Barcelona i ara ens podem veure més que abans, evidentment. I de pas aprèn català conversant amb mi. S'ha de reconèixer que hi té traça, amb un mes ja diu moltes frases senceres i l'entén perfectament, li dono 3 mesos perquè tingui una bona fluïdesa.

El cas és que un dia mentre xerràvem del fred, ja que s'apropa l'època, va sortir el tema del Nadal. Ell m'explicava que des de ben petit els regals forts els tenia pel Pare Noel (Nadal) i per reis poca cosa. Lii vaig comentar que a casa meva ho fèiem al revés, els forts per reis i per nadal cagava el Tió. Aquí és quan es va sobtar que jo no fes Pare Noel i em va preguntar què era allò del tió.

Encara recordo els ulls que feia quan li explicava que posem un tronc amb ulls i boca, sovint amb barretina i tapat amb una manta a un racó del menjador. I el més fort de tot, l'alimentem! I encara més fort, s'ho fot tot. I encara va quedar més astorat quan li vaig dir que li fumíem cops de bastó tot cantant una cançó.

I amb ulls ben esbatanats em preguntà: atonyineu un tronc???

En veure que jo no feia broma deixà anar: - no és una mica irreal? Se m'escapà una rialla i li respongué: - m'estàs dient que un home gran, de barba blanca, panxacontent, vestit de vermell, dalt d'un trineu que vola, conduit per rens i el primer amb una bombeta al nas, vermella, que es passeja pel cel la nit de nadal i entra per les xemeneies (actualment amb escales horroroses als balcons de les cases, com si fossin lladres) per deixar regals, no és irreal?

La seva cara va canviar, i després de pensar-s'ho em va reconèixer que ambdues eren igual d'irreals i per tant igual de vàlides. El fet de ser irreal no és el més important de cagar el Tió, és el fet de la màgia que comporta i tot el que simbolitza. Que un tros de tronc amb cara i ulls convisqui amb nosaltres uns dies a la part més activa d'una casa, com ho és el menjador, tinguem cura d'ell alimentant-lo i resguardant-lo del fred amb una manta és el que li dóna un caràcter mític.

I de fet els seus orígens en són de mítics, o millor dit, pagans. Ja sabem que el cristianisme es va aprofitar de molts rituals pagans per adaptar-los a la fe catòlica per imposar-se amb més facilitat. El "ritual" del tió (també anomenat Tió de nadal, tronc, tronca, rabassa...) anava dirigit a propiciar l'abundància i la cohesió familiar al mig de l'hivern. Un tió és un tros de soca robusta que hom crema a terra. Quan cremava feia claror i allunyava els elements estranys. I el fet de fer-lo "cagar" està relacionat amb el do de la fertilitat, justament pels volts del solstici d'hivern, per recordar a la natura que segueixi produint aliment.

El Tió, en certa manera, ens recorda els nostres orígens més propers a la natura. I això el fa màgic.

Diada de Sant Esteve


Eulàlia Sagrera

Recordo una tarda de Sant Esteve llegint Mirall trencat a la vora de la llar de foc. Estava vivint un moment deliciós: una bona lectura, el foc escalfant-me els peus, tranquil·litat absoluta...era com si jo mateixa estigués protagonitzant una novel·la. Els meus fills eren a casa d'uns amics però van tornar abans del previst amb ganes de jugar a futbol amb la seva mare. I la seva mare, davant del seu entusiasme, no va saber dir que esperessin cinc minuts, que només li quedaven les últimes vint pàgines del llibre. Vaig agafar la pilota que era al costat de la rentadora, vaig deixar-hi el llibre al damunt i vaig oblidar-me del final de la nissaga dels Valldaura durant gairebé una setmana. No, no es que rebés un cop de pilota al cap que em deixés mig estabornida, no. Senzillament, després del “futbol” va venir l'hora del bany, l'hora de sopar, l'hora del conte...I l'endemà santornem-hi, i l'altra tres quartes parts del mateix i ...el ritme frenètic de cada dia em va fer aparcar la novel·la de Rodoreda més temps del que mai hauria imaginat.

El llibre seguia damunt la rentadora . El llorer de la torre dels Valldaura va quedar més sacsejat pels sotracs de la centrífuga que pel llamp que el va partir aquell tarda de primavera . I la Teresa Valldaura no va caure de la seva cadira perquè ja feia alguns capítols que era morta i enterrada.
Finalment, després de tres bugades vaig poder gaudir d'un dels millors finals de la literatura catalana: el Ramon, l'Armanda, la rata...

