diumenge, 28 de juny de 2009

Més mentides (llegendes urbanes II)


Rafa Homet Ventayol


Ja hi hem tornat a ser: t'ho expliquen amb aquella cara de que tenen tota la raó i tu no saps res. Ja pots dir que allò és un disbarat sense cap ni peus que no s'aguanta per enlloc. Es creuen amb la possessió de la veritat perquè diuen saber-ho de primera mà. Senyores i senyors, una nova llegenda urbana circula per Castellar.
La cosa va així: es veu que tots els comerciants de Castellar expliquen als seus clients que els xinos, quan obren un negoci, no han de pagar la contribució durant cinc anys.
He explicat més d'un cop que el tema de les llegendes urbanes m'agrada molt, per tant, aquest cop he investigat una mica. A un grapadet de comerços habituals he deixat caure la insinuació a veure què.
Només dos n'han sentit a parlar del tema. Un ja em diu directament que segur que és mentida i l'altre m'assegura que és ben veritat.
Per tant, no és cert que tots els comerciants diguin que els xinesos no paguen impostos. Com a mínim a mi em tranquil·litza saber que el nostre teixit comercial no s'empassa qualsevol cosa...
Anem doncs, a la següent afirmació. Paguen o no paguen impostos? Primer penso que el millor seria demanar-ho a qui els cobra, però això no serviria de res. Si ensenyes un rebut, els defensors de la teoria del desfalc afirmarien que és fals. Si els portes a veure en directe com el paguen, de ben segur que dirien que és un muntatge. Beatus ille, que creuen en veritats absolutes...
Vista la impossibilitat de discutir-m'hi, opto per plantejar un seguit d'interrogants al respecte: això afecta només als ciutadans xinesos? Si provenen del Vietnam, Laos o Myanmar, països fronterers amb la Xina, també tenen descompte? I si vénen de Taiwan, són cinc anys o només tres? I els fills de pares xinesos nascuts a Catalunya?
I un dubte important: tinc uns amics que van adoptar una nena nascuda a la Xina. De família de llarga tradició castellarenca, catalanoparlant des de la primera paraula... si mai posa botiga, què comptarà més, els quatre mesos que va passar a la Xina o la resta de la seva vida? Li faran un descompte, com a mínim?


Nota: A l'edició impresa, Forja va atribuir erròniament l'autoria d'aquest article a Santi Vilalta.

diumenge, 14 de juny de 2009

Cal explicar-ho bé


Dani Rocavert i Toscas

Sí, ens cal explicar-ho bé, tot, però les nostres coses més. Manllevant la frase d’en Companys i reconvertint-la pel cas diria que: les altres coses ja les explica molta gent, les nostres només ens tenen a nosaltres. No sé si la falta de seguretat en nosaltres mateixos o allò que està tant de moda que en diuen l’autoestima, fa que parlem de nosaltres o de les nostres coses amb la boca petita, i que qualsevol cosa forana ens sembla que té més entitat que les de casa.

Per explicar una cosa primer de tot cal conèixer-la; per poder crear interès sobre qualsevol qüestió cal abans de res sentir-hi interès i estar convençut que és important. El nostre poble té una història prou llarga i interessant, una història que encara està dibuixada per tot el territori; tenim gent il·lusionada en recuperar marques del passat i fer-ne difusió, però cal un esforç més gran perquè hi ha molt per recuperar i seria bo poder refer el paisatge amb un bon fonament històric; el paisatge podria ser com un llibre obert del nostre passat: si sabem com hem arribat aquí ens serà més fàcil anar endavant. Hi ha traces en el nostre entorn que ens poden donar idees de cara el futur.

Tenim un convilatà expert en la matèria: l’Albert Pèlachs i Mañosa -Universitat Autònoma de Barcelona, departament de Geografia, Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge (GRAMP)- diu coses com aquestes: La visió geogràfica del paisatge s’estableix amb el benentès que no es pot continuar amb la contraposició entre la natura i la societat, perquè la natura també és la societat, i l’element humà —tant si agrada com si no— forma part de tots els ecosistemes, i el paisatge també és l’estudi d’aquesta relació. En sentit estricte, un paisatge existeix en el moment que algú el percep, altrament, és un entorn, un medi, etc. A més, considerar que el paisatge només fa referència a l’aspecte estètic vol dir oblidar que moltes vegades han anat plegats. Seria bo que li preguntéssim com veu el de Castellar.

En un tema concret, i si voleu anecdòtic, m’he adonat que els nanos, fins i tot amb temes propers, ho tenen molt confós i en canvi els temes aliens se’ls fan totalment seus i ho tenen controlat: fent un treball sobre la història del Drac de Sant Llorenç del Munt, vaig comprovar que tothom era coneixedor de l’existència del Drac, tothom sabia la història, però tots a la seva manera, hi havia versions per tots els gustos: per uns el Drac vivia a la cova Simanya, altres a la de Santa Agnès; el Morral del Drac no sabien que existís i la muntanya de “Sant Llorenç Savall” era molt gran i que el Sot de Goleres ara tenia amo i era d’en Goleres, ara bé el plat fort és qui el va matar, aquí sí que la confusió és brutal, per uns el va matar Sant Jordi, per altres el rei en Jaume, en Guifré els sonava per allò de l’escut. El que sí que no quedava gens clar per ningú és qui era la princesa. Tot això abans del lliurament de l’última història de Batman, que ha vingut fins a Barcelona a matar un descendent del Drac de Sant Jordi. Segur que aquesta d’història els quedarà ben clara i acabarem d’espessir les altres.

Dragons!

Oriol Papell I Torres


Quan arriba el bon temps i comença a fer caloreta, no falla mai, sempre torna, ja hi és. Moltes nits quan arribo a casa faig un moviment de manera instintiva, em fixo en l'espai que hi ha entre el petit porxo de sobre la porta d'entrada de casa i la paret. És allí, em mira atentament, poruc, immòbil, i quan poso la clau s'amaga corrents a l'escletxa. La munió d'insectes que donen voltes al llum respiren tranquils, suposo. Sí, parlo d'un dragó, concretament del de casa meva. No sé si és el mateix cada any, però sempre n'hi ha un que torna per aquestes dates i es queda fins ben entrada la tardor. Després desapareix, suposo que deu hivernar, la veritat és que no en tinc ni idea. El que sí sé és que cada nit s'atipa de mosquits, arnes i tota mena de bèsties que rondin el llum de l'entrada de casa. Parlant d'arnes, sovint s'ha acusat injustament als dragons de menjar-se la roba. És tot fals! Si algun cop heu trobat dragons dins l'armari on guardeu la roba i aquesta té forats no és pas culpa dels dragons, sinó de les arnes. Per què us penseu que els dragons són a dins? Per menjar-se les arnes, un dels seus aliments preferits.

Si voleu veure molts dragons una nit d'estiu, i aprofitar per prendre la fresca, el carrer Sant Iscle és ideal. Recordo quan era monitor de l'Esplai Sargantana i fèiem les reunions els dilluns a la nit, sovint a fora per estar més frescos, jo baixava pel carrer i a les parets tot de dragons corrien per amagar-se de la meva presència, de totes les mides possibles, alguns d'allò més grossos. Si t'hi estaves una estona immòbil, tornaven a sortir i es col·locaven estratègicament al voltant del fanal corresponen, atrapant a les seves boques, els pobres insectes despistats. De veritat, aquest carrer és un espectacle, de la gran quantitat de rèptils que hi ha.

Qui no ha agafat dragons de petit i hi ha “jugat”? Pobres bèsties, el fet de ser tant curioses els hi ha jugat una mala passada. Quan som infants allò que surt de la normalitat, ens crida l'atenció, i un animaló d'aquella mida, que s'arrapa a la paret i al sostre amb aquelles ventoses als dits i que perd la cua quan l'agafes en un intent desesperat de distracció, no té preu.

Si veieu un dragó a dins de casa, molt típic quan neixen les cries perquè hi troben seguretat, no el mateu. Entenc que pot fer fàstic i fins i tot por, però no li feu mal. Agafeu-lo com faig jo moltes vegades i deixeu-lo al jardí o a una paret exterior a prop d'un llum Són un depredador natural dels mosquits que ens piquen i martiritzen a l'estiu. Els hi hem d'estar agraïts.

Quan veig un dragó em pregunto: Qui diu que els dracs no existeixen? Són entre nosaltres, d'incògnit.

divendres, 22 de maig de 2009

Castellar Vell 09



Rafa Homet


El meu aplec de Castellar Vell és de tradició recent: just fa un parell d'anys que en Nyer, el mai prou ponderat ex-cap de colla, va recuperar la tradició de pujar els gegants a Castellar Vell, afegint-hi, a més, una paella.

Enrera queden intents que no van tenir continuïtat amb el grup juvenil del Centre Excursionista, amb la colla...

