dilluns, 22 de desembre de 2008

Una tifa

Rafa Homet


L'escatologia forma part de la cultura popular catalana com a element fonamental de l'humor i, per què no? del seny: l'escatologia ens iguala a tots –caga el rei, caga el papa i de cagar ningú no se n'escapa- ens recorda la nostra existència terrenal, per molt espirituals que pretenem ser, i ens obliga a tocar de peus a terra.

Feta aquesta introducció, permeteu-me que parli del mal anomenat –ara ja oficialment i per sempre si no s'hi posa remei– camí xic. El camí xic, carrer que tanca pel nord la Plaça Francesc Macià, ha estat conegut tota la vida com el carrer de les merdes. El seu nom venia, segons expliquen, pel fet que donava a la part del darrera d'aquella filera de cases i, per tant, a les corts i les quadres d'animals que adobaven el carrer a cor què vols.

Diria que a principis dels noranta l'ajuntament va voler urbanitzar-lo i ni li va passar pel cap anomenar el carrer pel seu propi nom, i el rebatejà amb el que té ara, ben poc interessant. Una lamentable pèrdua d'identitat, des del meu humil punt de vista.

L'anecdotari popular castellarenc és farcit de referències i anècdotes escatològiques que, malauradament, no passen el filtre de les publicacions d'història local.

Tot i que avui en dia estan a punt de desaparèixer, a Castellar, com a tot el país, cada casa tenia el seu malnom. Podem presumir de tenir cal merdafeta entre la nomenclatura local. Un desafortunat comentari de l'hereu de la casa a un ball, queixant-se que no trobava balladores, els va ben batejar.

Als convulsos temps de la transició un conegut poeta, impressor i lletraferit local –de qui em permetreu que en guardi l'anonimat– obsequiava la seva colla amb una tifarada humana dins una bossa de plàstic com a regal de reis, bossa que queia als patis de casa de cada amistat. Sabent que la seva colla la formaven, pel cap baix, sis xicotots, no vull ni pensar com s'ho feia per a tenir regals per a tothom...

Remuntem-nos als anys cinquanta, època fundacional de la SEAC, per a reviure una comentada excursió a la Mola d'unes quantes parelles que festejaven. Acabant de dinar –a la font dels Òbits, diria– un dels nois s'aixeca a fer de cuerpo, com se'n deia aleshores. Al racó discret hi troba una safata de cal Villaró, amb el seu paper de blonda. Un cop alleugerit al bell mig de la safata, només li cal decorar amb quatre floretes boscanes l'ensaïmada gairebé perfecta -segons ell- que havia fet i portar-la d'obsequi a la colla. Molts anys després, quan el matrimoni revivia l'escena, la dona sempre explicava que “el molt marrano, apareix dient: «porto postres de cal Villaró!» i l'home sempre es defensava amb la mateixa afirmació: “no, marrano jo, no. El marrano era el que va llençar la safata!”

Permetin que, de moment, ho deixi aquí. Un altre dia, si em deixen, els parlaré d'un balcó del carrer major.

Patates, tradicions i optimisme

Eulàlia Sagrera


Quan el meu fill em va dir que divendres seria a ¼ de vuit al Brunet vaig pensar: “Caram, enguany tindré ajuda per collir les patates!”. De seguida vaig adonar-me'n que l'arribada de la flama del Canigó era el que atreia al meu fill i a tot un seguit de gent a baixar fins als horts del Brunet.


La tradició diu que les patates s'han de sembrar per Sant Josep i collir per Sant Joan. Per una vegada i sense que serveixi de precedent, unes hores després de la revetlla he vençut la son i he matinat per anar-les a collir. També comença a ser tradicional que els veïns i companys d'hort s'acostin a veure com ha anat la collita (la meva i la de tothom, és clar) i et donin un copet a l'espatlla si les coses no han anat gaire bé. Estadísticament i “tradicionalment” he rebut, al llarg d'aquests anys, més copets a l'espatlla que felicitacions. Però aquest any la pluja i el “mal temps” preveien una collita pitjor del que ha estat i les felicitacions han pesat més que els quilos de patates recollits. Han estat felicitacions de sorpresa; podia haver estat pitjor!


És clar que el got sempre es pot veure mig ple. Enguany les patates no m'han dut gens de feina: llaurar, sembrar i arreglar-les una mica, res més; de la resta se n'ha encarregat la pluja i el temps (tant el metereològic com el cronològic). I si duent-me tan poca feina he arribat a collir més de cent quilos havent-ne plantat només dotze, com voleu que no vegi el got mig ple?


Potser també ha influït el tall de coca i el ditet de malvasia que m'han ofert els Joans hortolans (ara sí que haig de parlar de got mig buit; alcohol i feina no combinen gens bé!), però l'alegria i l'optimisme esmorteeixen el meu cansament: el temps ha acompanyat (el cel estava enteranyinat mentre feinejava i corria una mica d'aire que feia la feina menys feixuga); només he hagut de separar una galleda de patates tocades pels arpiots (normalment sóc especialista en enganxar les patates amb l'eina i a casa ens veiem obligats a menjar patates durant una setmana sencera); les calories de la coca de la revetlla baixaran més aviat després de l'exercici (cosa que m'estalvia uns quants euros de gimnàs o de productes dietètics) i... les patates han servit d'excusa per fer aquesta “mena d'article” per a la Res Pública. Ja ho veieu: no és que vegi el got mig ple, és que el got és mig ple.

Fusió

Daniel Rocavert i Toscas


Aquest dies preestivals de final de curs escolar sembla que s’obri un buit existencial, un parèntesi fins les vacances. Com cada any comença una oferta cultural difícil de pair, sembla com si es fes una contra-rellotge fins el buit total: les vacances.


Festivals com el Sonar, el Grec, Peralada, concerts de rock de tots els colors, arreu i multitudinaris, i a casa nostra no podem passar per alt la gran oferta municipal –mira per on, m’ha sortit un rodolí, si algú en vol fer ús per fer promoció de la temporada, en cedeixo tots els drets.


Ara bé, del que volia parlar no és pas d’això, però si que n’és conseqüència: les campanyes promocionals d’aquests actes per la televisió, ràdio i premsa proliferen aquest dies; els artistes defensen els seus productes en mil i una entrevista, i cada cop més la definició del producte a vendre és: Fusió, més ben dit, ells fan fusió; donen una passada retòrica pel concepte globalitzacio, se situen en un estatus per sobre de les misèries i rancúnies d’aquest món i emfatitzant la bondat del fet de sumar, et vénen a dir que la fusió ens ha de salvar del pecat original de pertànyer a un grup, a un país, a una tribu, a una nació, a una cultura. Però no expliquen que sense cultures, països, nacions, individus, no tindrien res per fusionar; és com si al discjoquey que fa remixs li amaguessin tots els discos d’altri.