Ara, deu anys més tard d'aquella diada de sant Esteve, la rentadora em guanya per golejada: el nombre de bugades és sensiblement superior a la dels llibres que jo he pogut llegir. La tendència es capgirarà quan la situació econòmica ho permeti o quan la rentadora digui “prou!” : una rentadora nova partirà de zero i jo ja duré uns centenars de llibres d'avantatge . La pilota la toco de tant en tant, quant els meus nebots em deixen . És clar que no és la mateixa d'aquell dia; com deia en Serrat, “ella, qui sap on para?”. I, parlant amb franquesa, l'artrosi , la prudència i el sentit del ridícul d'aquells que van fer esperar el Ramon i l'Armanda damunt la rentadora, m'han fet “penjar les botes” per “dedicar-me” a la res pública. Si algun dia descobreixen que la Forja és alguna cosa més que el lloc on buscar la informació impresa de l'esport que en aquests moments els ocupa i els motiva, potser aleshores preferiran que torni al futbol...Mentrestant, em buscaré un bon manàger per negociar les condicions de la meva tornada.

Gent de pedra picada



Rafa Homet

Deia en Roger Mas a una entrevista a l'enderrock, mesos enrera, que amb la nostra història és un miracle que algú canti encara en català.
De ben segur, si això és així és per la tenacitat, l'esforç i la constància de molta gent anònima que tira endavant malgrat tot. Gent que no es fixa en les dificultats, sinó en les solucions.
Gent de pedra picada.
Diguem que, per qüestions de feina, parlo sovint amb gent a qui ha tocat viure drames èpics, situacions que es qualificarien de límits. No puc deixar d'admirar la fermesa en tirar endavant, de buscar solucions, d'obviar els problemes per a centrar-se en les solucions.
No devem tenir gaire sentit tràgic de l'existència; que s'ho quedin els espanyols, això, amb el seu Unamuno. A casa no ho vivim així. Sempre hi ha hagut aquesta ambivalència; la paraula clau seria 'paradoxa': el dolor al costat de les ganes imperioses de viure, de la lluminositat que, per contrast, encara es fa més refulgent. Una situació tan dura et fa veure en una perspectiva diferent els altres aspectes de la vida, de la quotidianitat, que abans t'amoïnaven molt i que ara veus a distància.
Màrius Serra ho deia així de clar i català en una entrevista a Vilaweb.
I és ben cert. Surtin al carrer i es creuaran amb persones -en la millor accepció del mot- que haurien d'estar donant-se cops de cap per les cantonades. I no. I a vegades riuen i tot!
Què fa que hi hagi persones que no paren de queixar-se que només a ells els toca gestionar la misèria? Que no paren d'explicar -a qui els vol escoltar i a qui no- les seves desgràcies sucant tant pa com poden?
En aquest món tothom plora,
tothom plora dia i nit,
si no les penes passades,
les penes que han de venir.
També he plorades les mies,
mes ara ja canto i ric.
Diu Verdaguer i musica en Roger Mas.
Retem homenatge, doncs, a totes aquelles persones que no han tirat la tovallola, s'han quedat al costat de qui més els necessita, s'han enfrontat al mal amb un somriure -la millor manera de guanyar el mal- i no pensen deixar-se arronsar.
La gent de pedra picada aguanta el món.

Ponts

Eulàlia Sagrera

Un vespre, ja fa uns quants anys, després d'explicar al meus fills la història del Pont del Diable, vaig comentar-los que els ponts antics de pedra tenien un encant especial: “Un pont és un nexe d'unió entre homes, entre els pobles; és com un mena de símbol, de metàfora ...”Ara no recordo què més els vaig dir. Ells tampoc ho deuen recordar. Però el que segur que recorden és l'anècdota que va precedir aquest discurs, pocs dies després. Tornant de Castellar Vell, vàrem quedar separats per un pont vell (encara sense reformar) que jo no em veia amb cor de travessar. Aquell dia, els revolts d'una carretera que sempre havia menyspreat varen ser el veritable “nexe d'unió”, el símbol i la metàfora que ens va tornar a reunir tots tres. Només tinc hi ha una paraula que pot excusar-me d'aquesta falta de coherència : vertigen. I això, us ho ben asseguro, no és pas una metàfora; m'agrada tocar de peus a terra en tots els sentits i amb tota la semàntica que pugui adquirir la paraula “terra”.


De fet, quan diuen que la terra i la natura tenen els seus misteris jo en puc donar ben bé fe: el dia que vaig sentir la crida de la terra acabava d'ajudar a descarregar un remolc de fems i feia tot just un parell de setmanes que havia parit . Si tenim en compte que els viatges amb el carretó s'alternaven amb els canvis de bolquers, els plors de la criatura i els intents de cridar l'atenció de la seva germana gran, encara em pregunto com vaig poder veure l'encant de tot plegat. El cas és que aquell encant ha perdurat i ha sobreviscut a quinze anys de vida familiar, laboral i social : quan no tinc un xapo a la mà tinc una fanga als peus. La feina de l'hort em permet treure'n un profit tocant de peus a terra , però també em permet compartir amb els demés el meu entusiasme i la meva afició en forma de fruit.

Avui és 5 de desembre, enguany no hi ha pont. Volia parlar de ponts però la “terra” ha anat guanyant terreny dins l'article...Miraré de salvar el mobles tot travessant un pont que em portarà al segle XIII: “Visca la terra i mori el mal govern!”, deien els nostres avantpassats. Ep! Que ningú faci interpretacions errònies (ves per on, sembla que el vertigen s'ha tornat a apoderar de mi): el mot “govern” també té diverses accepcions i significats, i jo només mirava de fer més atractiu l'article citant una frase on “la terra” pren una connotació de país, d'identitat nacional. I potser que ho deixem aquí, no sigui que el govern també s'acabi “menjant” la terra... Ara tornava a parlar metafòricament. O potser no?

