dimarts, 23 d’octubre de 2007

Comencem a fer realitat un somni


Laia Rocavert i Homet

Són molts els anys en què Castellar no ha acabat de tenir una vida cultural consolidada, no hem acabat de definir una manera de fer i viure la cultura de creació pròpia . Evidentment que són unes quantes les entitats culturals que amb el seu treball han anat mantenint una activitat, molt lloable i moltes vegades a un alt nivell, però al meu entendre de forma bastant disgregada. No hi ha hagut una cohesió, una unitat de treball que fes créixer i generés un moviment i un sentiment clar de cultura castellarenca. No només hagués estat enriquidor pels ciutadans sinó també pels nouvinguts, que en són molts, com una bona carta de presentació i una forma d’integrar-se al poble.

Ara ja hi ha la intenció de posar fil a l’agulla. A l’últim ple totes les forces del consistori van votar a favor de la creació d’un Consell local de cultura i s’està treballant en la definició dels seus estatuts. És el primer pas. I ho és perquè si ho fem ben fet pot ser una molt bona eina per anar construint ponts de diàleg i de treball amb tots aquells que volem fer cultura des del nostre poble i pel nostre poble. Des d’aquest consell es podrà anar dissenyant la infrastructura que necessitem per desenvolupar-nos, que ara mateix podem considerar nul·la.

Sóc conscient, però, que el somni de l’illa cultural de la Plaça Major va per llarg. Ara per ara sembla que només acabarem l’edifici de l’illa cultural (mal dit pantalla) que fa façana amb plaça i que arreglarem una mica l’auditori. Això no hauria de frenar les nostres expectatives ni inquietuds, per això penso que aquest edifici de la plaça Major, que per mi i altre gent formava part ja de l’illa cultural, hauria de ser l’embrió del què hi haurà després a darrera, és a dir, hauria de ser la primera pedra del camí cap al nostre model de cultura i una casa de cultura que pugui funcionar ja avui per començar a fer realitat un somni que molts tenim. No entenc per què l’actual equip de govern ja ha destinat els usos d’aquest equipament a serveis municipals (despatxos, etc) i a més, sense fer cap consulta, ja ho dóna per fet. Que no li tocava a la cultura ara? Si no tenim res! Fins quan hem d’esperar per poder començar a tenir un espai de referència ? Potser d’aquí vint anys més? Per què no deixem que sigui el Consell local de cultura que pugui decidir quins usos culturals podem crear a l’espai del nou edifici? Per què no comencem a fer realitat aquest somni?

dijous, 18 d’octubre de 2007

Independència


Eulàlia Sagrera


Sóc de les que penso que en l'educació dels fills la millor recepta és ser coherent i predicar amb l'exemple. Puc afirmar amb cert orgull que no m'ha costat gaire complir aquesta màxima; els resultats, però, encara estan per veure i com que no les tinc totes...més val que parlem d'una altra cosa! De fet del que voldria parlar-vos és d'independència , i vull parlar-vos-en amb coherència i predicant amb l'exemple.

Des de fa quatre o cinc anys, tinc la sort de conrear un dels horts del Brunet , propietat de l'ajuntament. Malgrat que això no agradi a algun dels meus veïns hortolans, m'agrada fer les coses tota sola i sense demanar ajuda: des de fangar la terra a posar canyes a les tomaqueres. Amb tota la bona fe, algun veí s'ofereix a posar canyes perquè jo “no ho faig prou bé”; l'endemà decideixo matinar més que ningú perquè quan arribi el ben intencionat veí només tingui una feina: criticar la que jo acabo de fer. Em diuen que sóc massa orgullosa, que no demano ajuda a ningú. La segona part és certa, la primera no és veritat; confonen la paraula amb una altra que (permeteu-me la immodèstia) considero una virtut: independència. Ara bé, m'agrada molt repartir els fruits i la collita del meu treball i de la meva independència amb la gent que estimo i la gent que aprecio i ,quan és possible, també amb la gent que ho necessita més que jo. Tot pujant de l'hort (he dit pujant i no baixant, que quedi clar) vaig deixant quatre tomàquets aquí, unes quantes cebes allà, un parell d'enciams més enllà. Ho faig sense que ningú m'ho demani i , és clar, sense demanar res a canvi.