Fusionen matèries nobles que han necessitat més de cent anys, mil, per formar-se, i en saben molt, n’hi ha de bons i certament es fan coses precioses. Aquesta fusió és un treball intel·lectual de creació però, atenció, sempre hauran de retornar a buscar matèria primera evolucionada en el temps i en contacte amb la terra i els homes i el sol de cada lloc, perquè si evolucionen a partir de la fusió, a més de tenir un món global, tindrem un món uniforme, allò que en diuen de discurs únic, i a mi em sembla que això no seria bo. Pot passar, i amb perdó, com allò de creuar un cavall amb una burra: surt una bèstia molt útil i maca, però és estèril.


D’altra banda, les cultures han sigut una fusió constant, imperceptible, assimilant el que cada lloc necessitava del que anava i venia, si no que ens ho preguntin als catalans, als de les illes i als valencians, el pòsit de cultures que hi ha en les seves músiques, en les seves cançons. Què és el flamenc si no un aiguabarreig de musiques, de pals? Unes fusions que s’han fet amassant la terra amb la suor de la feina i també del plaer i amb tot allò de bo que arribava, i desprès ho han cuit al sol.


O sigui que vinga fusió, amical i enriquidora, gaudim-la, però no oblidéssim pas de generar matèria primera des de cada casa, tribu, país , nació... desprès ja prendrem el que ens falti.

Males herbes

Eulàlia Sagrera


Dins del món de la pagesia, un dels maldecaps més habituals és el de les “males herbes”. Cadascú té el seu sistema per eliminar-les: uns hi passen la màquina de llaurar quan les herbes són encara petites, els altres les treuen amb el xapo, altres fan servir mètodes més agressius, altres senzillament les ignoren i fan veure que no existeixen... Jo sóc de les que penso que les males herbes s'han d'arrencar a mà i d'arrel abans de què granin: és la millor manera d'evitar que tornin a crear problemes. De fet, tinc una especial mania en arrencar les ortigues: no puc sofrir veure un grapat d'ortigues pel voltant del meu hort perquè sé que es multipliquen amb rapidesa i perquè ocasionen més problemes que la resta. És clar que... he de confessar que arrencar herbes quan la terra és molla per mi resulta un petit plaer: és un activitat molt relaxant.


De fet, aquest matí, mentre n'arrencava sense pietat un bon grapat, he pensat que les males herbes es podrien comparar amb els problemes quotidians que tots plegats tenim i que, tot sovint, sembla que també es multipliquen per amargar-nos l'existència. Amb els problemes, tothom reacciona de manera diferent, tothom reacciona com pot: uns creuen que ignorant-los deixen d'existir, els altres utilitzen maneres sofisticades per treure-se'ls de sobre (hi passen la màquina de llaurar), altres utilitzen fórmules més agressives... Jo segueixo el mateix sistema que amb les males herbes: m'agrada arrencar-los amb la mà i d'arrel abans no granin i es vagin reproduint. És clar que, com en el cas de les ortigues, un pot tenir problemes i fer-s'hi mal però... tots sabem que per més mal que faci, si deixem de gratar i ignorem el dolor, els efectes de “picor” acaben per desaparèixer. A més, seguint amb l'exemple de les ortigues: si no les arrenquem i les deixem on són per por de fer-nos mal o per desídia, tampoc aconseguirem evitar-les; tard o d'hora acabarem essent víctimes de la seva “mala llet”.


Clar que si per reconduir o reconvertir els problemes fos capaç de fer com amb les ortigues... Un cop les tinc arrencades, per evitar que la llavor s’escampi i es reprodueixi un altre cop, faig dues coses: o bé les fico en un sac i les envio a la deixalleria directament, o bé me’n faig una truita per sopar. Tan de bo tot fos tan senzill com amb les ortigues, oi?

dimarts, 1 de juliol de 2008

L'alt Ripoll i més qüestions

Francesc Deu


Coincidint amb les paraules d’un vell amic, l’Antoni Ferrando i Roig, autor del llibre La Vall del Riu Ripoll (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) l’alt Ripoll constitueix el paratge natural més ric i espectacular del Vallès Occidental. És un indret dominat per la muntanya i el riu, el qual travessa els conglomerats del Parc Natural de Sant Llorenç davallant vers el nostre poble.


Tot i les agressions urbanístiques que va patir les dècades dels anys 60 i 70, és un territori força ben conservat, gràcies a les actuacions de moviments ecologistes i ciutadans que impediren algunes de les intervencions previstes en aquella època de disbauxa, i al seny i l'estimació de la terra de molts propietaris.


Les pluges d’aquestes darreres setmanes han produït una important neteja i recuperació del riu, aigualint alhora els abocaments de les depuradores de Sant Llorenç i de Les Marines. És especialment aconsellable seguir el curs fluvial que serpenteja entre frondoses fondalades cobertes de boscos majoritàriament de pins, però també de vegetació de ribera, limitada en els sediments que s’acumulen en el llit del riu.


L’aigua i la primavera han fet florir una gran varietat de plantes, un jardí natural que té de fons la música del riu i el cant dels ocells. No cal anar gaire lluny per trobar un racó solitari i compartir la serenor i un silenci fet de sons harmònics que ens traslladen en un altre món, curiosament en un lloc tant proper.


Tenim un entorn natural de primera i ens cal donar-lo a conèixer per fomentar la seva recuperació i conservació, però alhora, cal evitar una massificació que està renyida amb la conservació.


El creixement urbanístic i poblacional de Castellar i de la comarca és compatible amb aquell Vallès natural i equilibrat que va inspirar al poeta Joan Oliver?


El reequilibri territorial al nostre país és una utopia? Realment és creïble parlar de creixement sostenible?


Aconseguir un desenvolupament que redueixi i elimini la misèria als països del tercer món és possible?


Qui té la vareta màgica?


Segurament cadascú de nosaltres pot posar-hi el seu granet i cal ajuntar-los per aconseguir-ho. Tan fàcil de dir i tan difícil d’aconseguir.

El botó de la roda


Tot giravolta com un parc d’atraccions,

Però tu i jo vivim al botó de la roda,

On és imperceptible el moviment


Joan Vinyoli


Quan estic completament atrapat en les mil i una cosa en què m’he anat embolicant o m’han embolicat, o que no he tingut més remei que embolicar-m’hi, que de tot hi ha, em repeteixo mentalment aquest versos d’en Vinyoli, de la mateixa manera que, quan érem infants i estàvem a punt de ser enganxats pel que parava, amb respir entretallat, etzibàvem aquell “clic clac casa” i ja estàvem salvats.