El meu Castellar Vell, doncs, comença a les vuit del matí a l'esbart, carregant el camió. Continua a migdia amb la ballada de gegants, després del ball de plaça i el ball de bastons. Com el pa amb tomàquet, m'ha costat anys prendre la distància suficient per apreciar prou i donar la importància que es mereixen les nostres músiques i la recança de no sentir-les en directe.

Per cert, i marxo una mica del tema. L'acordionista sabadellenc Carles Belda va enregistrar un CD anomenat Ball al Diatònic 2 a la plaça del Rei de Barcelona. En aquest disc hi trobem una increïble versió de la música d'entrada del ball de gitanes, versió que posa la pell de gallina a qualsevol vallesà que estigui orgullós de ser-ho.

Tornem a Castellar Vell, doncs. He redescobert el Ball de bastons, amb la seva velocitat, energia i el seu acordió diatònic...

El meu Castellar Vell continua amb la paella de gegants, d'elaboració col·lectiva i que demana, de ben segur, més cervesa que brou de peix (entenem-nos: el brou de peix per la paella i la cervesa pels cuiners). Potser guanyen els anys amb pluja, però si algú m'ho pregunta diré que a l'aplec sempre cau un bat de sol. Només hi recordo calor.

El meu aplec de Castellar Vell és farcit de tertúlies espontànies amb amics, coneguts i saludats... El meu aplec de Castellar Vell, enguany, ha estat monotemàtic: “Ja he vist què us ha passat amb l'escola del Sol i la Lluna. Quina vergonya que això no estigui arreglat encara!” “Discutint-se a veure qui paga les obres i, de mentres, els nens en barracots



dilluns, 4 de maig de 2009

Robiols, crespells i panades



Oriol Papell i Torres


Arribo a l'aeroport de Son San Joan i en Miquel Àngel ja m'hi espera. Passem un moment per casa seva, al barri des Rafal de Palma per saludar els seus pares, contents de tornar-me a veure després de 5 anys sense trepitjar Mallorca. No han canviat gens. La seva moixa (gata) tampoc, m'enduc una esgarrapada de regal. Agafem el cotxe i anem fins a Biniali (Sencelles) a la masia familiar que tenen als afores. Sembla que aquí el temps no passa, la sensació de calma i tranquil·litat m'envaeix, la masia antiga hi ajuda. Avui és dijous sant i sembla ser que em donaran feina. Fem una massa amb farina, ous, suc de taronja i ingredients que em perdo. Amb trossos d'aquesta massa fem una capa fina, hi posem a sobre confitura, xocolata o dolç de llet i la tanquem donant-li forma de mitja lluna. Una estoneta al forn i llest per menjar. Això sí que és un postre. En diuen Robiol, menja típica de setmana santa. Amb la massa que sobra fem figures en forma d'estrella, de cor... i també al forn. És com una galeta, boníssima. D'això en diuen Crespell, va més encaminat als nins. No para mai de menjar aquesta gent?
L'endemà, divendres sant, ve tota la família del meu amic a dinar. Per variar una mica i menjar molt, fan una fideuada, tot sigui dit, boníssima. I de postres, una mica de robiols i crespells d'ahir. Torno a acabar ben tip i patint per la meva línia. La família es queda i durant tota l'horabaixa fem unes coses anomenades panades. Amb una massa semblant a la d'ahir però amb més textura de pa, fem una figura amb forma de cendrer i hi posem un poc de sobrassada i cansalada i ho omplim de valent amb carn, afegint a dalt de tot un bocí més de sobrassada i cansalada. També hi ha la versió de pèsols. Ho tapem amb més massa i ja tenim la panada feta. Es posa a un forn de caliu, un parell d'hores i ja es poden menjar, però fredes. No cal dir que estan boníssimes i un cop més, això deu engreixar de valent. Sort que l'endemà amb el meu amic pugem a peu al Santuari de Lluc (una mena de Montserrat a la mallorquina) i amb una bona suada ho fem baixar tot, amb una petita aturada al camí per berenar un parell de panades i sobrassada, és a dir, recuperem el que hem perdut fent exercici. Ben aviat s'acaba l'estada a l'illa gran Balear i torno cap al meu Principat. És curiós com a Mallorca totes les famílies tenen ben assumit, que aquests dies toca fer robiols, crespells i panades. Quan es tracta del menjar, els mallorquins ho tenen clar.



Converses




Eulàlia Sagrera Rius


Aquella setmana, en Jordi havia anat força de corcoll. Li agradava l'expressió, no pas la situació, és clar. En el seu temps d'estudiant havia après que el corcoll és el petit sortint cilíndric que tenen les baldufes a l'extrem oposat a la punta i que serveix per a subjectar-hi el cap de cordill per a fer-la ballar. Sabia ,també, que el mot corcoll venia del llatí CURCULIO. Va somriure tot pensant que mentre els petits romans de la Hispània Tarraconense jugaven amb baldufes, els seus pares també deurien anar de corcoll . En aquell moment es trobava en un poblet de La Selva, dinant amb uns amics que l'havien convidat per a celebrar ves a saber què; ni tan sols ho recordava. Mirava de tenir el cap ocupat en alguna cosa per tal de no badallar més del compte.

La primera part del dinar havia estat un monòleg a dues bandes per part dels seus amics parlat del seu fill: que si les dents, que si el pediatre, que si les nits, que si la varicel·la... Fins al moment, tota la conversa havia girat entorn del petit Jan. Tot plegat era ben normal, pensava en Jordi: els pares eren grans, i el menut havia arribat després de molts anys de desitjar-lo. En Jan semblava realment una baldufa: anava de l'un a l'altre donant voltes per la taula. Malgrat els seus intents de seguir la conversa, no aconseguia centrar-se i estar atent al tema estrella d'aquell dinar: el Jan. Recordava, en canvi, una petita celebració familiar que havia tingut lloc la tarda anterior. Els adults seien a l'entorn d'una taula mantenint una conversa distesa però ben amena: els horts urbans, sant Jordi, els llibres, una mica de política... Els petits voltaven a prop, tot jugant, tot menjant, i de tant en tant la conversa s'interrompia espontàniament i agradablement per a comentar alguna cosa cosa del seu joc, de la seva actitud. Les rialles eren constants i sinceres, i procedien de totes bandes. Va ser una tarda ben agradable, i en Jordi, que havia d'anar a fer les eres per a plantar les tomaqueres, va anar retardant la seva marxa més del necessari; se sentia ben a gust, i la idea inicial d'aprofitar la tarda feinejant per l'hort li feia una mica de nosa i de mandra.

Havia perdut el fil de la conversa. No li va costar pas gaire recuperar-lo, però: “Doncs el pediatre ens ha dit que només prengui un ou a la setmana”, va sentir que comentaven els pares. Alguns s'entesten a fer el món més petit que no pas és, va pensar en Jordi mentre ofegava un últim badall.

Correu a Mali



Eulàlia Sagrera Rius

Com va tot per Mali? No sé per què ho pregunto... Una imatge val més que mil paraules, i les fotos que ens heu enviat per correu electrònic parlen per si soles: uns pares feliços de poder conèixer, per fi, el seu fill Arnau; quanta il·lusió i esperança es desprèn de la mirada de tots tres! Recordo el comentari de la Laia en rebre el correu: “veure aquestes fotos ha estat un regal d'energia, de tendresa, d'esperança...” Enrere queden mesos de tràmits, papers, viatges, judicis.... I aquesta, tal com deies, Ferran, no ha estat pas una adopció de les més llargues, oi?

Ens preguntes, Pilar, com va tot per aquí. Aquestes setmanes el virus de la grip ha deixat pas al de la varicel·la i... els estralls que està fent són ben espectaculars! El Feliu i l'Erola en són una bona mostra , i mai millor dit!

I si parlem a nivell general tot segueix, si fa no fa,com quan vàreu marxar. La crisi va avançant, es va estenent com un “xapapote”, i la gent segueix culpant als polítics i als banquers; ningú vol assumir la seva part de culpa. Ara resulta que tots vèiem venir el desastre, però...què hem fet per evitar-lo? No res, perquè a tots ens anava bé: tothom tenia feina, els restaurants s'omplien, les agències de viatges feien el seu agost ... Tots plegats érem uns nous rics d'un món que s'aguantava per la quietud.