Fitipaldis del Vallès

Santi Vilalta

He llegit que fa uns dies va morir una persona a la Ctra. de Sabadell. Tots els diaris diuen que ha mort a la carretera de Castellar, però no es veritat. Per nosaltres és la carretera de Sabadell. Aquesta carretera maleïda que, a la vegada que ens comunica amb el món, és la mateixa que ens pren hores del nostre temps amb les seves caravanes, que ens pren vides humanes amb els seus accidents. Perquè des de què tinc ús de raó que sento a dir que la carretera de Sabadell és molt perillosa, però els anys van passant i la perillositat no disminueix. Si més no, canvia de lloc. Fa molts anys, a la recta del Pla de la Bruguera, quan un cotxe es despitava, s’enclastava amb un dels plataners. Més tard, una vegada eliminats els arbres, el punt negre es va traslladar a la sortida del pont cap a la Llanera. Des de uns anys ençà, la pujada de la Torre Turull s’ha convertit en la més sinistre protagonista.
Es un tram de carretera on hi hem vist de tot: des de avançaments de Fittipaldi fins a derrapades d’”aquaplaning”, des de radars dels Mossos fins a topades frontals, des de envaïments del carril contrari fins a incendis forestals, des de caravanes lentíssimes fins a vides sesgades en un instant. I jo em pregunto: Hem fet tot el que estava a les nostres mans per evitar la majoria d’aquestes situacions?
La pujada de la Torre ha rebut diverses millores en els darrers anys. Però, vistos els resultats, és evident que no han estat suficients. Com que s’acosten els Reis d’Orient, posats a demanar, jo els demanaria un quants centenars de metres de barrera separadora, ( crec que s’anomena tipus “New Jersey”) per tal d’evitar els xocs frontals. Es una barrera que tots coneixem en moltes carreteres i autovies. La que tenim més propera es a la sortida de l’autopista C-58 cap a la Gran Via, en el tram que transcorre des de l’antiga Granja Sant Pau fins a l’entrada de l’aeroport de Sabadell. Si allà serveix per evitar accidents, per què no ha de servir a la nostra saturada B-124? Es una solució poc onerosa i de ràpida instal·lació.
Ja sé que potser això no li hauria servit de gaire al ciclista de l’altre dia, però conec altres persones que els hi hauria pogut salvar la vida.

Renegant

Renegant

Els carros carregats de llenya, o de carbó d'alzina, o dels primers productes tèxtils de les fàbriques baixaven per la carretera de Sant Llorenç cap a Castellar. Venien de Sant Llorenç, de les masies de la Mola -del Dalmau, del Daví- o de Fonts Calents. Els carreters aprofitaven per a fer una becaina després d'un -o dos, o mitja dotzena- traguinyol de vi. Els matxos tibaven del carro sense massa problemes, el camí era conegut i cara avall: des de les Roques d'Aguilar fins al Brunet tot és baixada. Un cop passat el Brunet hi ha un tros dret fins a l'actual benzinera, pujada que els matxos consideraven excessiva de fer per voluntat pròpia i allà s'aturaven. El carreter es despertava amb aquell mal humor de massa vi i poc descans i animaven els matxos a seguir el camí a cops de xurriaques i renegant com només sap fer-ho un carreter. Aquesta és la història que la iaia m'explicava quan jo li preguntava per què l'avi renegava tant, i a fe de Déu que el Sever deia tres renecs cada quatre paraules! L'inici de la pujada coincideix amb l'hort de casa, on els petits sempre hem jugat mig vigilats pels avis que feinejaven. No costa gaire imaginar que l'avi i el seu germà, sent uns vailets, deurien parar l'orella ben parada a tot aquell vocabulari tant ric i tant prohibit que els carreters posaven al seu abast. Els temps han canviat, i molt. Carros a Castellar només se'n veuen per Sant Antoni i el carreter -amb la seva llegenda de bevedor malparlat- és un espècimen extingit... res és com abans. O si? De fet, penso en aquesta història gairebé cada matí, mentre faig el cafè i miro per la finestra: una cua de cotxes s'allarga fins més enllà del pont del Brunet. Els vidres de la cuina, els dels cotxes i el soroll del motor impedeixen que ens arribin les veus de les persones que estan al volant fent la mateixa cua cada matí. Estic ben convençut que, molts d'ells (i d'elles), han de deixar anar renecs que farien envermellir qualsevol carreter veteranu amb el mateix objectiu que fa vuitanta anys: que allò avanci!