La imatge d’estar al botó de la roda i, a més, compartint vida amb un altre, és quelcom que sedueix, és el somni de tots els enamorats en els moments més dolços, però també és el gran amagatall de les decepcions i les pors, i potser el malentès d’estar per damunt de tot i que tot gira al voltant nostre. És clar que en aquest cas de seguida ve l’altre gran poeta, el Sr. Espriu, per recordar-te que no et facis il·lusions, que ben mirat no ets pas ben bé tu el centre del món i te’n fa fora, això sí, avisant-te primer que portis ben cordats els pantalons.


Evidentment, res no gira al meu voltant, més aviat sóc jo que, impotent, vaig pivotant sobre les coses sense ser capaç d’incidir-hi massa. I si de cop et pares i et busques en el mirall de l’aigua per reconèixer el teu gest, sempre hi ha una mà “amiga” disposada a trencar la imatge en mil bocins, i es fa llarg d’esperar que la quietud la torni a recompondre.


I si, com ara, intentes explicar-ho i no t’és fàcil, aleshores saps que no ets poeta, ni molt menys filòsof, tampoc massa il·lustrat i, a més, una mica maldestre a l’escriure i, segurament, tota aquesta angoixa te la fas tu i no n’hi ha per tant i, ves, mira que n’ets de complicat, i tot és: potser no perfecte però Déu n’hi do i tots són prou de bona fe i es preocupen de que tot vagi bé, que tots són prou responsables i que les diferents maneres d’entendre el món ens han d’ajudar a trobar millors solucions, i tot ja està escrit i que ja t'ho deia jo que no cal donar-hi tantes voltes ...


I si et passen totes aquestes coses i encara més, i si no estàs content de com va tot ni del que fas per millorar-ho i si no tens temps i tot va massa de presa agafant una velocitat de vertigen, aleshores et vas desplaçant cap al boto de la roda on el moviment es gairebé imperceptible i t’abraces fort... i mira ,que hi farem! Potser si que és l’únic espai possible on poder sobreviure.

Sequera i actituds

Eulàlia Sagrera


Segurament si volguéssim parlar del tema de l'aigua i de la sequera podríem enfocar-lo des de diversos punts de vista. Costaria ben poc fer una crítica del comportament de la classe política catalana i espanyola davant d'un tema que ha estat batejat per ells com a “emergència nacional”. Malgrat que en el joc de desqualificacions generals del món de la política no m'hi trobareu mai (sempre he pensat que la política reflecteix bé el model de societat que tenim) aquí hauré de fer una excepció: malauradament, els polítics han donat un mal exemple del que hauria de ser una actitud responsable davant d'un tema d'interès nacional.


Ben lluny d'aquesta actitud partidista ha estat el comportament de la ciutadania (sempre parlant en general, és clar). El comportament del poble ha estat exemplar i s'ha avançat a la normativa: s'ha fet un esforç considerable per aconseguir un estalvi d'aigua. El seny de la ciutadania ha anat per davant del dels polítics . Les mesures que la gent ha pres han estat diverses i variades: des de d'aquell que s'ha preparat dipòsits per recollir l'aigua de la pluja de les teulades, fins el que recollia en galledes l'aigua de la banyera abans no sortia calenta per poder regar les plantes. No ha calgut que arribés la llei i la normativa perquè la gent prengués aquest tipus de mesures; s'han pres de manera espontània i voluntària, sense coaccions i sense sancions.


De fet, es parla de la “nova cultura de l'aigua” quan podríem parlar de cultura de l'aigua a seques (i mai millor dit!); la majoria de comportaments que podríem extreure d'aquesta “nova” cultura de l'aigua són actituds que podríem haver heretat dels nostres avis seguint una mica el fil de l'exemple i del sentit comú. No ha estat així, però: hem hagut de construir milers de piscines, milers de jardins amb gespa i convertir-nos en uns “nous rics” de l'aigua abans d'adonar-nos que els nostres avis tenien raó, una vegada més.


L'actitud de la ciutadania no l'ha determinat la normativa, sinó el seny: la gent ha tancat l'aixeta no pas per por d’una sanció, sinó perquè els pantans estaven buits.


Una magnífica lliçó que hem pogut donar a les generacions més joves i que, ara que la sequera comença a remetre, podríem començar a extrapolar a d'altres àmbits dels nostre comportament. Potser podríem començar per temes de circulació i de seguretat vial?

Resum de la taula rodona: Persones amb discapacitat

Rafa Homet


Comença la xerrada. Poc més de vint persones a la sala, no sé si malgrat o degut a la pluja.


En Pere Farrés ens parla de l'educació com a eina de transformació social i de promoció de qualitat de vida. De la necessitat, per damunt de tot, de formar bones persones, bons ciutadans i bons treballadors. Parla de la necessitat que els alumnes amb discapacitat psíquica facin de voluntaris prestant serveis a la societat, del concepte aprenentatge-servei, d'autonomia, capacitat d'esforç, tolerància a la frustració, orgull de ser útil, habilitats socials i ganes d'ajudar els demés. Ens parla també de la necessària inclusió social, que tota persona és receptora de suports i usuària de serveis, però, alhora, pot tenir un grau d'altruisme conscient, formant part activa d'entitats ciutadanes o essent voluntària i oferint suports. Posa l'exemple d'alumnes amb discapacitat intel·lectual que fan de voluntaris a la residència Sabadell Gent Gran, organitzant activitats de lleure. La seva menció a conceptes com dignitat, innovació social o lluita contra la invisibilitat serveix per a fer la introducció de Joan Garcia.


Joan Garcia comença qüestionant ”qui no ha fet mai una bogeria en la seva vida? Una de la qual se n'ha penedit sempre? O, al contrari, a la que sempre ha donat gràcies per fer una cosa que mai s'atrevia a fer?”. Parla i qüestiona. Es pregunta on és la ratlla que separa la normalitat d'allò que la societat diu que no ho és. Del tractament que els mitjans de comunicació donen a malalties com l'esquizofrènia, només parlant-ne en negatiu, però la realitat és que només quatre de cada mil crims de sang són comesos per persones diagnosticades com a malalts mentals. Sou molt més perillosos vosaltres que nosaltres”. La sala fa un silenci absolut quan comença a explicar que les malalties mentals són les úniques que tenen un tractament obligatori, que si no puges a l'ambulància voluntàriament, ho faràs emmanillat per la policia. De què passa quan es tanca la porta, dels efectes dels medicaments. De que als hospitals psiquiàtrics es veuen poques visites entrant i sortint. I ens parla de l'experiència de Ràdio Nikosia, on persones amb trastorn mental parlen i s'organitzen cooperativament. De la necessitat que tota persona té de sentir-se escoltada.