Vénen mals temps per la gent que estem ficats en política, prou que ho sabeu. Últimament les sobretaules del nostre país tenen un tema estrella: la ineficàcia de la política i la maldat dels que se n'ocupen. Però nosaltres, malgrat tot, seguirem lluitant pel que creiem i per allò que estimem. I ho seguirem fent tal i com ho hem fet sempre: escoltant , conversant, compartint, discutint, involucrant-nos, participant, treballant...D'això se'n diu fer política? Doncs continuarem fent política . Volem posar el nostre granet de sorra per intentar minimitzar els efectes d'aquesta crisi. I vetllarem, tots plegats, per què l'Arnau i tots els seus convilatans tinguin una educació de qualitat, puguin accedir a un habitatge digne, per què se sentin orgullosos del seu poble, del seu entorn, de la seva cultura, del seu país... Pilar, Ferran, no cal que us digui que per tal de dur a terme aquesta tasca, us necessitem. I de la mateixa manera, necessitem a tots els Ferrans i a totes les Pilars d'aquest país, és clar.

Bé, no m'estenc més, que jo a l'hora d'escriure no tinc mesura. Afegir només que des d'aquí, des de Castellar, compartim tots aquesta felicitat vostra, i que estem desitjant conèixer el vostre fill l'Arnau.

Una abraçada.

Dissabte

Rafa Homet

-Què t'ha semblat “dissabte” de l'Ian McGywan? Sensacional, oi? Com et pot canviar la vida en un moment!
La conversa es queda al voltant de la mona -de sara, amb ametlles al voltant- i el cafè. El cap se'n va enllà: com et pot canviar la vida en un moment! La mare bufetejant el Guardia Civil que li comunica que el seu fill és mort. En què pensava quan el cotxe va sortir disparat fora de l'autopista?
En què pensava la Cristina un segon abans que el cotxe envaís el seu carril? Quin va ser el primer pensament en sortir del coma?
De què parlava l'home a qui va esclafar una pedra mentre prenia una cervesa a un xiringuito de platja al peu d'un penya-segat? On és el pensament un segon abans del moment que canviarà les nostres vides per sempre?
M'han dit, i no ho he trobat mai per enlloc, que en Josep Pla va deixar escrit que allò més natural és que sortint de casa ens caigui un gerro al cap que ens deixi ben morts. I que cal celebrar cada cop que això no passa. Com a filosofia de vida, no està pas malament. Carpe Diem, en deien d'això els llatins.
Mirem de no pensar-hi gaire, per norma general, però la mort forma part indissoluble de la nostra vida. I el risc també, malgrat ens entossudim a creure que podem assolir sempre i en tot moment el risc zero.
Però la mort, per norma general, insisteixo, ens fa por, i sovint somiem en la immortalitat (per bé que, ben pensat, això de ser immortal ha d'acabar sent avorrit amb ganes). I gràcies al desig d'immortalitat tenim simfonies, i llibres i invents, i pintures, i quadres... i l'art i la glòria. Gràcies a la glòria, però, també tenim guerres i fam i misèria.
La immortalitat: una estàtua per a que s'hi caguin els coloms o una placa enganxada a una roca. O a un carrer. Tenir el nom d'un carrer... Aconsegueixi vostè la primera derrota de Napoleó per a que posin el nom de la batalla a un carrer, i tothom ho recordarà perquè al número 22 hi havia un famós prostíbul!
Sic transit gloria mundi, que deien.

Economia del llenguatge.

Eulàlia Sagrera Rius

L'evolució de les llengües compta amb una sèrie de “lleis” (anomenades universals, perquè es donen a totes les llengües del món)que han estat claus a l'hora del naixement de les diverses llengües . Un dels universals que sembla evident és el que s'anomena “economia del llenguatge”. De fet, la gent jove se'n fa un bon tip d'economitzar el llenguatge.I no estic pas parlant dels seus monosíl·labs-resposta quan els preguntes com els ha anat el dia, no. La gent jove ja economitzava el llenguatge molt abans del boom dels telèfons mòbils (mates, filo, sele, profe, uni...) i, és clar, ho fa ara encara molt més, amb els famosos SMS. I als adults ens costa ben poc adaptar-nos : mòbil (en comptes de telèfon mòbil), portàtil (en comptes d'ordinador portàtil), tele, metro, CD, bici...

Però a més de la tendència natural de la llengua, hi ha determinades actituds d'alguns parlants que es resisteixen a alguns dels canvis. Jo mateixa, em nego a donar diners als meus fills quan em diuen que en necessiten per agafar el “bus”: “si és per la vallesana, aquí els tens, però si és per agafar el bus, te'l pagues tu mateixa”, els dic sovint amb ironia tenyida de militància. Però la seva comoditat i la seva tendència a la llei universal de la economia del llenguatge és tan gran com la meva tossuderia a seguir parlant de Vallesana i a seguir cridant al meu fill pel seu nom sencer: Francesc; dec ser l'única persona que encara no li diu Fran. És clar que, la meva tossuderia és més que una tossuderia: és una voluntat de conservar els signes que ens identifiquen ; la tossuderia en aquests casos sempre va acompanyada d'un rerefons ideològic, d'un component de resistència, de militància.

I si no, digueu-me perquè determinat conductor de la Vallesana en dir-li jo quan pujo “bon dia” ben amablement, em respon amb el seu “buenos dias”. La tendència natural que prové de l'universal de l' economia del llenguatge li hauria de fer dir “bon dia” perquè és més curt, no? A més, per imitació, per bona educació, per la voluntat d'adaptar-se al poble on ha nascut i on viu , el més normal seria dir “bon dia”. Se m'acudeixen un parell de motius que podrien explicar la seva respectable tossuderia. Però me'ls estalviaré: per una vegada aplicaré la llei universal de la economia del llenguatge a l'engròs.

diumenge, 22 de març de 2009

Castellar, mirar enrere i mirar endavant



Erola Simon Lleixà

Divendres passat a Ca l’Alberola , en Josep Abad i Sentís, historiador sabadellenc, ens va parlar del Castellar als segles XVI i XVII. Ens va pintar una vila petita, de poblament dispers constituït per masies disseminades i un petit nucli urbà al voltant de la plaça de les Fàbregues, avui plaça Vella, d’una economia d’autosuficiència a la ratlla de la misèria, de mentalitat profundament religiosa, i ambient violent, retrat extrapolable a la majoria de pobles catalans de l’època. En aquest context el Batlle, oficial del senyor de Clasquerí, senyor jurisdiccional del terme, administrava justícia i constituïa, juntament amb la Universitat de Castellar, l’òrgan rector de la vila. La xerrada va girar entorn de la conflictivitat del moment, des les tipologies de crims i successos, i de les seves motivacions i causes, informació que ens ha pervingut a través dels processos judicials que documenten les declaracions d’acusats i acusadors redactades a la cort del Batlle. Amb una exposició planera en Josep Abad ens va transportar uns quants segles enrere al mateix indret on ens trobàvem i ens va fer gaudir d’imaginar i aprendre.

Sovint, la història, per molts, és sinònim de cosa avorrida i feixuga, el coneixement de la qual és absolutament innecessari en el món que vivim. I potser sí que de manera directa no se’ns avaluen els coneixements històrics a la cua del súper, al cine, amb els amics o a la feina, però, mala lectura, qui es pensi que es tracta d’això va errat. Entre altres moltes coses conèixer el nostre passat, en aquest cas el passat del lloc on habitem ens hi vincula. La coneixença genera respecte i estima i és tant necessària per aquells que hi hem nascut com per aquells que hi han anat a parar.
Castellar s’ha fet gran de mida i habitants d’una manera esfereïdora ens els darrers anys i això és així malgrat faci basarda, però no tot està perdut si els nous castellarencs, tant com els vells, tenen l’ànim de conèixer i participar de la comunitat que els acull en totes les seves vessants.
Pretendre que el temps i el creixement no ens transformi és absurd, però resistir-se a ser engolits per la grisor de l’àrea metropolitana i fer el que calgui per no veure desnaturalitzada aquesta vila vallesana, és el que a la llarga li donarà més valor. Perquè el patrimoni, sigui de la categoria que sigui, si no es coneix no es valora, i si no es valora no es conserva i es perd.
La història serveix, entre d’altres coses repeteixo, per això, per passejar per la Plaça Vella i imaginar-se el Consell de la vila reunit 400 anys enrere en aquest lloc, que llavors en deien la plaça de les Fàbregues, identificar-s’hi i somriure gaudint del pensament.

dissabte, 14 de març de 2009

Josep Abad i Sentís ens parla de la justícia a Castellar en època moderna.

Erola Simon Lleixà


En època moderna, entre els segles XVI i XVIII, el batlle de la vila de Castellar, delegat del senyor de Clasquerí, tenia àmplies atribucions governatives i judicials. Assistit per una cort o cúria, el batlle presidia i supervisava el consell municipal i aplicava les ordinacions generals i locals mitjançant crides i bans. Tenia la potestat d’administrar justícia en l’àmbit civil i criminal i, en virtut dels privilegis especials de què que gaudia el seu senyor, podia també decidir sobre causes que comportessin penes greus com galeres, mutilació o mort.