Castanyada


Eulàlia Sagrera

Avui és l'últim dia d'octubre, plou i fa fred. Sí, sí , fa fred, en vull deixar constància per escrit per recordar-ho a la gent que any rere any fa el mateix comentari: “Tots Sants i amb màniga curta; on anirem a parar! El temps està boig!” És més, la Mola ahir estava enfarinada. Enguany, doncs, ve de gust fer les castanyes a la llar de foc. Encenem el foc amb les pellofes de la mongeta desgranada poques hores abans, envoltada d'amics , marialluïsa, cafè ... . La celeritat amb què tot pren foc em recorda un fragment de la conversa que va servir de pròleg a la trobada i que fa dies que es repeteix dins i fora del mateix cercle: “Aquest inici de curs ha estat i està sent especialment dur :molta feina a fer, poc temps per fer-la,mil coses inacabades, d'altres que esperen per començar...Uns ens plantegem si l'aturada estiuenca no és la causant d'aquest estrès postvacacional. Altres opinem que sense aquesta aturada prèvia això no es podria aguantar. Les festes nadalenques, queden tan lluny que sembla que no arribaran mai..”


Les mongetes desgranades reposen ara dins del garbell. Uns metres més enllà, unes carabasses de cabell d'àngel no entenen d'estrès ni de feina, i esperen pacientment que algú trobi un moment lliure per ajudar-les a esdevenir un dolç acompanyament a les torrades que, de ben segur, es faran amb les últimes brases d'un foc que tot just comença a apaivagar-se; els codonys que fa dies que ennegreixen i perden l'esperança damunt la taula fan preveure que la cosa va per llarg.


Al fons de la sala, una taula allargada, dos ordinadors i un adolescent que fa un parell o tres d'anys encara desgranava mongetes al costat de la llar de foc mentre escoltava històries de tardor. El soroll de les finestretes que s'obren a l'ordinador posen de manifest que ara el noi no està per històries o, si més no, està per un altre tipus d'històries. En aquell mateix moment està contactant a través del messenger amb els seus amics: podran convèncer els seus pares d'anar a la festa Halloween que se celebra a casa del Ferran?


Les castanyes espeteguen damunt del foc, els panellets i la mistela són damunt la taula. Per un moment he pensat que em trobava a Castellet, vint anys enrere, celebrant la castanyada amb els amics. La música rap que se sent al pis de dalt em dibuixa un somriure i em recorda que sóc a casa , amb la família, acabant de coure els moniatos pel sopar . Fa fred, continua plovent i potser demà la Mola tornarà a estar enfarinada.



Les feristeles de la llengua


Rafa Homet

En motiu del Correllengua d'enguany he decidit apadrinar “feristela”, ja saben: un animal indeterminat de mida mitjana. Miraré de no dir: “ens va sortir un bitxo de darrera un arbre...” i fer servir feristela. Em proposo colar aquest mot a la mínima que pugui. Abans, quan la iaia Pepeta era viva, la deia sovint però jo l'havia arraconat. L'any passat em vaig proposar fer carreteres de revolts enlloc de carreteres de corbes i ho he mig aconseguit.

I per què faré això? Doncs perquè si no ets viu ets mort. Vull dir que si ningú fa servir feristela, revolt o xaix, aquestes paraules deixaran d'existir i es moriran. Que no passarà res si es moren? D'acord, però tampoc passarà res quan jo em mori i els ben asseguro que miraré de retardar el moment tant com pugui!

I per què durant el Correllengua? Doncs perquè ho trobo extraordinari. Vostès s'imaginen que a Noruega -per dir un país civilitzat- un cop l'any grups de joves organitzessin per tots els cantons del país actes en suport de la llengua i la cultura? (noruegues, és clar, que ells tenen aquesta sort: quan parlen de llengua i cultura tots parlen del mateix) Els diaris d'aquí n'anirien plens! Columnistes i tertulians ens ho refregarien per la cara! Doncs a Castellar, el Correllengua l'organitza un grup de gent majoritàriament jove, i ho fan pou bé, no ens enganyem.

La Res-pública va decidir donar suport al Correllengua publicant dos articles. El segon és aquest i el primer el signava l'Eulàlia la setmana passada i deia textualment: “Des de la Res Pública volem adherir-nos al Correllengua . Volem dedicar els dos propers articles d'aquesta columna a parlar de la llengua, de la nostra llengua.” Els follets de la impremta, emperò, van decidir menjar-se l'encapçalament, com fan sovint amb els signes de puntuació...

Tornant al motiu principal d'aquest article: jo apadrino feristela, però continuaré posant especial atenció a mantenir ben vius xaix (brut, deixat, llardós, s'aplica especialment a les persones. El trobem documentat al poema Tirallonga de monosíl·labs, de Pere Quart)

petador (a casa, del fuet sempre n'hem dit així), i quan vagi a comprar llaminadures continuaré demanant esponges i estrep enlloc de núvols i regalèssia. Paraules, totes elles, endèmiques del Vallès i que es perdran en quatre dies si ningú no hi posa remei.

Ah! i un altre dia parlarem del bart, el mart, el trenc, el junoll i altres propietats de la pronuncia pròpia de Castellar.

Si no se'ns menja cap feristela abans, és clar!