Quan Sergi Cutilles pren la paraula, ho fa per a definir-se com una persona amb sort. Sobta, d’algú que va en cadira de rodes pel món arran d'un accident.


Però ens explica el perquè. I entenem que és una persona afortunada. Ens parla amb estima del paper del personal sanitari i de l'Institut Guttman, dels vuit mesos passats allà i de la sortida al carrer. De com les adaptacions necessàries per a una persona amb mobilitat reduïda són aprofitades per tothom, fins i tot el veí que més problemes va posar-hi, fa servir la rampa per pujar el carretó de la compra. Ens parla de la seva feina a Catalunya Ràdio i a TV3.


I comença el debat. Al final, poques persones quedaran a la sala sense haver intervingut. Marxem, sense pluja, amb molt bon gust de boca. I el cap ben alt.

El nostre paisatge (II). El ragadiu

Daniel Rocavert i Toscas

Si dies enrere us parlava del secà, avui baixarem una mica de cota i farem una ullada allà on brollen les fonts, on els castellarencs, des de temps molt remots, van anar bastint tota una sort de parets i marges que aguantaven i delimitaven horts, basses i recs, unes estructures per aprofitar l’aigua que podrien molt ben ser herència dels àrabs (alguns indicis són topònims relacionats amb l’arabització, com el Palau, la manera de repartir l’aigua, l’abundància de mines o el fet que l’aigua de Canyelles ja fos canalitzada cap al poble al segle XIII.)

El Cosidor, Canyelles, les Bassetes, el Brunet, Fonts Calents, el Vinyet, el Boà..., àrees molt definides que ressegueixen el pas de l’aigua. La història d’aquests horts és la història de Castellar.

Bona part dels hortolans actuals ja són persones que, o bé ells o els seus pares, han vingut d’altres contrades, i els horts han estat un element d’integració a la nostra cultura; però els hem de demanar que ens ajudin a conservar-la: els noms de les plantes, de les eines, de les feines, els noms de lloc... si són el relleu dels autòctons, uns i altres han de ser conscients de la seva responsabilitat en conservar unes arts mil•lenàries.

No sé què pot representar la producció de l’horta tradicional a Castellar, però em sembla que no ha de ser menyspreable; si el treball d’uns ciutadans genera riquesa, ens manté viu el paisatge, i genera una activitat sociocultural remarcable, que amb una bona regulació encara ho podria ser més: si se’ls ajudés a consolidar parets i marges i se’ls induís a una nova cultura de l’aigua i, sobretot, controlar que l’aigua sigui la idònia per regar, que no s’aprofiti incontroladament de clavegueres o del riu, on a vegades els continguts elevats de plom o altres substàncies perilloses poden passar a les plantes.

En el primer Ajuntament democràtic, si en una cosa les diferents forces polítiques varen estar d’acord, va ser que s’havien de conservar i regular les zones d’horta. D’això ja comença a fer molt de temps, i no tan sols no s’ha regulat, que jo sàpiga, sinó que en aquests moments la pressió sobre aquestes àrees és preocupant, començant per la que hi fa el mateix Ajuntament: només cal mirar com l’esplèndida entrada al poble venint de Sant Llorenç amb tots els horts del Brunet i de les Bassetes, amb l’església al capdamunt, ja ha patit una bona mossegada per l’aparcament de les pistes de tennis; a l’altra banda de la carretera un restaurant també vol convertir uns quants bancals en aparcament ...

Felicitem-nos pels horts de cal Botafoc però, per altra banda, cal fer un esforç entre tots, això sí, entre tots, per donar forma, contingut i sobretot seguretat de futur a les àrees de regadiu.

dimarts, 6 de maig de 2008

Taula rodona: Persones amb discapacitat, aquí i avui

Rafa Homet

Comencem queixant-nos?

Més de vint anys després de la seva aprovació, el 93% de les empreses de l'estat espanyol se salten la LISMI, la llei que obliga a les empreses de més de 50 treballadors a tenir-ne un 2% de discapacitats.

Provin d'anar en cadira de rodes –o en cotxet– en un mitjà de transport públic. Ja m'ho explicaran.

La manca de recursos públics per a donar resposta a les malalties mentals és, senzillament, dramàtica.

I la llista seria molt i molt llarga.

Passem a coses millors?

A La Res Pública volem explicar experiències que demostren que la discapacitat s'ha traslladat definitivament del camp de la caritat al dels drets humans. Que hi ha moltes persones que han pres les regnes de la seva vida malgrat el doble esforç que això els representa. I volem que ens ho expliquin.

Per això hem convidat tres persones que trenquen tòpics:

-Sergi Cutillas: tècnic de so i muntador musical; “sala d'imatges” a les retransmissions d’en Puyal. Muntador musical del programa L’oracle de Catalunya Ràdio, autor de la sintonia de La nit al dia de TV3... l'hem convidat perquè ens aporti la visió d'un professional de prestigi que viu la discapacitat en primera persona.

-Ràdio Nikosia: (http://radionikosia.blogspot.com) Un grup de malalts mentals que no només no se n'amaguen, sinó que munten una emissora de ràdio per a explicar-ho a tothom, apadrinen un fòrum a La Vanguardia (Locura: la otra mirada) i organitzen una associació cultural. En les seves pròpies paraules: una ràdio que ha nascut boja, lliure i autònoma. Emparentada amb Radio La Colifata de l'Argentina, el representant dels nikosians ens parlarà de les malalties mentals des del seu propi punt de vista, acostumats com estem a només sentir el punt de vista mèdic o terapèutic.

-Pere Farrés: Director d'una escola d'educació especial de Sabadell. L'hem convidat perquè ens parli de l'educació de les persones amb discapacitat com a ciutadans i ciutadanes de ple dret. El Pere ens aportarà reflexions sobre drets i deures, autoconcepte, inclusió social i laboral...

Això ho farem el dimecres 14 de maig a les 20 h a ca l'Alberola. Ens agradaria molt poder comptar amb la vostra presència.

Hi haurà servei de cangur per a nens amb discapacitat i poder facilitar d'aquesta manera l'assistència de tothom.

La llei de paritat

Eulàlia Sagrera

Fa dies que vull parlar de la llei de paritat però mai trobo el moment. Ara, després d'aquest nou ministeri de la igualtat creat pel govern Zapatero, estic disposada a fer-ho i a sentir les crítiques que em cauran al damunt perquè, tot i ser dona, no estic d'acord amb aquesta regulació que ofereix la llei. Per què? En primer lloc perquè aquesta llei és un signe de debilitat: és que potser les dones necessitem una llei per demostrar el que valem? Trobo molt trist que ens hàgim de refugiar en una normativa per assolir uns càrrecs que podem guanyar-nos nosaltres soles, sense ajuda de ningú ni de res.