L’Arxiu Històric de Sabadell (AHS) conserva entre els fons de l’administració reial i senyorial el fons de la Cort del batlle de Castellar del Vallès (1557-1779) integrat per llibres de cort entre 1557-1719 i 347 processos judicials entre 1589-1772.

Aquesta documentació constitueix una font de primer ordre per conèixer tota mena de coses sobre la vida quotidiana i la realitat socioeconòmica dels que varen ésser protagonistes de l’acció judicial.

El sabadellenc Josep Abad i Sentís, historiador especialista en història moderna, ha treballat àmpliament el fons de la Cort del batlle de Castellar en el seu treball “Delinqüència i justícia en el Castellar dels Àustries” que fou premiat a la categoria d’assaig en el VI Certament Literari Joan Arús (2005) i posteriorment publicat al número 6 de la revista Recerca de l’Arxiu Municipal de Castellar.

La seva recerca s’endinsa en el tribunal senyorial de Castellar i planteja l’estudi i tipificació de la conflictivitat social quotidiana en una època, la del Barroc, de decadència i pobresa on la violència és a l’ordre del dia.

El mateix Josep Abad ens parlarà, el proper divendres 13 de març, de delinqüència comú, conflictes violents entre vilatans, bandositats, bruixeria, sexualitat i, en definitiva, de l’ambient a la nostra vila en època moderna a partir dels processos de cort del batlle de Castellar.




Febrer

Eulàlia Sagrera i Rius

A la memòria d'en Pere Cañellas i d'en Joan Giralt


En Pere tallava les patates grillades, a punt per sembrar. La seva dona estava ben atrafegada enllestint la disfressa de princesa de la néta. Tenia, però, un ull a cada banda:

  • No pensaràs anar demà a plantar patates, oi, Pere? Acabes de passar una bona grip i dimecres encara eres al llit amb febre; seria un disbarat si...

L'endemà va demanar al gendre que li baixés les patates a l'hort. En obrir la cabana, va recordar que la roba per a canviar-se s'havia quedat damunt el llit. Quan tornaria a casa sentiria la Pilar rondinar, de ben segur!

Va marcar les fileres, hi va anar col·locant els trossos de patata i mentre els anava enterrant amb el xapo va pensar que la Pilar tenia raó, com sempre: la grip l'havia deixat massa afeblit i encara no estava prou recuperat. Malgrat tot, aniria fent ; no pensava pas tornar a casa de nou amb les patates! I no li donaria pas el gust a la dona de poder-li dir: “Ja t'ho deia , Pere...”.

El Francisco va interrompre la seva feina i els seus pensaments:

  • Et dono un cop de mà, Peret? Encara fas força mala cara...

Tres hores més tard, es van asseure per compartir l'entrepà de botifarra d'ou , una mica de cafè amb llet i els records d'una recent estada a Benidorm.

Abans de marxar, en Pere va voler regar el pèsols i ensofrar-los de nou.

De camí cap a casa, distret amb les dependentes del mercat que havien canviat el davantal per una acolorida disfressa mariachi, no va veure com un “pirata” menut i sorrut l'assenyalava amb el dit i preguntava :

  • Mira pare: aquest senyor porta els pantalons bruts , les sabates enfangades i un sac a l'esquena; de què deu anar disfressat?

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++


A la Montserrat li va costar molt convèncer la seva mare de reunir-se , com cada any, per celebrar el seu sant. Sense el Pere, no tenia pas ganes de celebracions!

La Mireia no va voler tastar la sípia estofada amb patates i pèsols . Menjava un bon plat de patates que la Pilar havia enrossit a la paella moments abans.

  • Que bones! On les compres, àvia?

Amb la punta del davantal, la Pilar s'eixugava dues llàgrimes que rodolaven galtes avall.

Aquell mateix matí, en Francisco havia plantat el pèsols que li havia donat el Pere uns mesos abans; sempre havia presumit de què, un cop mort, la llavor dels seus pèsols podria seguir donant fruit pels horts del Brunet.


La Tolrà

Daniel Rocavert i Toscas

La història recent del nostre poble -posa-hi l’últim segle i mig- està marcada per l’empremta dels Tolrà i la seva fabrica. No cal que busquem gaire, en tenim la constatació ben a l’abast: la nostra monumental Església Parroquial és obsequi dels Tolrà, l’Ajuntament actual està ubicat al Palau Tolrà, l’antic edifici de l’Ajuntament s’havia construït gràcies als Tolrà, l’escola de les germanes Dominiques de l’Anunciata va ser una gentilesa de la Viuda Tolrà, les escoles públiques del Camp Senyor les va fer la República en terrenys cedits per l’Emili Carles-Tolrà, ens van regalar un tast d’urbanisme avançat amb les primeres Cases Noves i després les segones Cases Noves, després, per últim, els blocs de pisos de la Carretera que ja no van estar tant inspirats -eren uns altres temps-, el rellançament de l’Ateneu als anys cinquanta reformant l’edifici de dalt a baix i construint un teatre que era l’enveja de tota la comarca i fins i tot dels de la capital; i tot es va fer amb calé de la Tolrà, aquest cop, per això, sota la responsabilitat dels Valls i Taverner, que també varen fer el camp de futbol. I recentment, del desenllaç fatal de l’empresa, hem aconseguit que la Fàbrica Nova i la Filatura es convertissin en l’Espai Tolrà per al nostre esbarjo... Bé, deixem-ho aquí, no cal ser exhaustiu perquè a part dels béns i immobles tots tenim familiars o amics i coneguts que hi van treballar, famílies senceres hi van treballar, i la seva història és la nostra història. I per què ho dic tot això ara? Doncs mira, per dues coses que m’han coincidit: per casualitat he trobat a internet l’oferta per col·leccionistes –és que hi ha col·leccionistes per tot– d’un catàleg de la Tolrà i, sorprès per la troballa, he tornat a provar sort i m’he trobat amb l’oferta d’una peça de llençol encara precintada de més de cent anys; i per altra banda, llegir que el Molí d’en Busquets ja és una esplanada, i m’ha vingut de cop com una sensació de que se’ns escapa alguna cosa, que d’aquelles fàbriques de Can Barba, del Molí, la fàbrica Nova, de la seva activitat de tants i tants anys que va fer possible tot el que he anomenat i més, no ens en queda, que jo sàpiga, res; d’aquells cotons que encara ara són un referent de qualitat i que infinitat de famílies de tot l’Estat guarden a l’armari com una relíquia, d’aquell blanqueig que feien al Molí d’en Busquets que deien que era una fórmula tant ben guardada com la de la Coca-Cola, dels arxius, dels mostraris... de tot allò que ens pogués servir per explicar què va ser la Tolrà per tots nosaltres i per la indústria del nostre país, em sembla que no n’hem sabut guardar res. És una llàstima.



dissabte, 7 de març de 2009

Mentides!



Rafa Homet


Ja han sentit que han trobat morta a la pobre noia que es prostituia a l'entrada de Can Bages? Ja ho saben que han trobat el seu cos esquarterat enterrat a les obres de la connexió Ter-Llobregat? Ho saben que tot s'ha amagat per ordre directa de l'alcalde i del Pepe González que no volen que es sàpiga que al Castellar socialista passen coses d'aquestes?

Doncs si ja ho sabien, estan al corrent de la darrera llegenda urbana castellarenca.

Una llegenda urbana és una història falsa, absolutament mentida, que circula de boca en boca com a una veritat contrastable. N'hi ha, com la de la noia dels revolts del Garraf, que tenen més de cent anys.

Castellar és un poble ric en llegendes urbanes. En els últims anys n'han circulat -que jo conegui- unes quantes:

Coincidint amb els primers habitatges protegits de la Plaça Europa es van arribar a recollir signatures per a evitar que a tots els gitanos del barri de la Mina els regalessin un pis a Castellar.

També va circular com la pólvora la detenció d'un conegut comerciant castellarenc que pertanyia al comando Barcelona d'ETA. Fins a tal punt va arribar la brama que l'Ajuntament va haver de fer un comunicat explicant que ni membre d'ETA ni detingut ni res... però la història ja
estava feta.

No fa gaire es parlava de ramats de gossos abandonats i famolencs que es cruspien excursionistes a la Mola. Tanta fam patien les pobres bèsties que es menjaven l'excursionista, la motxilla, les botes i fins les claus del cotxe!

I l'Ikea que havia d'anar allà on hi ha el senyor Cladelles?

Però, d'on surten aquestes històries?

D'algunes, com la que atribuïa a l'antic equip de govern acabar les reunions amb orgiàstics dinars a càrrec dels més prestigiosos cuiners del Vallès, és fàcil atribuir-ne l'autoria. La resta, vés a saber!