L'art i els artistes


Som un país, diuen , molt creatiu, ser creatiu vol dir, crec jo

Daniel Rocavert i Toscas

Com a tots els rams en el mon de l’art hi ha un munt de frases fetes o sentencies que tots plegats i parem poca atenció però que si t’atures a reflexionar-hi...


Una artista local afirmava alleujada dies enrere que al final s’havia reconegut el graffiti com un art ( el graffiti es la especialitat que ella conrea). I jo li podria dir que pintar sobre una capsa de llumins un gat amb un gran bigoti podria també ser-ho malgrat no ho hagi dit encara ningú, potser no es el suport ni la tècnica emprada el que determina si una obra es art o no, ni el fet que un museu li doni la seva benedicció com en aquest cas la Tate Gallery o no feien art els conceptualistes molt abans de que els fessin entrar als museus.


Sopant amb un grup d’artistes la majoria pintors la conversa derivà cap a la necessitat de pintar d’una manera disciplinada cada dia, disciplinadament o no treballar cada dia segur que et dona mes possibilitats de trobar idees, tècniques, camins d’expressió nous, vet aquí la celebra frase de Picasso : jo no crec en la inspiració però si ha de venir val mes que em trobi treballant, i fins aquí, tots d’acord, però de mica en mica la conversa es va anar fent més intimista i va derivant ràpidament a expressions tipus: es que jo necessito pinta cada dia....., per mi pintar es la meva vida...., he trencat amb la dona..., me isolat en el meu treball..., la meva obra es el mes important per mi..., i un seguit mes d’afirmacions d’ordre personal i intransferible , no sé, donava la sensació com si el fet de pintar per molts era una teràpia per supera alguna de les mancances del nostre temps tant poc gratificant, necessitaven fer-se un mon al marge, com si vivint i convivint amb la resta de la societat o dic més, se’n part activa d’aquesta societat no fos possible desenvolupar en llenguatge artístic un discurs important i transcendent. No se que pot sé mes decebedor si tenir bones idees per explicar i no tenir els coneixements tècnics necessaris per poder-les transmetre o tenir uns grans coneixement i domini de les tècniques pictòriques i no tenir discurs per desenvolupar, segur que les dues coses deuen ser prou fumudes.

En Tapies en el seu dia feia aquesta reflexió: La proposta oriental que tots podem i devem ser “artistes” en les nostres vides, ha estat la causa de moltíssimes confusions. Sri Aurobindo parlava d’una societat ideal –a la qual no hem arribat, ni sabem si hi arribarem-, en què els artistes no serem una classe especial d’homes, sinó que cada home serà una classe especial d’artista. Espero hi desitjo que si que sigui possible arribar-hi i com més aviat millor.



Queralt


Des de la Res Pública volem adherir-nos al Correllengua . Volem dedicar els dos propers articles d'aquesta columna a parlar de la llengua, de la nostra llengua.



Eulàlia Sagrera


Visitant el monestir de Queralt recordo l'origen del seu topònim: quer alt, penya alta. Físicament em trobo al berguedà però els meus pensaments se'n van una mica lluny, al ripollèss: Queralbs, penyes blanques. I encara més lluny, a l'Alt Empordà: Cadaqués, Cap de Quers... És clar que el “meu viatge” no és només en l'espai sinó també en el temps: tots aquests topònims catalans provenen de l'època d'influència cèltica, dels segles VIII - V ac.


Els comentaris d'uns visitants del monestir m'apropen una mica més al el temps:

  • Treu-te aquesta lleganya , Ramona.

  • Mira que n'ets de paparra, Enric.

Potser ho saben però mentre les utilitzen no en són conscients: paparra i lleganya són dues paraules d'origen iberobasc (segle VI-I aC). És clar que potser tampoc els catalans som conscients que la paraula estalviar ve del temps dels ibers; suposo, però, que la fama d'estalviadors és força més recent... I posats a aclarir conceptes, és hora de recordar que l'Estaca d'en Llach no té el seu origen en la lluita antifranquista: l'estaca (el mot, és clar) és de procedència visigoda, i potser Cerverí de Girona (trobador del segle XII) ja volia fer-la tombar condemnant els abusos del senyor feudal de torn, ves a saber.

I mentre passo l'estona (paraula també gòtica) amb les meves cabòries veig uns núvols negres que fan perillar la meva bugada , estesa de fa poc però datada pels mateixos segles. És clar que la pluja sempre va bé pels conreus, que , si fa no fa, són de la mateixa època.


Cansada d'allunyar-me geogràficament i cronològicament, m'assec en un racó ( d'origen àrab, i no parlo del lloc, és clar) i ataüllo (també de procedència àrab) un paisatge que no m'és proper però que ara tinc sota els peus. Intento acostar-me a casa amb la vista, però la parella d'abans torna a interrompre'm:

  • No pots anar una mica més ràpid? Bagassa!

  • Mira qui parla! Gandul!


