dimecres, 27 de febrer de 2008

La taula rodona sobre dirigir una escola avui

Eulàlia Sagrera

Com ja us hem anat informant degudament a través d'aquesta columna, la Res Pública ha volgut engegar una sèrie de taules rodones que generin debat sobre temes d'actualitat. Aquesta darrera setmana, com ja havíem anunciat, va tenir lloc una taula rodona sobre educació: “Dirigir una escola avui”. El fet de què el Barça tingués partit de Champions no va impedir que la sala de Ca l'Alverola s'omplís de gent interessada en el món de la educació i en escoltar els quatre ponents , tots quatre directors d'escoles o instituts. El ventall que ens oferia la taula era ampli, divers i respresentatiu .

En primer lloc va intervenir Lali Canet, directora de l'escola unitària de Mura: el relat de la seva curta experiència va resultar curiós , interessant i va servir per complementar el de la resta de ponents. César Sánchez, director de l'escola El Casal des del 2001, any de la jubilació del seu pare, ens va aportar l'experiència de direcció de l'escola concertada . Josep Blasco representava la veu de l'experiència: més de 25 anys dirigint instituts a Castellar . Alberto Gil ens aportava les seves vivències com a director d'escoles de primària dins del municipi.

Les presentacions de cadascun del ponents van posar en evidència el principal problema amb què es troba l'escola avui en dia des del punt de vista directiu: la falta de preparació específica per a realitzar aquest tipus de tasca. Tots ells coincidien en què ,en un inici,s'han trobat amb la direcció de l'escola accidentalment, no pas per vocació ni per voluntat pròpia. Des de la mateixa taula es va plantejar una pregunta interessant: “un director neix, o es fa?” La resposta , altre cop des de la mateixa taula, va resultar gairebé unànime: un director es va fent a base d'experiència . Malgrat que tots ells varen coincidir en la gratificació personal que els ha suposat el càrrec, algú va arribar a manifestar obertament el desig de poder-se dedicar exclusivament a la docència. Els seus comentaris i les seves experiències posaven en evidència el fet de què no existeix una vocació latent en els professionals de l'ensenyament per assolir els càrrecs directius de les escoles públiques: algun d'ells persisteixen en la direcció per falta de voluntaris per a substituir-los en aquesta tasca.

Des del públic , la directora de l'escola la Immaculada va fer una aportació ben optimista que ens va deixar a tots un bon regust de boca: la bona sintonia existent entre totes les escoles i direccions del poble i la voluntat conjunta per solucionar els problemes que planteja el dia a dia. Tothom va estar d'acord en què Castellar no és un municipi on es plantegin problemes excepcionals a nivell escolar i educatiu ,i que ( almenys això és el que van manifestar els directors presents) sempre s'ha pogut comptar amb el recolzament de l'ajuntament i la regidoria corresponent per tal d'anar corregint les mancances i els dèficits que han anat tenint al llarg de tot aquest temps.

El públic assistent va plantejar dubtes i va evidenciar problemes: els problemes que té l'escola amb els joves d'avui en dia i amb una família que moltes vegades no reconeix l' autoritat de l'escola, la necessitat de treball en grup del col·lectiu de mestres...Per últim, també es va preguntar si la escola copsava el pols del poble ; la resposta va ser en sentit afirmatiu.

Laia Rocavert, va cloure l'acte amb la frase que va dir Rafa Homet quan va proposar organitzar aquesta taula rodona: “malauradament l'escola sempre és notícia quan les coses no van bé, i avui des de la Res Pública hem volgut que l'escola sigui notícia des d'un vessant positiu, entenent que també hi ha moltes coses que es fan bé”.

divendres, 22 de febrer de 2008

Dirigir una escola avui. Enregistrament de la taula rodona.



