dimarts, 6 de maig de 2008

Taula rodona: Persones amb discapacitat, aquí i avui

Rafa Homet

Comencem queixant-nos?

Més de vint anys després de la seva aprovació, el 93% de les empreses de l'estat espanyol se salten la LISMI, la llei que obliga a les empreses de més de 50 treballadors a tenir-ne un 2% de discapacitats.

Provin d'anar en cadira de rodes –o en cotxet– en un mitjà de transport públic. Ja m'ho explicaran.

La manca de recursos públics per a donar resposta a les malalties mentals és, senzillament, dramàtica.

I la llista seria molt i molt llarga.

Passem a coses millors?

A La Res Pública volem explicar experiències que demostren que la discapacitat s'ha traslladat definitivament del camp de la caritat al dels drets humans. Que hi ha moltes persones que han pres les regnes de la seva vida malgrat el doble esforç que això els representa. I volem que ens ho expliquin.

Per això hem convidat tres persones que trenquen tòpics:

-Sergi Cutillas: tècnic de so i muntador musical; “sala d'imatges” a les retransmissions d’en Puyal. Muntador musical del programa L’oracle de Catalunya Ràdio, autor de la sintonia de La nit al dia de TV3... l'hem convidat perquè ens aporti la visió d'un professional de prestigi que viu la discapacitat en primera persona.

-Ràdio Nikosia: (http://radionikosia.blogspot.com) Un grup de malalts mentals que no només no se n'amaguen, sinó que munten una emissora de ràdio per a explicar-ho a tothom, apadrinen un fòrum a La Vanguardia (Locura: la otra mirada) i organitzen una associació cultural. En les seves pròpies paraules: una ràdio que ha nascut boja, lliure i autònoma. Emparentada amb Radio La Colifata de l'Argentina, el representant dels nikosians ens parlarà de les malalties mentals des del seu propi punt de vista, acostumats com estem a només sentir el punt de vista mèdic o terapèutic.

-Pere Farrés: Director d'una escola d'educació especial de Sabadell. L'hem convidat perquè ens parli de l'educació de les persones amb discapacitat com a ciutadans i ciutadanes de ple dret. El Pere ens aportarà reflexions sobre drets i deures, autoconcepte, inclusió social i laboral...

Això ho farem el dimecres 14 de maig a les 20 h a ca l'Alberola. Ens agradaria molt poder comptar amb la vostra presència.

Hi haurà servei de cangur per a nens amb discapacitat i poder facilitar d'aquesta manera l'assistència de tothom.

La llei de paritat

Eulàlia Sagrera

Fa dies que vull parlar de la llei de paritat però mai trobo el moment. Ara, després d'aquest nou ministeri de la igualtat creat pel govern Zapatero, estic disposada a fer-ho i a sentir les crítiques que em cauran al damunt perquè, tot i ser dona, no estic d'acord amb aquesta regulació que ofereix la llei. Per què? En primer lloc perquè aquesta llei és un signe de debilitat: és que potser les dones necessitem una llei per demostrar el que valem? Trobo molt trist que ens hàgim de refugiar en una normativa per assolir uns càrrecs que podem guanyar-nos nosaltres soles, sense ajuda de ningú ni de res.

De ben segur que jo no he hagut de patir tant els efectes del masclisme com les generacions que m'han precedit, això no ho penso discutir. Però sí que he patit discriminacions masclistes, és clar, com totes les dones de la meva edat. I quan això ha passat he continuat treballant amb la cara ben alta, sense importar-me el que em deien, sense discutir ni una sola de les paraules que em dedicaven: mentre ells perdien el temps demostrant la meva “suposada” feblesa jo seguia esforçant-me en la meva tasca amb el propòsit d'evidenciar que els fets poden més que les paraules i que la feina fa més efecte que milers de discursos i reivindicacions. 

Recordo que fa uns anys, quan jo era jove, l'expressió comuna de l'home que conduïa quan veia una dona al volant era la típica: “Dona havia de ser!” No van caldre ni manifestacions, ni lleis, ni discursos per demostrar que, en general, les dones condueixen millor: senzillament, les dones van continuar als volants dels seus vehicles, tranquil·lament; el temps els va donar la raó. En l'àmbit laboral, la majoria de dones d'aquest país ha fet més feina que el que podran arribar a fer milers de lleis: alcaldesses, cuineres, metgesses, dones de fer feina, esportistes, cuidadores, empresàries; el seu exemple i el seu treball ha fet tallar en sec qualsevol actitud masclista.

I fins ara només he parlat d'un dels motius pels quals estic en contra d'aquesta llei. El segon va en la mateixa línia: als llocs de direcció i al capdamunt de les llistes electorals hi ha d'anar qui estigui més preparat, tant si és home com si és dona; si no ho fem així, tornem a parlar de discriminació i obrim de nou la porta a possibles comportaments. A més, si fem una llei de paritat, per què la reservem només per càrrecs de direcció i pel món de la política? Apliquem-la també (en sentit contrari, és clar!) a les escoles bressol, al món de l'educació infantil, als menjadors escolars, en l'atenció a la gent gran... Qui ha dit que una feina és millor que l'altra?

Això no és pas un quadre

Daniel Rocavert i Toscas


La fira, l’art, la nòria, els caballitus, el mercat,

“Eren com els coloms de Picasso

 al mercat de la pintura de Picasso.“

                                                     Blai Bonet dixit.

La importància de l’art de mirar

          de l’art d’escoltar

                       de l’art de sentir

Per poder  pintar

                            i fer música

                                               i escriure

                                                              i dansar

ficar un sentiment en un poema

tancar l’infinit d’una perspectiva aèria dins un marc

omplir una paret amb un ull enorme

seqüenciar notes recreant emocions

els ulls ben oberts, les orelles dretes, sentir el batec del cor i una escalfor a les galtes, la boca una mica oberta, la mandíbula tensa, i tot de meravelles al davant

traços, textures, matèria, ritmes, composicions, espasmes, paraules, crits, rialles, un giravolt, el teu somriure, un color per cada cosa

l’art ens ordena el discurs, i ens permet compartir-lo, ens alimenta la praxi diària ...

o la praxi genera art?

Les modes (perdó, les tendències) són modes i, pel que es veu, des de temps immemorial

i l’evolució la mena la filosofia, la ciència, la política; l’art ens la fa visible

i del més absurd de la creació instintiva, l’art fa preguntes i fa sentir tot un seguit de sons atonals que ens inquieten i albiren un ordre nou mentre un cos dansa generant una força centrífuga en el seu interior que el fa esclatar davant la impossibilitat de contestar-ne cap, i queda tota la tela del quadre esquitxada de morats de dubte i de verds d’esperança.

Cal que la pràctica de l’art sigui sincera, desafiant, original, lliure, compromesa, mai superficial, perquè l’art, per què sigui art, ha de ser art.

Amb raó ens alertava Magritte que no ens deixéssim enredar, que “ceci n’est pas une pipe“.