Els seus noms són d'època visigoda però els insults que s'estan regalant són de creació un pèl més recent: utilitzen paraules d'origen àrab, i per tant introduïdes i adaptades durant i després de l'època d'invasió musulmana. Sóc tan burra (castellanisme modern i ben recent) que no m'atreveixo a queixar-me (castellanisme , de l'època de la Decadència) i a dir-los que la seva presència empaita (resta d'influència occità) i frustra els meus intents d'aproximació a la meva terra i al meu temps.


La tempesta que cau minuts després, em retorna de sobte al meu temps . Agafo el jec (de procedència àrab) pensant que el camí (d'origen cèltic) cap a casa és qüestió d'hores.






Interrogants de la Festa Major



Santi Vilalta

Ara que ja han passat bastants dies des de la Festa Major d’enguany, em queden els records de totes les bones estones que he pogut gaudir de la nostra festa, i també alguns interrogants als quals no he trobat resposta.

Recordo amb emoció els focs, els balls, els trons, la fumera, les espurnes, el soroll infernal del Correfoc.

I al cap d’una setmana comprovo que els cartellets que l’organització va penjar pels carrers del recorregut avisant-nos de no aparcar-hi, encara continuen penjats. El vent se n’ha endut algun, però la majoria encara hi són. Amb les properes pluges s’estovaran i aniran caient. L’únic que en quedarà seran les brides de plàstic que els aguantaven, com a testimoni impertèrrit de la deixadesa municipal. I jo em pregunto: de la mateixa manera que, després del Correfoc, una brigada recull totes les restes de petards que han quedat pels carrers del recorregut, no podria algú encarregar-se d’enretirar tots els cartellets antiaparcament?

També recordo l’alegria dels meus fills en veure la nova zona infantil de la Plaça Major. Després de tenir tant de temps la zona de jocs segrestada per les obres, és un gran plaer poder tornar-la a disfrutar.

Però com que algú va dir que a casa del pobre l’alegria mai és complerta, veig, amb ensurt, que un dels nous gronxadors infantils és igual que un que hi havia a Sabadell i que es va fer famós per haver produït serioses lesions a una nena. Una mena de balancí – biplaça - giratori que, segons com, agafa una certa velocitat de girada amb el perill que representa si en aquell moment passa per allà un vailet despistat. I jo em pregunto: després de la tant anomenada enquesta infantil, ningú ha sabut intuir el perill potencial de l’andròmina? Ningú ha consultat a Sabadell per què el van retirar?

Són interrogants que m’ha deixat la Festa Major. Espero trobar les respostes abans de la Festa Major de l’any vinent.


Festa Major


Daniel Rocavert i Toscas

A Castellar, la Festa Major és la que posà el punt final al periple estiuenc; les vacances s’han instal·lat a la memòria de cadascú i s’obre al davant tot un munt de projectes i d’incògnites que, ara que estem frescos i relaxats, veiem francament superables, esperant que, de mica en mica, el temps, l’estrès i la crisis no ens ho capgiri tot. La maquinària de la canalla posa tots els engranatges en marxa i dóna el tret de sortida: escoles, llibres, extraescolars, horaris, pares, avis... tots en estat d’alertar màxima a punt d’entrar en combat. I a partir d’aquest moment, tot comença a funcionar com si talment aquí no hagués passat res.
Els que hem viscut ja unes quantes Festes Majors, i sabem els canvis que han tingut al llarg del temps, no ens podem estar de fer comparacions, i es així com –i sense caure en el parany de creure que les d’abans eren millor que les d’ara– t’adones que el que preval en cada moment són els actes que esdevenen útils, necessaris per la societat del moment, tot allò que fa de fil conductor perquè la societat es realitzi, es relacioni i tiri endavant, tan a nivell individual com col·lectiu.
Queda clar que si en altre temps l’envelat i els seus balls de gala permetien que la gent jove ensenyes totes les plomes de colors per la pista de ball, a fi d’aconseguir que la parella més preuada es fixes en ells en un torneig pacífic i galant, on cada ú tenia estipulat un rol, depenent de si eres home, dona, pare, mare, avia, veí o veïna, i on hi cabia tot el poble i totes les edats, a hores d’ara en una societat més oberta i permissiva, i amb un poble infinitament més gran, tot aquest protocol ens queda molt llunyà i, per això, avui organitzen el Vila-Barraques; té una – vulguin o no – limitació d’edat i un format totalment diferent, però també es posen les plomes de colors vistosos i fan servir un altre protocol: més lliure, més igualitari home-dona, es relacionen, parlen, busquen, es troben... o no; en fi, com sempre i, per tant, es útil.
El ball, diguem-ne, de gala, que es continua organitzant per la Festa Major i que també té –vulguin o no– una limitació d’edat, vol ser “com els de sempre” –si és que mai han sigut iguals– i potser caldria pensar quina és la seva utilitat avui, que la té, i organitzar-lo amb el format més adequat per als qui hauria d’anar destinat. Avui, els ciutadans que per la Festa Major volen trobar-se al voltant d’una pista de ball diguem-ne clàssica per relacionar-se, conèixer-se i gaudir plegats de la música i la dansa, em sembla que ja no són tot el poble, i els seria més agradable un espai disposat de manera més “glamurosa” més atractiva, on el somriure sigui inevitable i la cortesia i el saber estar la norma; l’orquestra no hauria de fer tant soroll i, això sí, que toqués bé, perquè els usuaris se saben tots els temes. Continuarà...

dimecres, 7 de gener de 2009

Marialluïsa


Eulàlia Sagrera

És el meu primer matí de vacances a la muntanya i estic davant de l'ordinador amb una infusió de marialluïsa al davant, la marialluïsa que vaig collir el dia abans amb la intenció d'endolcir amb aromes del meu poble la meva estada fora de casa. I, tal com passa a les pel·lícules, el fum em transporta al seu lloc d'origen, vint-i-quatre hores abans.