Es veu que el pitjor que es pot fer amb una llegenda urbana és desmentir-la. La gent s'estima més creure que “als moros se'ls regala un cotxet Mclaren cada cop que tenen un fill” que no pas saber la trista realitat.

Afirmen els experts, també, que els principals transmissors de bulos i troles no són dependentes xafarderes fartes d'escombrar la vorera, com podria semblar a primer cop d'ull. Diuen -els experts, no jo- que són els propis treballadors de l'administració.

I ho sé de bona font.

diumenge, 8 de febrer de 2009

Adopcions


Ferran Sant Granados

Ara fa un any i uns mesos que varem començar els tràmits per adoptar a Mali. Després de fer tots els tràmits, passar el procés d'idoneïtat, presentar papers i una impacient espera, la setmana passada ens van comunicar que ja teníem feta l'assignació. Un nen de cinc mesos! Però encara haurem d'esperar un mes més per poder anar a buscar al nostre fill, falten algun tramit més i un judici.

Tenint en compte que el nostre ha estat un procés molt ràpid en comparació a la mitjana, en alguns casos fin a quatre anys, em pregunto si no es pot fer res per tal d'accelerar aquests tràmits. I ho dic no solament amb la impaciència d'uns pares que volen conèixer al seu fill, ho dic pensant en el nostre fill, en els nens que esperen a les cases d'acollida i als orfenats per anar amb els seus pares. Uns nens que han d'esperar en aquestes institucions que malgrat l'interès i la voluntat de les persones que en tenen cura sovint pateixen de les mancances de recursos per la precària situació econòmica dels països d'origen.

Tant pares com fills estem sempre esperant. Esperant que es reuneixi una comissió per que digui que el nen és adoptable, que es reuneixi un altre comissió per que digui que els pares reuneixen els requisits per adoptar, esperant que es faci l'assignació, esperant que surti el judici, esperant que las sentencia sigui ferma. Sempre esperant.

Ara sols ens cal esperar que l'avió que ens porta a Bamako no tingui retard i l'haguem d'esperar també.


Ciutadania i polítca


Eulàlia Sagrera i Rius


Des de fa un parell d'anys estic una mica involucrada en política municipal. La decisió no va ser pas fàcil: venia del món de les entitats i creia que entrar en política era entrar en un món de competitivitat, d'agressivitat, de gent que s'aferra a la cadira i que només mira de guanyar diners i d'anar escalant posicions... Les paraules d'un amic de fora del poble van ser les que em van acabar de convèncer: “ el millor que pots fer és ficar-t'hi; si la gent que realment vol treballar pel poble defuig d'entrar en política amb aquests arguments tan simples, està deixant el camp lliure a tots aquells que només hi són pel seu propi benefici”.

Vaig pensar que valia la pena provar-ho, que em venia de gust fer-ho. I en el meu “discurs” de presentació vaig deixar anar una frase que ara voldria esmenar: “Sóc conscient que entrar en política em suposarà nedar contra corrent...” Aquella frase la vaig dir pensant que , de sobte, em trobaria immersa en un món ple de gent ben diferent a la que estava acostumada a tractar dins del món de les entitats.

Ara, després de dos anys de passar-me a la banda dels “dolents de la pel·lícula”, de dos anys de seguir treballant pel poble, voldria fer una rectificació pública, no pas per què cregui que rectificar és de savis, sinó perquè la major part de gent que treballa en política se la mereix. No estic pas nedant contra corrent, no. Estic entre amics, companys, coneguts i saludats que volen el mateix que jo, el mateix que vosaltres: treballar pel poble, pel país. I no estic parlant només de la gent que tinc al meu costat, de la gent del meu color polític, no. Parlo de la gran majoria de gent que està treballant en política municipal.

I algú em dirà: “Estàs segura del que dius? Tota la gent que està ficada en política és honesta? ” La meva resposta també és contundent. En el món de la política hi deu haver de tot, igual que en el món de l'empresa, en el món de les entitats i en el poble en general. Segurament els mentiders, els falsos i els enganyosos són els que més es veuen , o els que ens convé més a tots plegats fer públic i notori que hi són; així tenim tots una bona excusa per no ficar-nos en política i per deixar-la en mans de tota aquesta colla de garrofaires.

M'agradaria afegir moltes coses però acabaré amb una frase ben sincera: em sento orgullosa de pertànyer (d'una manera molt discreta i modesta) a la classe política del meu municipi i del meu país; em sento com a casa.

Francesc Pujols, la xerrada


Rafa Homet

El gran avantatge de la Res-publica és que no hem de passar comptes amb ningú, tret de nosaltres mateixos. Això ens permet organitzar xerrades com les de dijous passat: ”Francesc Pujols, el filòsof i l'anècdota”.

Quan hom organitza una xerrada al voltant d'un personatge com aquest, un dijous al vespre a la biblioteca, no cal que esperi una assistència massiva. I no perquè el personatge no s'ho mereixi, que a Pujols no ens l'acabem en anys i diu molt d'aquest país que sigui tant desconegut. Però ja se sap, entre el públic que es decideix a anar a qualsevol xerrada, que ja no és gaire; aquells a qui els interessa però el dia o l'hora no els van bé; el que només va als llocs depenent de qui ho organitza... en paraules de Monzó:

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent

té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia

expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta:

¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta

(o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i

demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

...el llindar d'èxit de públic estava al voltant de cinc persones, fora de les de l'organització. Des d'aquesta òptica, vam triplicar les previsions, que no està gens malament!

En fi: Manel Jorba -catedràtic emèrit de literatura catalana a la Universitat Autònoma, director durant una dècada de la biblioteca de Catalunya, expert en literatura catalana del sXIX i comissari de l'exposició de l'any Verdaguer-; acompanyat de Teresa Amat, -llicenciada en filologia catalana, correctora i assessora lingüística, autora del blog Les paraules i els dies, (un dels primers i dels més llegits en català), tertuliana del programa l'Oracle de Catalunya Ràdio, el mateix dia de la nostra xerrada sortia a la venda el seu llibre Castracions.- ens van fer una vista panoràmica de Pujols.

Tot té un límit, i aquesta xerrada va fregar el límit entre la divulgació que pretén la Res-pública i l'academicisme.

Manel Jorba es va basar en el llibre “Francesc Pujols, llums i ombres” i va oferir una exposició extraordinàriament ben documentada i estructurada, plena de referències a altres autors que, en un moment o altre de la seva obra, parlen de Pujols. L'objectiu era donar múltiples mirades sobre el filòsof de Martorell per a compondre una aproximació a l'autor del Concepte General de la Ciència Catalana.

Ens va quedar clar, però, que per aproximar-nos a Pujols haurem de llegir i escoltar molt, encara. Per si a algú més li ve de gust fer-ho, vam fer entrega de tres llibres sobre Pujols a la biblioteca. Per cert, volem agrair a tot el seu personal el seu recolzament i acolliment en l'acte.

De Pujols, se’n té una sensació, que pot ser grandiosa, però difícilment se’n pot tenir una idea clara. El qui s’entesti a elaborar aquesta idea clara de Pujols corre el perill que Pujols se li quedi als dits, i això fora la injustícia més gran. (extret del bloc tintaxinesa.blogspot.com )


Explicaven a Pujols les enormes dificultats que passava un dels seus amics per poder anar vivint i guanyar-se mitjanament la vida.

Pobre noi –va dir Pujols–, una cosa tan trista com la vida, i que a més a més se l’hagi de guanyar...




dimecres, 21 de gener de 2009

Nosaltres


Daniel Rocavert i Toscas


Estem tan acomplexats que ens contradiem constantment, tan aviat voldríem fugir nord enllà com ens deixem enlluernar per la Villa y Corte amb el seu discurs barroc i imperatiu que desborda el nostre llenguatge directe i auster.
Lluís Racionero, en el seu assaig La mediterrània i els bàrbars del nord, defineix la mediterrània partint d’una frase d’Antoni Gaudí: “La virtut està en el punt mitjà”, i continua dient: “Mediterrània vol dir enmig de la terra. En les seves riberes de llum mitjana i a 45 graus, que és la que defineix millor els cossos i mostra la forma, han florit les grans cultures artístiques, a causa d’aquest equilibri de llum ni massa ni poca, perquè totes dues tornen cec i els cecs no hi veuen. En la Mediterrània s’imposa la visió concreta de les coses...”
En Cardús en un bon article recent a l’Avui hi deia: “Però, com a catalans, el que ens pertoca fer és situar els nostres desafiaments socials i polítics en el marc dels reptes globals. Cal abandonar definitivament la idea que som un país desgraciat per comprovar que el que més ens preocupa ens situa entre els més avançats, i no a la inversa. I només així, amb la consciència que tenim la responsabilitat de compartir les inclemències dels que van al davant, podrem encarar adequadament el futur. No pas amagant-nos sota les faldilles d'un Estat protector, que ens amanyaga -per dir-ho així- amb inútils magarrufes de nou ric. (...) Els nostres problemes de cohesió social dels darrers cinquanta anys s'han anticipat a un debat que ara ja és general a tot Europa i les nostres solucions, si no anéssim tan acomplexats per la vida, podrien ser de molt interès per a molts altres països.”
Ja ho profetitzava en Francesc Pujols: “Catalunya té la paella pel mànec, i és l'única nació del món que pot portar ideals reals, positius i concrets, a la civilització europea...”
Com la cançó de la Trinca: Nosaltres som nosaltres i … si tenim moltes hores de llum i el sol ens il·lumina amb la inclinació correcta, la nostra visió de la vida i del món és la que és i ens personalitza, si aquesta situació geogràfica ens permet gaudir i treballar molt, el que cal és fer-ho bé, i creure’ns-ho i ser NOSALTRES.