1 - Introducció. Laia Rocavert.

width="200" height="20">



Descarregar


2 - Lali Canet, directora del CEIP unitari de Mura.

width="200" height="20">



Descarregar


3 - Josep Blasco, director de l'IES Puig de la Creu.

width="200" height="20">



Descarregar


4 - Cèsar Sánchez, director d' EL CASAL.

width="200" height="20">



Descarregar


5 - Alberto Gil, director del CEIP Joan Blanquer.

width="200" height="20">



Descarregar


6 - Torn de preguntes.

width="200" height="20">



Descarregar


dimarts, 19 de febrer de 2008

El català emprenyat

Jaume Mateu

Conec un exemplar d’aquesta nova classe de català que últimament s’ha fet molt famosa: és el meu amic Francesc. Vàrem créixer plegats ja que d’infants érem veïns del mateix carrer. Més tard, junts, en vam córrer moltes de bones per Castellar i les seves rodalies, fins que vam anar a la “mili”. El dia que es va casar va començar el nostre distanciament ja que, per raons familiars i laborals, se’n va anar a viure a l’Hospitalet i, per aquest motiu, les nostres trobades es van anar espaiant. Sempre hem mantingut una molt bona relació, i el viure allunyats l’un de l’altre no ha fet minvar la nostra mútua estima.
La darrera vegada que el vaig veure estava realment emprenyat: té les obres de l’AVE davant de casa, i això li ha canviat la vida. Està acollonit per unes esquerdes que han aparegut al seu bloc, i que abans no hi eren. Els enginyers de Fomento s’ho han vingut a mirar vàries vegades i diuen que ells ja ho controlen, que no hi ha perill, que tots tranquils. Però el Francesc ho està tot menys tranquil. La munió de sorolls i de polseguera que generen les obres li van fer la vida impossible tot l’estiu. Sort que ara, amb el fred, ja té totes les finestres tancades i ja no ho nota tant. El seu fill gran va estar molt de temps llevant-se cada dia una hora més aviat del que era habitual per anar a treballar, ja que tot el merder de rodalies i els esvorancs el van afectar de ple, i entre anar i venir s’hi passava quatre hores ben bones.
Però el que més ha fet emprenyar al Francesc ha sigut el que ell denomina el “desencís immobiliari”. Resulta que a partir de l’u de març agafa la jubilació i, segons el Francesc, una de les coses que li feien més il·lusió de fer quan es jubilés era el que fan tots els jubilats: mirar obres. Però com a resultat de tot el guirigall que ha muntat la Maleni i la seva colla, el Francesc ha quedat d’obres fins al capdamunt, i els ha agafat una mania que no les pot ni veure. I d’aquí ve l’emprenyamenta i la queixa del Francesc: a què em dedicaré de jubilat si aquesta gent m’han tret les ganes de veure obres?
De moment ja està rumiant una petita venjança. Sempre s’ha parlat de què el dia que hi hagi l’AVE per anar a Madrid, el primer que se’n ressentirà serà el Pont Aeri. Doncs bé: el Francesc diu que si mai ha d’anar a Madrid, no agafarà l’AVE, sinó que hi anirà amb l’avió per fer la punyeta als dels esvorancs.

Dirigir una escola avui. Taula Rodona.


Rafa Homet

I a l’escola, què els han d’ensenyar als nens?

Facin la prova, formulin aquesta pregunta enmig d'una conversa que decau o que se'n va cap a temes que no siguin del seu gust. Molt estrany seria que la pregunta no generi un debat dels llargs. Tothom en té una opinió formada de què s'ha de fer a l'escola! I, a més, acostuma a ser en negatiu: a l'escola ja no s'ensenyen “modus”, els nens fan massa tonteries i llegeixen poc els clàssics; les nenes i els nens tenen massa continguts i treballen poc els sentiments... Aquestes opinions preformades, malgrat no s'hagi trepitjat una escola en anys, acostumen a recolzar-se en opinions publicades a la premsa o sentenciades a tertúlies de ràdio o televisió.