Aquell dia l'olor de la marialluïsa, de la camamilla, la menta i el poliol dels horts del Brunet intentava sobresortir a la de la terra fangada i treballada moments abans. Vaig voler interpretar aquell senyal com un intent de retenir la meva presència, com un retret: “per què te'n vas? No tens aquí prou natura, prou pau i prou tranquil·litat?” Vaig alçar una mica els ulls: tomaqueres malmeses per la intensa humitat d'aquesta primavera convivien amb les tardanes, amb l'esperança d'atreure l'atenció dels passejants ben aviat; pebrots i enciams de diferents mides aportaven el color, l'alegria i el fruit que les tomaqueres encara no havien sabut donar; mongeteres que s'enfilaven just en el mateix lloc on fa tan sols uns mesos les patateres s'endinsaven i es feien lloc dins la terra; carbasseres que miraven d'escapar-se i escampar-se per tal d'amagar unes carbasses que acabarien escabellades en pots de vidre, separades de la seva llavor...Vaig alçar la vista una mica més: la Mola, blavosa, majestuosa, enigmàtica. Vaig girar-me cap a on estava sortint el sol: la part posterior de l'església presidia i senyorejava la vista. De tant en tant, el rauc d'alguna granota volia fer palès que encara hi havia restes de nit prop de la bassa del Brunet. El so del xapo d'algun hortolà matiner es va fer present, i em deia que ja no estava sola treballant la terra, que ara ja érem dos i que aviat arribarien més “músics” amb més “instruments". Vaig somriure en sentir cantar, com cada dia a la mateixa hora, el motorista que travessava el pont. Una vegada més, el seu cant em recordava que no sóc pas l’única persona que se sent afortunada quan el dia comença a clarejar.

Des del Parc Canyelles, vaig voler donar una última ullada a aquell racó de Castellar: aromes, paisatge, sons, sensacions... La vista se'm va desviar cap a la dreta: un magnífic espectacle de canyes contrastava amb el deteriorament inevitable dels marges de pedra seca.

I mentre la marialluïsa es refreda, les vacances comencen amb una aroma quotidiana que envolta un paisatge i una “música” que ben aviat se'm faran familiars.

Creativitat

Daniel Rocavert i Toscas

Som un país, diuen , molt creatiu, ser creatiu vol dir, crec jo, trobar noves solucions o nous problemes que per el cas es el mateix, no es trobarien noves solucions si no fóssim capaços de plantejar nous problemes o de fer nous plantejaments a problemes vells.

I com que jo entenc que del no res no en surt gaire bé mai res - zero per zero dona zero – si bé s’explica un cas que del no res en va crear un munt de coses, tot i que no era el mateix perquè ell si que hi era i també hi havia el no res, però això es un altre tema. Cal que de l’ho après: anem mes enllà, agafar el testimoni i apretar a corre, això si després d’una bona preparació, d’un bon entrenament, així es com jo entenc la creativitat.

Desprès ve aquella situació que en diuen: “ mata el pare “ , encara que el fet de matar sempre m’ha semblat massa bèstia, entenc que moltes vegades no hi hagi altre remei, de totes maneres no sempre a de sé així.

Però vet aquí on volia anar a parar, per matar el pare el primordial es tenir-ne, reconeixen un com a tal i, tot i que en aquest cas es permet conviure amb tants pares com vulguis – no hi ha llaços de sang – fins que trobis el que mes t’escau per supera/matar, dubto que aquest sigui el sistema establert actualment a casa nostre: on una gran quantitat d’espirants ha orfes s’entesten a matar pares que no tenen.

Tenim pares catalogats i ben indexats d’un gran prestigi a casa nostre prou a l’abast de tothom, gràcies a que sempre em tingut la sort de comptar amb gent que des d’un treball molt a la quieta i no sempre prou reconegut ens ha acostat pares d’aquí i d’arreu, tenim gent que des de la qualitat i l’esforç ens han fet assequible els grans noms de la cultura mundial perquè hi puguem parlar de tu a tu sense complexos.