Permeteu-me ara que pasi d'una terra a l'altra : la meva terra, Catalunya. M'estimo la meva terra i la seva gent i és per això que vull per a ella el mateix que vull que no se'm negui a mi. Alguns “veïns” volen també “llaurar” el nostre terreny; “nosaltres no ho fem prou bé”. Potser és hora de treure'ns la mandra de sobre, matinar més que ningú i...posar les canyes abans que ells arribin a fer una feina que ens pertoca, una feina que no volem deixar de fer. Ells ens acusaran d’insolidaris, d'orgullosos...Es confonen de paraules; la paraula torna a ser Independència. Ara bé, segurament ens agradarà també repartir i compartir el fruit i la collita del nostre treball i de la nostra independència amb la gent que ens estimem i apreciem i amb la gent que ho necessiti més que nosaltres . Ho farem sense que ningú ens ho demani i, és clar, sense demanar res a canvi. Potser sí, però, que demanarem una cosa : que no se'ns qüestioni el dret individual i col·lectiu a ser independents.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

Evolució ecològica


Santi Vilalta Llavaneres

Fa més de deu anys que estic implicat en el món de l’alimentació ecològica i observo amb gran interès l’evolució que durant aquest temps s’ha anat produint en l’àmbit ecològic. Recordo que, quan vaig començar, parlar d’aliments ecològics o biològics encara sonava a una mica “raret”. Les persones que demanaven aquests productes acostumaven a ser gent alternativa, una mica somiatruites, fins i tot potser una mica carregats de manies.

Amb el pas del temps el tema es va anar normalitzant i van desaparèixer tots aquests tòpics. Cada vegada més el terme “ecològic” està més “de moda”: és un adjectiu que “ven”.

Els primers que se’n van adonar van ser els partits polítics, i s’hi van apuntar. Els partits verds van proliferar arreu del món.
A continuació multinacionals i grans corporacions es van afegir a la moda BIO, fins que una Directiva Comunitària els va fer tornar a la crua realitat.
Els últims a afegir-se a la disbauxa han sigut les empreses fabricants d’automòbils, que ara ens volen vendre “cotxes ecològics”. Deu ser per compensar la contaminació que tots respirem gràcies als aparells que ens han venut fins ara.

De tot això jo en dic Evolució Ecològica.

Però resulta que, paral.lelament a aquesta evolució, es va produir un fenomen semblant en l’àmbit de l’independentisme, una altra evolució.

Fa deu anys ser independentista era una qualitat que es portava de manera discreta, gairebé d’amagatotis, tret de quatre eixelebrats
Però els temps van anar canviant i Esquerra Republicana va anar guanyant posicions fins arribar al seu esclat electoral als comicis de l’any 2003 , moment en el qual molta gent es va veure amb cor de treure’s la careta i manifestar obertament el seu independentisme.

En els darrers temps la “cosa” s’ha anat accentuant: polítics i partits que sempre havien guardat una ortodoxia nacionalista però sense passar-se, avui en dia no tenen cap recança en manifestar el seu independentisme sense embuts, si creuen que això els pot posicionar favorablement de cara al futur.

Per completar el panorama, apareixen més fòrums i plataformes avalant l’independentisme que bolets al Berguedà, donant lloc a que avui dia poguem dir que, en certa manera, ser independentista s’ha posat “de moda”.

És de suposar que, com totes les modes, algun dia, aquesta també passarà.Esperem que, mentre duri, sigui la més ECOLÒGICA I SOSTENIBLE.

Parlem de paisatges, d'emocions, d'identitat...

