dimecres, 21 de gener del 2009

Gent de pedra picada



Rafa Homet

Deia en Roger Mas a una entrevista a l'enderrock, mesos enrera, que amb la nostra història és un miracle que algú canti encara en català.
De ben segur, si això és així és per la tenacitat, l'esforç i la constància de molta gent anònima que tira endavant malgrat tot. Gent que no es fixa en les dificultats, sinó en les solucions.
Gent de pedra picada.
Diguem que, per qüestions de feina, parlo sovint amb gent a qui ha tocat viure drames èpics, situacions que es qualificarien de límits. No puc deixar d'admirar la fermesa en tirar endavant, de buscar solucions, d'obviar els problemes per a centrar-se en les solucions.
No devem tenir gaire sentit tràgic de l'existència; que s'ho quedin els espanyols, això, amb el seu Unamuno. A casa no ho vivim així. Sempre hi ha hagut aquesta ambivalència; la paraula clau seria 'paradoxa': el dolor al costat de les ganes imperioses de viure, de la lluminositat que, per contrast, encara es fa més refulgent. Una situació tan dura et fa veure en una perspectiva diferent els altres aspectes de la vida, de la quotidianitat, que abans t'amoïnaven molt i que ara veus a distància.
Màrius Serra ho deia així de clar i català en una entrevista a Vilaweb.
I és ben cert. Surtin al carrer i es creuaran amb persones -en la millor accepció del mot- que haurien d'estar donant-se cops de cap per les cantonades. I no. I a vegades riuen i tot!
Què fa que hi hagi persones que no paren de queixar-se que només a ells els toca gestionar la misèria? Que no paren d'explicar -a qui els vol escoltar i a qui no- les seves desgràcies sucant tant pa com poden?
En aquest món tothom plora,
tothom plora dia i nit,
si no les penes passades,
les penes que han de venir.
També he plorades les mies,
mes ara ja canto i ric.
Diu Verdaguer i musica en Roger Mas.
Retem homenatge, doncs, a totes aquelles persones que no han tirat la tovallola, s'han quedat al costat de qui més els necessita, s'han enfrontat al mal amb un somriure -la millor manera de guanyar el mal- i no pensen deixar-se arronsar.
La gent de pedra picada aguanta el món.