De ben segur que jo no he hagut de patir tant els efectes del masclisme com les generacions que m'han precedit, això no ho penso discutir. Però sí que he patit discriminacions masclistes, és clar, com totes les dones de la meva edat. I quan això ha passat he continuat treballant amb la cara ben alta, sense importar-me el que em deien, sense discutir ni una sola de les paraules que em dedicaven: mentre ells perdien el temps demostrant la meva “suposada” feblesa jo seguia esforçant-me en la meva tasca amb el propòsit d'evidenciar que els fets poden més que les paraules i que la feina fa més efecte que milers de discursos i reivindicacions. 

Recordo que fa uns anys, quan jo era jove, l'expressió comuna de l'home que conduïa quan veia una dona al volant era la típica: “Dona havia de ser!” No van caldre ni manifestacions, ni lleis, ni discursos per demostrar que, en general, les dones condueixen millor: senzillament, les dones van continuar als volants dels seus vehicles, tranquil·lament; el temps els va donar la raó. En l'àmbit laboral, la majoria de dones d'aquest país ha fet més feina que el que podran arribar a fer milers de lleis: alcaldesses, cuineres, metgesses, dones de fer feina, esportistes, cuidadores, empresàries; el seu exemple i el seu treball ha fet tallar en sec qualsevol actitud masclista.

I fins ara només he parlat d'un dels motius pels quals estic en contra d'aquesta llei. El segon va en la mateixa línia: als llocs de direcció i al capdamunt de les llistes electorals hi ha d'anar qui estigui més preparat, tant si és home com si és dona; si no ho fem així, tornem a parlar de discriminació i obrim de nou la porta a possibles comportaments. A més, si fem una llei de paritat, per què la reservem només per càrrecs de direcció i pel món de la política? Apliquem-la també (en sentit contrari, és clar!) a les escoles bressol, al món de l'educació infantil, als menjadors escolars, en l'atenció a la gent gran... Qui ha dit que una feina és millor que l'altra?

Això no és pas un quadre

Daniel Rocavert i Toscas


La fira, l’art, la nòria, els caballitus, el mercat,

“Eren com els coloms de Picasso

 al mercat de la pintura de Picasso.“

                                                     Blai Bonet dixit.

La importància de l’art de mirar

          de l’art d’escoltar

                       de l’art de sentir

Per poder  pintar

                            i fer música

                                               i escriure

                                                              i dansar

ficar un sentiment en un poema

tancar l’infinit d’una perspectiva aèria dins un marc

omplir una paret amb un ull enorme

seqüenciar notes recreant emocions

els ulls ben oberts, les orelles dretes, sentir el batec del cor i una escalfor a les galtes, la boca una mica oberta, la mandíbula tensa, i tot de meravelles al davant

traços, textures, matèria, ritmes, composicions, espasmes, paraules, crits, rialles, un giravolt, el teu somriure, un color per cada cosa

l’art ens ordena el discurs, i ens permet compartir-lo, ens alimenta la praxi diària ...

o la praxi genera art?

Les modes (perdó, les tendències) són modes i, pel que es veu, des de temps immemorial

i l’evolució la mena la filosofia, la ciència, la política; l’art ens la fa visible

i del més absurd de la creació instintiva, l’art fa preguntes i fa sentir tot un seguit de sons atonals que ens inquieten i albiren un ordre nou mentre un cos dansa generant una força centrífuga en el seu interior que el fa esclatar davant la impossibilitat de contestar-ne cap, i queda tota la tela del quadre esquitxada de morats de dubte i de verds d’esperança.

Cal que la pràctica de l’art sigui sincera, desafiant, original, lliure, compromesa, mai superficial, perquè l’art, per què sigui art, ha de ser art.

Amb raó ens alertava Magritte que no ens deixéssim enredar, que “ceci n’est pas une pipe“.

dimarts, 15 d’abril de 2008

Agri-Cultura Eco-Lògica

Eulàlia Sagrera

Aquests dies s'ha inaugurat l'horta ecològica de Cal Botafoc; una feliç iniciativa que va ser planificada i duta a terme pel govern anterior: rec per degoteig, un reglament que permetrà una agricultura ecològica... Des de fa uns anys, l'Ajuntament també té adjudicades a diferents castellarencs les parcel·les d'horta del Brunet, ubicades sota les pistes de tennis; els hortolans d'aquests horts no segueixen pas els dictàmens de l'agricultura ecològica: molts d'ells conreen la terra des de petits i s'han anat adaptant a les noves possibilitats que ofereix la indústria química per a combatre les plagues. Aquestes són les dues àrees d'horta municipal però, afortunadament, l'horta “privada” segueix subsistint al nostre municipi.

Per mi, els assumptes del tros es regeixen per les mateixes regles que la vida mateixa: tothom té part de raó, i jo miro d'agafar els aspectes que em semblen més beneficiosos d'un tipus i un altre d'agricultura. No seré jo qui us discutirà les bondats de l'agricultura ecològica, però el que tampoc no puc sofrir és que els “nous hortolans” es mirin per damunt l'espatlla als hortolans de tota la vida.

A banda d'això, m'agrada experimentar, anar provant i anar aprenent dels meus errors i dels meus encerts: això em dóna més satisfaccions que no pas seguir al peu de la lletra les directrius d'un tipus determinat d'agricultura. La meva forma de treballar la terra es fonamenta en l'experiència d'uns, els estudis dels altres i, sobretot, en les meves pròpies ensopegades.

I tot plegat, com us deia, és com la vida mateixa. Algú té la veritat absoluta? Ni la té l'Església catòlica, ni la té l'Islam, ni el PSC, ni el senyor Carod-Rovira, ni Forja, ni l'Actual... ni, evidentment, l’home del temps. El millor que podem fer és escoltar totes les opinions, tots els punt de vista, passar-ho pel nostre garbell (que és la suma dels coneixements apresos i de l’experiència), treure'n les nostres pròpies conclusions i actuar amb coherència i responsabilitat, assumint els errors que segur que hi haurà.