Francecs Pujols, el filòsof i l'anècdota


Rafa Homet

Vaig arribar a Francesc Pujols com tanta gent ho ha fet els darrers temps: per la música. Les cançons que els mestres Quimi Portet: Al gran filòsof / hereu d’en Llull / avui cantem encesos / la sang ens bull. Roger Mas: Francesc Pujols ens surt del cau / després d’anys d’ostracisme blau / en un moment d’inspiració / donà un respir a la nació o Carles Belda, (l'escala de la vida) han dedicat al filòsof de Martorell em van despertar la curiositat.
Justament en Carles Belda, abans del concert que va oferir per a l'assemblea de joves de Castellar, em va parlar de la seva admiració per Pujols i em va recomanar “entrar-hi” a partir de la biografia feta per Artur Bladé després de la Guerra Civil, mentre compartien exili a Montpeller.
La lectura de Francesc Pujols per ell mateix em va entusiasmar: Com pot ser que mai hagués sentit a parlar ni de Pujols ni del seu pensament?
No és ben bé així: és clar que algun cop o altre havia llegit allò de que “arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat”, però ignorant-ne, com tanta gent, l'autor.
És com, després de viure tota la vida a Catalunya, descobrir Montserrat, o el riu Ebre, o els pirineus... sense que ningú abans te n'hagi parlat.
Filòsof, poeta, crític d'art, tertulià, gran humorista... deixeble de Verdaguer i Maragall, hereu de Ramon Llull, el seu pensament va exercir gran influència sobre Salvador Dalí (qui afirmava que Francesc Pujols era, és i serà l'emperador Trajà de la filosofia), company de Rusiñol i Pla, autor del Concepte General de la Ciència Catalana... Pujols té moltes facetes que cal conèixer. El seu anecdotari -més planer que la seves teories filosòfiques o que la seva Hiparxiologia– és molt ric.
Pujols va convidar a dinar don Emili Tintoré, crític teatral. El senyor Tintoré, que era fi i esquelètic com un insecte delicat, li va dir:
—No vull plantejar-li problemes, perquè sóc vegetarià.
—No es preocupi... Ja matarem un bròquil.
Però no ens quedem en l'anècdota, com massa sovint s'acostuma a fer.
Des de la Res-Pública creiem interessant presentar a Castellar el pensament pujolsià, per això hem convidat a Manuel Jorba i Teresa Amat, a parlar de "Francesc Pujols, el filòsof i l'anècdota", el 15 de Gener a les 19'30 hores a la biblioteca Antoni Tort.
Ens agradaria molt poder comptar amb la vostra presència. Un cop finalitzat l'acte, la Res-Pública farà entrega d'alguns llibres sobre Pujols a la biblioteca.
“El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”.

Atonyineu un tronc?

Oriol Papell i Torres

Tinc un amic saragossà que fa cosa d'un mes que s'ha instal·lat a a Barcelona i ara ens podem veure més que abans, evidentment. I de pas aprèn català conversant amb mi. S'ha de reconèixer que hi té traça, amb un mes ja diu moltes frases senceres i l'entén perfectament, li dono 3 mesos perquè tingui una bona fluïdesa.

El cas és que un dia mentre xerràvem del fred, ja que s'apropa l'època, va sortir el tema del Nadal. Ell m'explicava que des de ben petit els regals forts els tenia pel Pare Noel (Nadal) i per reis poca cosa. Lii vaig comentar que a casa meva ho fèiem al revés, els forts per reis i per nadal cagava el Tió. Aquí és quan es va sobtar que jo no fes Pare Noel i em va preguntar què era allò del tió.

Encara recordo els ulls que feia quan li explicava que posem un tronc amb ulls i boca, sovint amb barretina i tapat amb una manta a un racó del menjador. I el més fort de tot, l'alimentem! I encara més fort, s'ho fot tot. I encara va quedar més astorat quan li vaig dir que li fumíem cops de bastó tot cantant una cançó.

I amb ulls ben esbatanats em preguntà: atonyineu un tronc???

En veure que jo no feia broma deixà anar: - no és una mica irreal? Se m'escapà una rialla i li respongué: - m'estàs dient que un home gran, de barba blanca, panxacontent, vestit de vermell, dalt d'un trineu que vola, conduit per rens i el primer amb una bombeta al nas, vermella, que es passeja pel cel la nit de nadal i entra per les xemeneies (actualment amb escales horroroses als balcons de les cases, com si fossin lladres) per deixar regals, no és irreal?

La seva cara va canviar, i després de pensar-s'ho em va reconèixer que ambdues eren igual d'irreals i per tant igual de vàlides. El fet de ser irreal no és el més important de cagar el Tió, és el fet de la màgia que comporta i tot el que simbolitza. Que un tros de tronc amb cara i ulls convisqui amb nosaltres uns dies a la part més activa d'una casa, com ho és el menjador, tinguem cura d'ell alimentant-lo i resguardant-lo del fred amb una manta és el que li dóna un caràcter mític.

I de fet els seus orígens en són de mítics, o millor dit, pagans. Ja sabem que el cristianisme es va aprofitar de molts rituals pagans per adaptar-los a la fe catòlica per imposar-se amb més facilitat. El "ritual" del tió (també anomenat Tió de nadal, tronc, tronca, rabassa...) anava dirigit a propiciar l'abundància i la cohesió familiar al mig de l'hivern. Un tió és un tros de soca robusta que hom crema a terra. Quan cremava feia claror i allunyava els elements estranys. I el fet de fer-lo "cagar" està relacionat amb el do de la fertilitat, justament pels volts del solstici d'hivern, per recordar a la natura que segueixi produint aliment.

El Tió, en certa manera, ens recorda els nostres orígens més propers a la natura. I això el fa màgic.

Diada de Sant Esteve


Eulàlia Sagrera

Recordo una tarda de Sant Esteve llegint Mirall trencat a la vora de la llar de foc. Estava vivint un moment deliciós: una bona lectura, el foc escalfant-me els peus, tranquil·litat absoluta...era com si jo mateixa estigués protagonitzant una novel·la. Els meus fills eren a casa d'uns amics però van tornar abans del previst amb ganes de jugar a futbol amb la seva mare. I la seva mare, davant del seu entusiasme, no va saber dir que esperessin cinc minuts, que només li quedaven les últimes vint pàgines del llibre. Vaig agafar la pilota que era al costat de la rentadora, vaig deixar-hi el llibre al damunt i vaig oblidar-me del final de la nissaga dels Valldaura durant gairebé una setmana. No, no es que rebés un cop de pilota al cap que em deixés mig estabornida, no. Senzillament, després del “futbol” va venir l'hora del bany, l'hora de sopar, l'hora del conte...I l'endemà santornem-hi, i l'altra tres quartes parts del mateix i ...el ritme frenètic de cada dia em va fer aparcar la novel·la de Rodoreda més temps del que mai hauria imaginat.

El llibre seguia damunt la rentadora . El llorer de la torre dels Valldaura va quedar més sacsejat pels sotracs de la centrífuga que pel llamp que el va partir aquell tarda de primavera . I la Teresa Valldaura no va caure de la seva cadira perquè ja feia alguns capítols que era morta i enterrada.
Finalment, després de tres bugades vaig poder gaudir d'un dels millors finals de la literatura catalana: el Ramon, l'Armanda, la rata...

Ara, deu anys més tard d'aquella diada de sant Esteve, la rentadora em guanya per golejada: el nombre de bugades és sensiblement superior a la dels llibres que jo he pogut llegir. La tendència es capgirarà quan la situació econòmica ho permeti o quan la rentadora digui “prou!” : una rentadora nova partirà de zero i jo ja duré uns centenars de llibres d'avantatge . La pilota la toco de tant en tant, quant els meus nebots em deixen . És clar que no és la mateixa d'aquell dia; com deia en Serrat, “ella, qui sap on para?”. I, parlant amb franquesa, l'artrosi , la prudència i el sentit del ridícul d'aquells que van fer esperar el Ramon i l'Armanda damunt la rentadora, m'han fet “penjar les botes” per “dedicar-me” a la res pública. Si algun dia descobreixen que la Forja és alguna cosa més que el lloc on buscar la informació impresa de l'esport que en aquests moments els ocupa i els motiva, potser aleshores preferiran que torni al futbol...Mentrestant, em buscaré un bon manàger per negociar les condicions de la meva tornada.