Panoràmica des de la sala d'actes de cal Botafocs

Francesc Deu

El paisatge, com l'art, la música... ens provoca emocions i ens identifica en un territori: poble, comarca, país... a més de la universalització que pugui adquirir mitjançant el reconeixement i la difusió d'una obra, un artista o un paisatge. Miró, Gaudi, Pau Casals o Montserrat serien alguns exemples del nostre país.
Hi ha obres d'art, músiques, poesies, paisatges… que ens provoquen més emocions o que son més gratificants, que tenen un nivell més elevat. No és el mateix gaudir d'un paisatge que ens sorprèn i s'obre de cop davant nostre, que un altre que treu el cap per sobre uns edificis. Recordo l'excursió al Rindjani, un volcà d'Indonèsia, on després de caminar tot el dia per una atractiva selva on el paisatge està tancat, vem arribar dalt i de cop i volta va aparèixer un immens cràter amb un gran llac a dins i al centre un altre volcà fumejant. Fou un moment únic i emocionant.
A Castellar, la muntanya de Sant Llorenç és quelcom molt nostre que ens identifica, però no totes les seves visions són iguals. Unes ens provoquen més emocions, són més gratificants i unes altres no tant. Per exemple, la panoràmica del massís des de la Sala d'Actes del Botafoc o des del carrer de Sant Iscle per l'obertura que s'ha fet sota el campanar (caldria tallar dos pollancres, que la mig tapen) és molt agraïda. Les dues tenen en comú amb la que es podrà contemplar des de dalt de l'edifici pantalla, que són relativament noves i que ens sorprenen a l'obrir-se de cop, davant els nostres ulls.
La Mola, el Puig de la Creu i l'Església són tres referents a casa nostra. Quan ens malmeten alguna d'aquestes referències paisatgístiques reaccionem ofesos, decebuts, perquè ens han tocat quelcom molt nostre. És lògic i és bo que sigui així, però també caldria intentar mirar-se la qüestió des d’una certa perspectiva, per intentar analitzar desapassionadament què hi guanyem i què hi perdem (de fet el perdut, perdut està) amb el canvi.
Els arquitectes són constructors de paisatges urbans que a vegades són suggerents, atractius, i fem nostres incorporant-los a les nostres referències personals. Podem dir que avui està de moda la recerca d'arquitectes reconeguts i mediàtics, per tal que dissenyin edificis originals que sorprenguin i donin relleu a les ciutats.
No serè jo qui tregui responsabilitat als arquitectes en el tema de l'edifici pantalla. Com a professionals havien d’haver informat de l'impacte paisatgístic de l'edifici sobre la visió de la Mola, el Puig de la Creu i el campanar dins el procés participatiu del projecte, que eren elements claus del debat. En la darrera informació pública havien modificat el projecte d'acord amb les demandes dels ciutadans (el tema de les pèrdues de panoràmiques no havia sortit, era tant atractiva la Mola aixecada per sobre l’edifici que ningú n’era conscient ni se’n va adonar): la façana de l'edifici i el tema ombres. En quan a la façana inspirada en les persianes del carrer Major que la gent posa sobre la barana del balcó, la trobo propera, original i càlida, penso que pot ser una bona façana de la plaça, veurem com queda, encara que alhora hi ha el dubte del cost del seu manteniment i caldria contrastar aquest tema amb altres professionals. Pel meu gust manquen més finestres o obertures per fer més permeable la plaça des de l'edifici i des dels terrats, alhora trencarien la possible monotonia uniformadora del conjunt. En quan a les ombres, penso que encara n'hi manquen. Proposo estudiar la possibilitat de fer algunes pèrgoles en el perímetre de la plaça dura, amb plantes enfiladisses. La relació tamany contenidor-ombra pot ser més favorable que no pas plantar-hi arbres, tècnicament desestimat. També caldria un espai a cobert i un xic alçat per a conjunts musicals i cobles.Som on som, cal mirar endavant i aconseguir que el conjunt siguin uns espais agraïts i útils, en el qual ens hi trobem bé, i que els castellarencs i castellarenques el fem nostre, l'estimem i l'omplim de vida. Per aconseguir-ho cal continuar amb esperit constructiu el procés participatiu sense decisions ja preses, després d’una consulta popular que difícilment, tal com ha estat plantejada, hauria obtingut l’aprovació del Ple Municipal, si aquest hagués tingut la possibilitat de manifestar-s’hi. Ha de ser un projecte de poble, no pas d'uns arquitectes o d'un determinat partit polític, i per tant ha d’estar obert a aportacions i millores Només així aconseguirem el pol d'atracció i de centralitat que cerquem.

I la societat civil, què?

Ferrant Sant i Granados

El passat 11 de setembre ja cap al tard vaig voler passar pel Carrer de les Roques per veure les ofrenes florals que s'havien fet duran el dia a la façana de Cal Targa. Quina va ser la meva sorpresa al veure que només hi havia els rams de l'Ajuntament i cinc grups polítics.

Sempre he pensat que la Diada és el dia de tots i totes les catalanes que estimem el nostre país. Uns, perquè volem fer de la Diada una jornada de reivindicació i lluita cap a una Catalunya més lliure i sobirana. D'altres per que volen celebrar la Festa Nacional de Catalunya, però al capdavall és la de tothom.

Castellar és una vila on les entitats i associacions estan presents per arreu durant tot l'any. Pocs son els castellarencs o castellarenques que no pertanyen a alguna entitat o altra. Aquest dies de festa major els carrers han estat sempre plens de gent i activitats organitzades per les nostres entitats. I jo em pregunto: com és que aquestes entitats, que són tant actives i representatives, no fan també la seva ofrena? Probablement per que mai ningú les ha convidat a participar.

La nostra societat civil és capaç de mobilitzar-se i liderar quan cal els grans temes de país o de ciutat, Tenim una societat civil que es mobilitza per dir prou a les agressions feixistes o que surt al carrer per dir no a la guerra. Fora bo que se la convides a ser present aquest dia a fer la seva ofrena floral. No cal fer grans actes ni grans parlaments, tan sols deixar la nostre ofrena i així deixar constància que la Diada és de tots, institucions, partits, entitats i ciutadans i ciutadanes.

Seria bonic que l'any vinent l'Onze de Setembre al vespre, tinguéssim un Carrer de les Roques ple d'ofrenes florals.