L’aigua: cap a una planificació de la demanda

La sortida del Ter al mar està tancada per manca d'aigua

Francesc Deu

Hi ha dues qüestions bàsiques en el tema de l’aigua: assegurar el subministrament a la població i el manteniment del cabal ecològic dels rius. Totes les solucions haurien de supeditar-se a aquestes dues qüestions, inclòs el tema dels transvasaments. De fet, l’Ebre pot estar sota mínims, sense fer cap transvasament, simplement amb plans de regadiu dins la pròpia conca. Les captacions d’aigua del nostre municipi deixen el Ripoll sec en períodes de sequera, per tornar a néixer a partir d’una depuradora industrial sota Sant Feliu. Per això sempre he estat en contra de canalitzar els col·lectors d’aquesta zona a la depuradora municipal, fet que, a més, faria impossible la reutilització industrial (la Pelleria) i agrícola (horts) actual.
Dit això, hi ha transvasaments consolidats, una població creixent i un canvi climàtic, en el qual seran més freqüents els períodes de sequera i hem d’afrontar aquest fet amb una política realista, però alhora de canvi de model. L’aigua no és un be il·limitat.
Per exemple, si tinguéssim temps seria millor transvasar directament a partir del mini-transvasament de l’Ebre, que no pas des del Segre, tant des del punt de vista ecològic com d’aprofitament de l’aigua transvasada.
De cara al futur s’han d’estudiar totes les alternatives: la interconnexió de la ATLL amb la de l’Ebre i estudiar el tema del Roine, però regulant a cada moment d’on s’ha de captar l’aigua i d’on no se'n pot treure. Avui, per exemple, seria millor captar aigua de l’Ebre o del Roine i tancar l’aportació del Ter, tenint en compte que el seu cabal avui no arriba al mar. Cal millorar el cabal de tots els nostres rius, especialment aquells més explotats, i per això cal tenir en compte totes les alternatives: dessalinització, transvasaments mesurats i sobretot l’ús racional i contingut, els nous aprofitaments, la reutilització i la reducció de les pèrdues en les xarxes de subministrament. Per això els valors de les ordenances d’estalvi d’aigua municipals haurien de ser normativa estatal que obligués a tothom. Caldria repetir el procés de les plaques solars tèrmiques: van començar alguns ajuntaments amb una ordenança i al final ho va recollir el govern de l’Estat mitjançant el Codi Tècnic de l’Edificació. Alhora cal promocionar els estanys de depuració terciària a la sortida de depuradores (proposta que figura en el Pla D’Acció Ambiental de la passada legislatura), tant per millorar la qualitat dels nostres rius, com per la reutilització en regadiu (caldria estudiar la doble xarxa al Racó, aprofitant que s’ha de fer nova, tal com vaig proposar fa temps) i industrial, mitjançant una doble xarxa de distribució en nous polígons industrials, com per exemple Can Bages. Alhora cal mantenir la proposta de connexió amb l’ATLL com un element de seguretat en el subministrament.

divendres, 11 d’abril de 2008

Quod natura non dat, Salmantica non praestat.

Rafa Homet

Ara fa set anys es reunia a la universitat de Salamanca un munt de gent relacionada amb el món de la discapacitat. L'objectiu d'aquelles jornades era constatar que l'autodeterminació –és a dir, la capacitat de poder triar o opinar sobre la nostra vida quotidiana i les coses que ens afecten– era un ingredient de la qualitat de vida.
Això ens pot semblar una obvietat: és evident que quan podem triar si volem continuar estudiant o entrar al món del treball, si volem fundar una família o no, qui volem que ens governi, on volem viure... fins i tot si volem esmorzar dolç o salat –o una mica de cada– vol dir que tenim un cert bon nivell de vida. Quantes més coses puguem triar, dèiem, tenim més qualitat de vida i ens sentim més feliços.
Si ens reuníem tota aquesta gent de l'estat espanyol a parlar del tema era, és, perquè potser no és tan obvi. Continuen existint al nostre país, i Castellar no n'és una excepció, ciutadans i ciutadanes als quals molts cops se'ls nega –o no se'ls facilita– la possibilitat de triar. Les persones amb discapacitat –objectiu de les jornades salmantines– depenen massa sovint de les decisions que prenen altres persones per elles.
És evident que la capacitat de triar ve limitada per molts factors. Triem l'habitatge que ens podem permetre, no pas el que ens agradaria. Tenim la roba que hi ha a l'armari i no el catàleg de la botiga... però ens la podem triar nosaltres.
Més que estructures, cal canviar mentalitats. S'hauria d'acabar amb la idea que les persones discapacitades només necessiten ajuda. Com a ciutadanes que són, tenen el deure moral d'aportar coses positives a la societat i a les persones que les envolten. Tenen un repte superior per a arribar a la igualtat amb la resta de ciutadans, i cal facilitar mecanismes de participació i debat per a què la seva veu arribi a la societat. Sense filtres administratius. Quod natura non dat; reddere cura potest (Allò que la naturalesa no dóna, l'esforç ho pot proporcionar.)
Curiosament, es va posar de manifest que el principal obstacle per a què moltes persones poguessin triar -exercir el seu dret a l'autodeterminació, en paraules tècniques- era tot allò pensat, en principi, per a millorar-los la vida: administració, burocràcia, reglaments, normatives, tècnics i personal expert... que només troben problemes a una obvietat tan òbvia. Quod natura non dat, Salmantica non praestat. (Allò que la naturalesa no dóna, (la universitat de) Salamanca no ho concedeix.)

divendres, 28 de març de 2008

El nostre paisatge (I). El secà

Daniel Rocavert i Toscas

Es tracta de posar-se dret tan al centre com sigui possible, una mica elevats, a mig aire, és clar que si ens poguéssim posar a dalt del campanar seria ideal, perquè podríem fer una ullada de 360 graus i veuríem que tenim un paisatge com un pastís de quatre gustos, quatre textures i quatre colors: el blau de la Mola –del blau del cel no en parlo perquè no està al nostre abast, gràcies a Déu–, el verd de les muntanyes que ens envolten, prenyades d’urbanitzacions, el verd-blau picat de marrons de les zones de secà, que és del que voldria parlar avui, i els verds variables quadriculats o bé marrons densos ben pentinats segons l’època: són els hort de regadiu.

L’àrea de secà és a l’alçada dels nostres ulls; és com un anell que ens envolta d’una manera propera; és on menen tots els camins, molts dels quals ja s’han convertit en carrers; és l’espai on la mà de l’home sempre ha incidit més; és el paisatge amb evolució contínua, a cada moment s’hi ha dibuixat el model socioeconòmic que els castellarencs vivien. Això ens porta a on som ara, amb un model econòmic que no passa per l’agricultura, on bona part d’aquest espai s’ha reconvertit a altres usos, ja siguin industrials o residencials, un model que prima l’especulació i el guany ràpid i on resten encara molts espais que malviuen en terra de ningú amb una identificació ambigua, sense cap projecte clar per garantir un futur on aquestes àrees puguin sobreviure d’alguna manera, mantenint dignament, però també econòmicament, el nostre paisatge.