Gent de pedra picada



Rafa Homet

Deia en Roger Mas a una entrevista a l'enderrock, mesos enrera, que amb la nostra història és un miracle que algú canti encara en català.
De ben segur, si això és així és per la tenacitat, l'esforç i la constància de molta gent anònima que tira endavant malgrat tot. Gent que no es fixa en les dificultats, sinó en les solucions.
Gent de pedra picada.
Diguem que, per qüestions de feina, parlo sovint amb gent a qui ha tocat viure drames èpics, situacions que es qualificarien de límits. No puc deixar d'admirar la fermesa en tirar endavant, de buscar solucions, d'obviar els problemes per a centrar-se en les solucions.
No devem tenir gaire sentit tràgic de l'existència; que s'ho quedin els espanyols, això, amb el seu Unamuno. A casa no ho vivim així. Sempre hi ha hagut aquesta ambivalència; la paraula clau seria 'paradoxa': el dolor al costat de les ganes imperioses de viure, de la lluminositat que, per contrast, encara es fa més refulgent. Una situació tan dura et fa veure en una perspectiva diferent els altres aspectes de la vida, de la quotidianitat, que abans t'amoïnaven molt i que ara veus a distància.
Màrius Serra ho deia així de clar i català en una entrevista a Vilaweb.
I és ben cert. Surtin al carrer i es creuaran amb persones -en la millor accepció del mot- que haurien d'estar donant-se cops de cap per les cantonades. I no. I a vegades riuen i tot!
Què fa que hi hagi persones que no paren de queixar-se que només a ells els toca gestionar la misèria? Que no paren d'explicar -a qui els vol escoltar i a qui no- les seves desgràcies sucant tant pa com poden?
En aquest món tothom plora,
tothom plora dia i nit,
si no les penes passades,
les penes que han de venir.
També he plorades les mies,
mes ara ja canto i ric.
Diu Verdaguer i musica en Roger Mas.
Retem homenatge, doncs, a totes aquelles persones que no han tirat la tovallola, s'han quedat al costat de qui més els necessita, s'han enfrontat al mal amb un somriure -la millor manera de guanyar el mal- i no pensen deixar-se arronsar.
La gent de pedra picada aguanta el món.

Ponts

Eulàlia Sagrera

Un vespre, ja fa uns quants anys, després d'explicar al meus fills la història del Pont del Diable, vaig comentar-los que els ponts antics de pedra tenien un encant especial: “Un pont és un nexe d'unió entre homes, entre els pobles; és com un mena de símbol, de metàfora ...”Ara no recordo què més els vaig dir. Ells tampoc ho deuen recordar. Però el que segur que recorden és l'anècdota que va precedir aquest discurs, pocs dies després. Tornant de Castellar Vell, vàrem quedar separats per un pont vell (encara sense reformar) que jo no em veia amb cor de travessar. Aquell dia, els revolts d'una carretera que sempre havia menyspreat varen ser el veritable “nexe d'unió”, el símbol i la metàfora que ens va tornar a reunir tots tres. Només tinc hi ha una paraula que pot excusar-me d'aquesta falta de coherència : vertigen. I això, us ho ben asseguro, no és pas una metàfora; m'agrada tocar de peus a terra en tots els sentits i amb tota la semàntica que pugui adquirir la paraula “terra”.


De fet, quan diuen que la terra i la natura tenen els seus misteris jo en puc donar ben bé fe: el dia que vaig sentir la crida de la terra acabava d'ajudar a descarregar un remolc de fems i feia tot just un parell de setmanes que havia parit . Si tenim en compte que els viatges amb el carretó s'alternaven amb els canvis de bolquers, els plors de la criatura i els intents de cridar l'atenció de la seva germana gran, encara em pregunto com vaig poder veure l'encant de tot plegat. El cas és que aquell encant ha perdurat i ha sobreviscut a quinze anys de vida familiar, laboral i social : quan no tinc un xapo a la mà tinc una fanga als peus. La feina de l'hort em permet treure'n un profit tocant de peus a terra , però també em permet compartir amb els demés el meu entusiasme i la meva afició en forma de fruit.

Avui és 5 de desembre, enguany no hi ha pont. Volia parlar de ponts però la “terra” ha anat guanyant terreny dins l'article...Miraré de salvar el mobles tot travessant un pont que em portarà al segle XIII: “Visca la terra i mori el mal govern!”, deien els nostres avantpassats. Ep! Que ningú faci interpretacions errònies (ves per on, sembla que el vertigen s'ha tornat a apoderar de mi): el mot “govern” també té diverses accepcions i significats, i jo només mirava de fer més atractiu l'article citant una frase on “la terra” pren una connotació de país, d'identitat nacional. I potser que ho deixem aquí, no sigui que el govern també s'acabi “menjant” la terra... Ara tornava a parlar metafòricament. O potser no?

Fitipaldis del Vallès

Santi Vilalta

He llegit que fa uns dies va morir una persona a la Ctra. de Sabadell. Tots els diaris diuen que ha mort a la carretera de Castellar, però no es veritat. Per nosaltres és la carretera de Sabadell. Aquesta carretera maleïda que, a la vegada que ens comunica amb el món, és la mateixa que ens pren hores del nostre temps amb les seves caravanes, que ens pren vides humanes amb els seus accidents. Perquè des de què tinc ús de raó que sento a dir que la carretera de Sabadell és molt perillosa, però els anys van passant i la perillositat no disminueix. Si més no, canvia de lloc. Fa molts anys, a la recta del Pla de la Bruguera, quan un cotxe es despitava, s’enclastava amb un dels plataners. Més tard, una vegada eliminats els arbres, el punt negre es va traslladar a la sortida del pont cap a la Llanera. Des de uns anys ençà, la pujada de la Torre Turull s’ha convertit en la més sinistre protagonista.
Es un tram de carretera on hi hem vist de tot: des de avançaments de Fittipaldi fins a derrapades d’”aquaplaning”, des de radars dels Mossos fins a topades frontals, des de envaïments del carril contrari fins a incendis forestals, des de caravanes lentíssimes fins a vides sesgades en un instant. I jo em pregunto: Hem fet tot el que estava a les nostres mans per evitar la majoria d’aquestes situacions?
La pujada de la Torre ha rebut diverses millores en els darrers anys. Però, vistos els resultats, és evident que no han estat suficients. Com que s’acosten els Reis d’Orient, posats a demanar, jo els demanaria un quants centenars de metres de barrera separadora, ( crec que s’anomena tipus “New Jersey”) per tal d’evitar els xocs frontals. Es una barrera que tots coneixem en moltes carreteres i autovies. La que tenim més propera es a la sortida de l’autopista C-58 cap a la Gran Via, en el tram que transcorre des de l’antiga Granja Sant Pau fins a l’entrada de l’aeroport de Sabadell. Si allà serveix per evitar accidents, per què no ha de servir a la nostra saturada B-124? Es una solució poc onerosa i de ràpida instal·lació.
Ja sé que potser això no li hauria servit de gaire al ciclista de l’altre dia, però conec altres persones que els hi hauria pogut salvar la vida.

Renegant

Renegant

Els carros carregats de llenya, o de carbó d'alzina, o dels primers productes tèxtils de les fàbriques baixaven per la carretera de Sant Llorenç cap a Castellar. Venien de Sant Llorenç, de les masies de la Mola -del Dalmau, del Daví- o de Fonts Calents. Els carreters aprofitaven per a fer una becaina després d'un -o dos, o mitja dotzena- traguinyol de vi. Els matxos tibaven del carro sense massa problemes, el camí era conegut i cara avall: des de les Roques d'Aguilar fins al Brunet tot és baixada. Un cop passat el Brunet hi ha un tros dret fins a l'actual benzinera, pujada que els matxos consideraven excessiva de fer per voluntat pròpia i allà s'aturaven. El carreter es despertava amb aquell mal humor de massa vi i poc descans i animaven els matxos a seguir el camí a cops de xurriaques i renegant com només sap fer-ho un carreter. Aquesta és la història que la iaia m'explicava quan jo li preguntava per què l'avi renegava tant, i a fe de Déu que el Sever deia tres renecs cada quatre paraules! L'inici de la pujada coincideix amb l'hort de casa, on els petits sempre hem jugat mig vigilats pels avis que feinejaven. No costa gaire imaginar que l'avi i el seu germà, sent uns vailets, deurien parar l'orella ben parada a tot aquell vocabulari tant ric i tant prohibit que els carreters posaven al seu abast. Els temps han canviat, i molt. Carros a Castellar només se'n veuen per Sant Antoni i el carreter -amb la seva llegenda de bevedor malparlat- és un espècimen extingit... res és com abans. O si? De fet, penso en aquesta història gairebé cada matí, mentre faig el cafè i miro per la finestra: una cua de cotxes s'allarga fins més enllà del pont del Brunet. Els vidres de la cuina, els dels cotxes i el soroll del motor impedeixen que ens arribin les veus de les persones que estan al volant fent la mateixa cua cada matí. Estic ben convençut que, molts d'ells (i d'elles), han de deixar anar renecs que farien envermellir qualsevol carreter veteranu amb el mateix objectiu que fa vuitanta anys: que allò avanci!