...( Perquè aquell “mata el pare” que, des del punt de vista creacional, és explicable i necessari, no vol pas dir irrespectuositat i mofa envers els qui no deixen de ser “ mestres “ si realment ens han aportat quelcom en el seu temps i potser per sempre.) ... Diu en Tàpies en el seu llibre L’art contra l’estètica,

De pares per matar i possibilitats de generar discursos nous en tenim molts però massa sovint sembla com si jugant amb agosarats canvis estètics, portar discursos al límit i perpetrar vols gallinacis que no duen massa enlloc ni hagi prou, es clar que tampoc ningú demana més.

I - O

Rafa Homet

Tota la reflexió comença amb la temuda frase: “papa: tinc pipí!”.

Aquest cop això no ha de ser un problema, som dinant de menú a un cèntric restaurant de Sabadell i des de la taula estant es veu la porta del lavabo. Li ensenyo cap on ha d'anar i reprenc la conversa i el carpaccio de vedella. Mig minut després torna la meva filla perquè no sap a quina porta ha d'entrar. És una nena i podria entrar a qualsevol, ja ho sé, però a ella no li fa cap gràcia equivocar-se.

Tement que la magnitud de la tragèdia ens faci demanar una fregona abans que les postres, l'acompanyo. Efectivament, un cop passada la primera porta, ens trobem davant dues portes més: una amb un “I” i l'altre amb un “0”.

Si fóssim a un país normal, penso, això no passaria: a la porta del lavabo d'homes posaria “homes” i al de dones, “dones”. Però l'amo del restaurant deu patir pensant que si fa això es pot trobar un grup d'intel·lectuals signant manifestos a la porta del wàter i vol evitar-ho de totes totes: la higiene és cabdal en un lloc així.

Mentre la meva filla intenta aguantar amb les mans la mullena que avança imparable, a mi no se m'acut cap altra cosa que anar pensant tots els possibles significats vinculats a un pal i un cercle. D'entrada penso en el codi binari: I obert i O tancat. Com qui tothom qui va al lavabo acostuma a anar-hi a obrir la bufeta o l'esfínter, no trec l'entrellat de quina és la porta correcta.

Penso en la tarja sanitària –vulguin o no, tractant-se de metges, han de saber per on va la cosa–. Si vostès agafen la tarja sanitària veuran que després de les quatre lletres inicials hi tenen un I si són dones i un O si són homes. Per tant, hauria d'adreçar la nena –que s'està posant vermella i infla les galtes– cap a la porta amb una I. És poc probable, penso, que la persona que va dissenyar el local s'inspirés en la tarja sanitària: és poc glamurós.

Ja a la desesperada, em ve al cap Freud, amb la seva teoria de què té la gent al cap. Interpreto la I freudianament com un símbol fàl·lic i la O com una reminiscència de la matriu. El O, doncs, ha de ser la resposta a les necessitats urgents de la meva filla.

Sí! Salvant els mobles i la roba, trobem el lavabo correcte.

Els símbols, les icones, els rètols han d'estar dissenyats per a comunicar allò que volen dir! Després, i només després, podem parlar d'estètica, posmodernitat i collonades variades! Enceto el discurs un cop retornat a la taula, amb un ampli anecdotari de males senyalitzacions o icones que enlloc d'aclarir confonen. La mirada que m'adreça la meva parella, però, no admet cap dubte. Silent, torno al carpaccio.

Baixa per maternitat

Ferran Sant Granados

Ara fa uns mesos que amb la meva parella, vam començar tràmits per adoptar un nen. En aquest moment, desprès d'un llarg procés per aconseguir la idoneïtat, estem esperant que ens avisin per viatjar a Mali a buscar el nostre fill o filla.

Suposo que en aquesta situació estic especialment sensible a segons quines notícies, com la que va sortir ara fa un dies on es deia que durant l'any 2007 sols un 1,5 per cent de les dones que van tenir un fill van compartir la baixa per maternitat amb la seva parella, o el que és el mateix: sols l'1,5% dels nous pares van agafar la baixa per maternitat a banda dels 15 dies de baixa paternal.

Aquesta dada em fa pensar que la igualtat entre dones i homes en la criança dels fills esta encara molt lluny de ser el que ha de ser. La possibilitat de compartir una part de les 16 setmanes de la baixa amb la teva parella és una gran oportunitat de poder gaudir plenament amb la parella de les primeres setmanes amb el teu fill o filla, ja sigui biològic o no.

En un moment en què estem reivindicant mesures que afavoreixin la conciliació entre la vida laboral i familiar, passar de 15 a 30 dies de baixa per paternitat... se'm fa estrany veure com desaprofitem les poques possibilitats que tenim per compartir moments tant importants com l'arribada del nostre fill o filla.

Vull reivindicar el dret a la paternitat, i dic el dret i no el deure perquè se'm fa difícil imaginar la paternitat com un deure. La paternitat i la maternitat no poden ser un sacrifici, han de ser un goig, un gaudir del nostre fill. És la societat i el nostre sistema de vida el que fa que aquesta paternitat o maternitat es converteixi en un problema i acabi fent que sigui un gran sacrifici, especialment per la dona, que és en un 95% del casos qui acaba renunciant a la seva feina total o parcialment.

Aprofitem les poques oportunitats que tenim i vivim intensament la nostra paternitat!