Cal buscar fórmules de gestió d’aquests camps que, amb productes de qualitat, diguem-ne ecològics o biològics o el que faci falta, o senzillament dient que són de casa nostra, es poguessin defensar al mercat. Per exemple: ajuntar tota la producció d’oli per comercialitzar-la sota una marca que identifiquessis que és d’aquí, estudiar sistemes de recollida de l’oliva que impliqués a gent jove o a tothom qui hi volgués col·laborar, ni que fos cobrant amb espècies, a fi de buscar-hi una rendibilitat econòmica, però també sociocultural. I qui diu oliveres diu, no sé si és possible, vinyes o bé arbres fruiters. No voldria posar-me massa en temes concrets, més que res perquè els meus coneixements sobre la matèria són els que són i segur que els acabaria suplint per les ganes de trobar solucions, però segur que hi ha pagesos o propietaris de finques agrícoles, o ni una cosa ni l’altra però gent amb bones idees, capaços d’obrir debat i poder trobar el dibuix més adequat per al nostre paisatge, un dibuix agradable i amable i alhora rendible, com sempre ha sigut.

dimecres, 19 de març de 2008

Arquitectura de pedra seca

Francesc Deu



Les construccions en pedra seca són presents a tot els país d’ençà de la desforestació dels nostres boscos. La paret seca ha estat un element fonamental per retenir la terra que ineludiblement, per l’erosió de la pluja, s’hagués perdut i, per altra banda, col·locar els excedents de pedres que privaven espais de conreu. El Cap de Creus és un lloc privilegiat per contemplar aquests tipus de construccions. El llibre El Cap de Creus d'Arnald Plujà i Canals (que també n'és l'editor) ho explica molt bé: ”Encara als anys trenta, a un vallenc forjat d’il·lusions, se li presenta un dilema. Una gran roca impedia aprofitar el terreny més planer de la seva propietat muntanyenca. L’home prengué la decisió d’esmicolar el penyal, fer una barraca i plantar mitja dotzena de ceps. Posar en pràctica el projecte, li suposa anys d’un esforç titànic que cap descendent ha aprofitat. Aquesta història s’ha repetit infinitat d’ocasions en tota la península del Cap de Creus. En alguns llocs, encara hi trobarem casos més insòlits, com bastir un mur de tres metres d’alçada per inquibir una olivera. El resultat final d’aquesta voluntat de subsistència ha estat la total transformació d’un medi, en tal magnitud, que s’ha comparat amb obres faraòniques. Josep Pla citava... són milions i milions d’hores de treball, incomparables hores de treball obscur, milers i milers de quilòmetres de parets seques... i Firmo Ferrer, un cadaquesenc amant de la terra ha calculat mil vuit-cents quilòmetres de parets, només a Cadaqués, a part masos, barraques tanques, ponts, carrerades...” Fets similars els tenim a tot el país, també a casa nostra: es tallà el bosc de les vessants muntanyoses per conrear la vinya, l’olivar... i avui molt lentament s’erosionen les feixes que amb tant d’esforç construïren els nostres avantpassats. Desprès d’un incendi es fan molt evidents tots aquests tipus de construccions, i apareixen antigues barraques. El bosc s’ha tornat a fer omnipresent arreu recuperant l’espai perdut. La biodiversitat, però, requereix també cultius i prats. Avui s’estan llaurant antics conreus per crear espais de caça per l’àliga cuabarrada, i es promociona la recuperació de ramats per tallar el continu boscós entre altres qüestions.
Per això és d’agrair la tasca d’un grup de veterans del CEC, que estan inventariant les barraques de pedra seca, alhora que han iniciat la recuperació d’una d’elles. Quan es va projectar la Rotonda de la Dona Acollidora, vaig proposar, sense èxit, que es fessin algunes petites feixes amb pedra seca i plantar-hi alguns ceps, en memòria d’un passat que s’està esmicolant poc a poc al vessant proper del Puig de la Creu.

dimecres, 12 de març de 2008

Consell de cultura

Daniel Rocavert i Toscas


És dissabte el matí, esmorzo i llegeixo el diari; bé, cada mati ho faig però el dissabte és diferent, m’hi allargo una mica més i d’una cosa me’n vaig a una altra i t’hi engresques...
Diari El Punt, tercera pàgina a mà dreta: Terrassa crea un consell de cultura amb 80 entitats dos anys desprès que ho acordés el ple a petició de CIU. Et quedes com de pasta de moniato i és clar, encara que no vulguis penses amb el de casa i et ve un calfred: “no home no, això no pot passar aquí, no pot ser, tothom va demostrar un gran interès en tirar-ho endavant”, però mira, sempre caic pel cantó fosc –clar que deu ser per alguna cosa. Doncs bé, per això que deia abans que t’hi engresques i per treure’m aquest regust de boca busco un article que havia guardat fa temps que reflexionava sobre el no sé si nat Consell de les Arts de Catalunya, que també sembla un joc de catúfols, perquè l’havia trobat molt interessant i volia tornar-lo a llegir. És un article llarg i ben documentat del que m’he pres la llibertat d’extreure’n uns fragment per si poden servir al nostre ideari del Consell de Cultura:

Com esmenta l’Agenda 21 de la Cultura, recentment aprovada a Barcelona per un nombrós grup de ciutats, avui emergeix amb força la necessitat de relacionar cultura i ciutadania, drets culturals i drets humans.. El nou Consell de la Cultura i de les Arts hauria de fomentar aquesta relació a partir del concepte de democràcia cultural, en una síntesi nova entre accés, creació, participació i excel·lència. Idees concretes per relacionar cultura i ciutadania no en faltaran: imbricar cultura i educació, reinventar memòria i tradició, implicar els col·lectius de vella i nova migració… Sols així construirem la ciutadania complexa i oberta que la història oficial amaga i a la qual el futur ens porta.
(...) Ens sembla fonamental per Catalunya una gestió cultural i artística que posi èmfasi en allò professional i tècnic, amb criteris transparents de gestió en els àmbits de l’art, del patrimoni, que tingui la democràcia cultural i la participació activa de ciutadans i ciutadanes com a objectiu irrenunciable. Aquesta necessitat no pot comportar desentendre’s del paper central de la cultura en la societat i, per tant, també, al centre de les polítiques de govern. Avui no es poden fer polítiques d’educació, participació ciutadana, inclusió social o immigració, etc. sense cultura. El Consell de la Cultura i de les Arts de Catalunya ha d’esdevenir una peça fonamental en la necessària renovació democràtica del nostre país. Cal que aprofitem el procés, i no convertim el Consell en un producte o un negociat més.
Jordi Pascuali, Antoni Laporte, membres de la Junta del APGCC, responsables de la comissió del CACC.(article publicat a El País el 8 de juliol de 2004)

dimecres, 27 de febrer de 2008

La taula rodona sobre dirigir una escola avui

Eulàlia Sagrera

Com ja us hem anat informant degudament a través d'aquesta columna, la Res Pública ha volgut engegar una sèrie de taules rodones que generin debat sobre temes d'actualitat. Aquesta darrera setmana, com ja havíem anunciat, va tenir lloc una taula rodona sobre educació: “Dirigir una escola avui”. El fet de què el Barça tingués partit de Champions no va impedir que la sala de Ca l'Alverola s'omplís de gent interessada en el món de la educació i en escoltar els quatre ponents , tots quatre directors d'escoles o instituts. El ventall que ens oferia la taula era ampli, divers i respresentatiu .