Castanyada


Eulàlia Sagrera

Avui és l'últim dia d'octubre, plou i fa fred. Sí, sí , fa fred, en vull deixar constància per escrit per recordar-ho a la gent que any rere any fa el mateix comentari: “Tots Sants i amb màniga curta; on anirem a parar! El temps està boig!” És més, la Mola ahir estava enfarinada. Enguany, doncs, ve de gust fer les castanyes a la llar de foc. Encenem el foc amb les pellofes de la mongeta desgranada poques hores abans, envoltada d'amics , marialluïsa, cafè ... . La celeritat amb què tot pren foc em recorda un fragment de la conversa que va servir de pròleg a la trobada i que fa dies que es repeteix dins i fora del mateix cercle: “Aquest inici de curs ha estat i està sent especialment dur :molta feina a fer, poc temps per fer-la,mil coses inacabades, d'altres que esperen per començar...Uns ens plantegem si l'aturada estiuenca no és la causant d'aquest estrès postvacacional. Altres opinem que sense aquesta aturada prèvia això no es podria aguantar. Les festes nadalenques, queden tan lluny que sembla que no arribaran mai..”


Les mongetes desgranades reposen ara dins del garbell. Uns metres més enllà, unes carabasses de cabell d'àngel no entenen d'estrès ni de feina, i esperen pacientment que algú trobi un moment lliure per ajudar-les a esdevenir un dolç acompanyament a les torrades que, de ben segur, es faran amb les últimes brases d'un foc que tot just comença a apaivagar-se; els codonys que fa dies que ennegreixen i perden l'esperança damunt la taula fan preveure que la cosa va per llarg.


Al fons de la sala, una taula allargada, dos ordinadors i un adolescent que fa un parell o tres d'anys encara desgranava mongetes al costat de la llar de foc mentre escoltava històries de tardor. El soroll de les finestretes que s'obren a l'ordinador posen de manifest que ara el noi no està per històries o, si més no, està per un altre tipus d'històries. En aquell mateix moment està contactant a través del messenger amb els seus amics: podran convèncer els seus pares d'anar a la festa Halloween que se celebra a casa del Ferran?


Les castanyes espeteguen damunt del foc, els panellets i la mistela són damunt la taula. Per un moment he pensat que em trobava a Castellet, vint anys enrere, celebrant la castanyada amb els amics. La música rap que se sent al pis de dalt em dibuixa un somriure i em recorda que sóc a casa , amb la família, acabant de coure els moniatos pel sopar . Fa fred, continua plovent i potser demà la Mola tornarà a estar enfarinada.



Les feristeles de la llengua


Rafa Homet

En motiu del Correllengua d'enguany he decidit apadrinar “feristela”, ja saben: un animal indeterminat de mida mitjana. Miraré de no dir: “ens va sortir un bitxo de darrera un arbre...” i fer servir feristela. Em proposo colar aquest mot a la mínima que pugui. Abans, quan la iaia Pepeta era viva, la deia sovint però jo l'havia arraconat. L'any passat em vaig proposar fer carreteres de revolts enlloc de carreteres de corbes i ho he mig aconseguit.

I per què faré això? Doncs perquè si no ets viu ets mort. Vull dir que si ningú fa servir feristela, revolt o xaix, aquestes paraules deixaran d'existir i es moriran. Que no passarà res si es moren? D'acord, però tampoc passarà res quan jo em mori i els ben asseguro que miraré de retardar el moment tant com pugui!

I per què durant el Correllengua? Doncs perquè ho trobo extraordinari. Vostès s'imaginen que a Noruega -per dir un país civilitzat- un cop l'any grups de joves organitzessin per tots els cantons del país actes en suport de la llengua i la cultura? (noruegues, és clar, que ells tenen aquesta sort: quan parlen de llengua i cultura tots parlen del mateix) Els diaris d'aquí n'anirien plens! Columnistes i tertulians ens ho refregarien per la cara! Doncs a Castellar, el Correllengua l'organitza un grup de gent majoritàriament jove, i ho fan pou bé, no ens enganyem.

La Res-pública va decidir donar suport al Correllengua publicant dos articles. El segon és aquest i el primer el signava l'Eulàlia la setmana passada i deia textualment: “Des de la Res Pública volem adherir-nos al Correllengua . Volem dedicar els dos propers articles d'aquesta columna a parlar de la llengua, de la nostra llengua.” Els follets de la impremta, emperò, van decidir menjar-se l'encapçalament, com fan sovint amb els signes de puntuació...

Tornant al motiu principal d'aquest article: jo apadrino feristela, però continuaré posant especial atenció a mantenir ben vius xaix (brut, deixat, llardós, s'aplica especialment a les persones. El trobem documentat al poema Tirallonga de monosíl·labs, de Pere Quart)

petador (a casa, del fuet sempre n'hem dit així), i quan vagi a comprar llaminadures continuaré demanant esponges i estrep enlloc de núvols i regalèssia. Paraules, totes elles, endèmiques del Vallès i que es perdran en quatre dies si ningú no hi posa remei.

Ah! i un altre dia parlarem del bart, el mart, el trenc, el junoll i altres propietats de la pronuncia pròpia de Castellar.

Si no se'ns menja cap feristela abans, és clar!

L'art i els artistes


Som un país, diuen , molt creatiu, ser creatiu vol dir, crec jo

Daniel Rocavert i Toscas

Com a tots els rams en el mon de l’art hi ha un munt de frases fetes o sentencies que tots plegats i parem poca atenció però que si t’atures a reflexionar-hi...


Una artista local afirmava alleujada dies enrere que al final s’havia reconegut el graffiti com un art ( el graffiti es la especialitat que ella conrea). I jo li podria dir que pintar sobre una capsa de llumins un gat amb un gran bigoti podria també ser-ho malgrat no ho hagi dit encara ningú, potser no es el suport ni la tècnica emprada el que determina si una obra es art o no, ni el fet que un museu li doni la seva benedicció com en aquest cas la Tate Gallery o no feien art els conceptualistes molt abans de que els fessin entrar als museus.


Sopant amb un grup d’artistes la majoria pintors la conversa derivà cap a la necessitat de pintar d’una manera disciplinada cada dia, disciplinadament o no treballar cada dia segur que et dona mes possibilitats de trobar idees, tècniques, camins d’expressió nous, vet aquí la celebra frase de Picasso : jo no crec en la inspiració però si ha de venir val mes que em trobi treballant, i fins aquí, tots d’acord, però de mica en mica la conversa es va anar fent més intimista i va derivant ràpidament a expressions tipus: es que jo necessito pinta cada dia....., per mi pintar es la meva vida...., he trencat amb la dona..., me isolat en el meu treball..., la meva obra es el mes important per mi..., i un seguit mes d’afirmacions d’ordre personal i intransferible , no sé, donava la sensació com si el fet de pintar per molts era una teràpia per supera alguna de les mancances del nostre temps tant poc gratificant, necessitaven fer-se un mon al marge, com si vivint i convivint amb la resta de la societat o dic més, se’n part activa d’aquesta societat no fos possible desenvolupar en llenguatge artístic un discurs important i transcendent. No se que pot sé mes decebedor si tenir bones idees per explicar i no tenir els coneixements tècnics necessaris per poder-les transmetre o tenir uns grans coneixement i domini de les tècniques pictòriques i no tenir discurs per desenvolupar, segur que les dues coses deuen ser prou fumudes.

En Tapies en el seu dia feia aquesta reflexió: La proposta oriental que tots podem i devem ser “artistes” en les nostres vides, ha estat la causa de moltíssimes confusions. Sri Aurobindo parlava d’una societat ideal –a la qual no hem arribat, ni sabem si hi arribarem-, en què els artistes no serem una classe especial d’homes, sinó que cada home serà una classe especial d’artista. Espero hi desitjo que si que sigui possible arribar-hi i com més aviat millor.