En primer lloc va intervenir Lali Canet, directora de l'escola unitària de Mura: el relat de la seva curta experiència va resultar curiós , interessant i va servir per complementar el de la resta de ponents. César Sánchez, director de l'escola El Casal des del 2001, any de la jubilació del seu pare, ens va aportar l'experiència de direcció de l'escola concertada . Josep Blasco representava la veu de l'experiència: més de 25 anys dirigint instituts a Castellar . Alberto Gil ens aportava les seves vivències com a director d'escoles de primària dins del municipi.

Les presentacions de cadascun del ponents van posar en evidència el principal problema amb què es troba l'escola avui en dia des del punt de vista directiu: la falta de preparació específica per a realitzar aquest tipus de tasca. Tots ells coincidien en què ,en un inici,s'han trobat amb la direcció de l'escola accidentalment, no pas per vocació ni per voluntat pròpia. Des de la mateixa taula es va plantejar una pregunta interessant: “un director neix, o es fa?” La resposta , altre cop des de la mateixa taula, va resultar gairebé unànime: un director es va fent a base d'experiència . Malgrat que tots ells varen coincidir en la gratificació personal que els ha suposat el càrrec, algú va arribar a manifestar obertament el desig de poder-se dedicar exclusivament a la docència. Els seus comentaris i les seves experiències posaven en evidència el fet de què no existeix una vocació latent en els professionals de l'ensenyament per assolir els càrrecs directius de les escoles públiques: algun d'ells persisteixen en la direcció per falta de voluntaris per a substituir-los en aquesta tasca.

Des del públic , la directora de l'escola la Immaculada va fer una aportació ben optimista que ens va deixar a tots un bon regust de boca: la bona sintonia existent entre totes les escoles i direccions del poble i la voluntat conjunta per solucionar els problemes que planteja el dia a dia. Tothom va estar d'acord en què Castellar no és un municipi on es plantegin problemes excepcionals a nivell escolar i educatiu ,i que ( almenys això és el que van manifestar els directors presents) sempre s'ha pogut comptar amb el recolzament de l'ajuntament i la regidoria corresponent per tal d'anar corregint les mancances i els dèficits que han anat tenint al llarg de tot aquest temps.

El públic assistent va plantejar dubtes i va evidenciar problemes: els problemes que té l'escola amb els joves d'avui en dia i amb una família que moltes vegades no reconeix l' autoritat de l'escola, la necessitat de treball en grup del col·lectiu de mestres...Per últim, també es va preguntar si la escola copsava el pols del poble ; la resposta va ser en sentit afirmatiu.

Laia Rocavert, va cloure l'acte amb la frase que va dir Rafa Homet quan va proposar organitzar aquesta taula rodona: “malauradament l'escola sempre és notícia quan les coses no van bé, i avui des de la Res Pública hem volgut que l'escola sigui notícia des d'un vessant positiu, entenent que també hi ha moltes coses que es fan bé”.

divendres, 22 de febrer de 2008

Dirigir una escola avui. Enregistrament de la taula rodona.



1 - Introducció. Laia Rocavert.

width="200" height="20">



Descarregar


2 - Lali Canet, directora del CEIP unitari de Mura.

width="200" height="20">



Descarregar


3 - Josep Blasco, director de l'IES Puig de la Creu.

width="200" height="20">



Descarregar


4 - Cèsar Sánchez, director d' EL CASAL.

width="200" height="20">



Descarregar


5 - Alberto Gil, director del CEIP Joan Blanquer.

width="200" height="20">



Descarregar


6 - Torn de preguntes.

width="200" height="20">



Descarregar


dimarts, 19 de febrer de 2008

El català emprenyat

Jaume Mateu

Conec un exemplar d’aquesta nova classe de català que últimament s’ha fet molt famosa: és el meu amic Francesc. Vàrem créixer plegats ja que d’infants érem veïns del mateix carrer. Més tard, junts, en vam córrer moltes de bones per Castellar i les seves rodalies, fins que vam anar a la “mili”. El dia que es va casar va començar el nostre distanciament ja que, per raons familiars i laborals, se’n va anar a viure a l’Hospitalet i, per aquest motiu, les nostres trobades es van anar espaiant. Sempre hem mantingut una molt bona relació, i el viure allunyats l’un de l’altre no ha fet minvar la nostra mútua estima.
La darrera vegada que el vaig veure estava realment emprenyat: té les obres de l’AVE davant de casa, i això li ha canviat la vida. Està acollonit per unes esquerdes que han aparegut al seu bloc, i que abans no hi eren. Els enginyers de Fomento s’ho han vingut a mirar vàries vegades i diuen que ells ja ho controlen, que no hi ha perill, que tots tranquils. Però el Francesc ho està tot menys tranquil. La munió de sorolls i de polseguera que generen les obres li van fer la vida impossible tot l’estiu. Sort que ara, amb el fred, ja té totes les finestres tancades i ja no ho nota tant. El seu fill gran va estar molt de temps llevant-se cada dia una hora més aviat del que era habitual per anar a treballar, ja que tot el merder de rodalies i els esvorancs el van afectar de ple, i entre anar i venir s’hi passava quatre hores ben bones.
Però el que més ha fet emprenyar al Francesc ha sigut el que ell denomina el “desencís immobiliari”. Resulta que a partir de l’u de març agafa la jubilació i, segons el Francesc, una de les coses que li feien més il·lusió de fer quan es jubilés era el que fan tots els jubilats: mirar obres. Però com a resultat de tot el guirigall que ha muntat la Maleni i la seva colla, el Francesc ha quedat d’obres fins al capdamunt, i els ha agafat una mania que no les pot ni veure. I d’aquí ve l’emprenyamenta i la queixa del Francesc: a què em dedicaré de jubilat si aquesta gent m’han tret les ganes de veure obres?
De moment ja està rumiant una petita venjança. Sempre s’ha parlat de què el dia que hi hagi l’AVE per anar a Madrid, el primer que se’n ressentirà serà el Pont Aeri. Doncs bé: el Francesc diu que si mai ha d’anar a Madrid, no agafarà l’AVE, sinó que hi anirà amb l’avió per fer la punyeta als dels esvorancs.