Els últims mesos han sovintejat aquests debats mediàtics entre polítics, experts, professors universitaris i personatges habituals de la vida social del nostre país. L'informe PISA, l'informe de la fundació Jaume Bofill... Tothom es demana cap a on va l'educació al nostre país, si és prou bona, si tenim l'educació que ens mereixem... però, massa sovint, caldria preguntar-nos on són els mestres en aquests debats. La veu dels principals protagonistes queda tapada per allaus de xifres i dades.

A Castellar del Vallès l'educació bàsica es reparteix entre sis escoles públiques d'infantil i primària, dues de concertades, un centre de secundària obligatòria concertat i dos de públics.
Més de dos-cents cinquanta professionals, majoritàriament dones, coordinades? dirigides? per nou persones, cinc homes i quatre dones, que ostenten el càrrec de direcció. Com es viu aquesta responsabilitat? Quina visió tenen de la seva feina?
Qui són els mestres que viuen i treballen a Castellar? Què pensen? Què fan? Quines són les seves opcions per a millorar diàriament la qualitat de l'ensenyament?

Per a parlar d'escola i educació obligatòria, la Res Pública vol iniciar un seguit de xerrades amb professionals de l'educació que viuen o treballen a Castellar del Vallès.

La primera d'aquestes taules rodones durà el títol: “Dirigir una escola avui”, amb les intervencions de:

-El director d'un CEIP de Castellar
-Lali Canet, directora del CEIP unitari de Mura
-Cèsar Sánchez, director de El Casal
-Josep Blasco, director de l'IES Puig de la Creu.

Ens agradaria molt poder comptar amb la vostra presència a aquest acte i al col·loqui posterior, on l'intercanvi d'opinions de ben segur serà molt enriquidor.

Això serà el proper 20 de febrer a les 20 hores a Ca l'Alberola.

dijous, 7 de febrer de 2008

Forja



Eulàlia Sagrera

Una dels millors regals d'aniversari que he rebut mai és el de la Forja del dia del meu naixement: ”Año XVIII-Nº 871. Precio 1'50 Pta. Administración J. Pineda. Iglesia. RIBERA impresor...”. Només un castellarenc pot entendre la satisfacció que vaig sentir en rebre el regal.

La meva relació amb la Forja no naixia pas el mateix dia que ho vaig fer jo, és clar. Em sembla recordar que vaig començar-hi a col·laborar quan en Joan Sabaté (descansi en pau) em va demanar de substituir-lo per fer les cròniques de futbol; ell va ser el meu mestre i el que em va donar l'empenta. En aquells temps, les cròniques les feia amb la meva Olivetti de color verd i les entregava dilluns al vespre personalment a la impremta del Puig de la Creu. Ara, 25 anys més tard (els mateixos que tenen TV3 i Catalunya Ràdio, per exemple), hi col·laboro esporàdicament: utilitzo la Forja per queixar-me, per felicitar, per explicar-me... Faig els escrits en qualsevol ordinador i els envio per correu electrònic des de qualsevol indret.

Aquesta és, a grans trets, la meva història personal amb Forja, però de ben segur que cadascú hi té la seva i, amb molta facilitat, en trobaríem de més valuoses, més representatives i més interessants que aquesta . És i ha estat el setmanari de la parròquia , però segur que tots estem d'acord en què és hi ha estat el nostre setmanari, el setmanari del poble. Segur també que la majoria de nosaltres podem trobar-li mil i un defectes i mancances, i que si l'haguéssim d'avaluar no ens costaria gaire posar-nos d'acord amb la nota: “necessita millorar”.

L' aparició del setmanari de l'Ajuntament fa que aquesta millora i aquests canvis esdevinguin urgents i més necessaris que mai . La gent de Forja ja ha posat fil a l'agulla i sembla que la publicació vol fer un gir en la seva trajectòria, un gir cap a la renovació i cap a la independència. No és la primera vegada que em pronuncio aquí, en les pàgines del setmanari del poble, sobre la importància de la independència personal i col·lectiva: és un dels valors fonamentals de l’ésser humà i de la nostra societat, a favor del qual cal lluitar amb humilitat però amb convicció. Sobre la renovació, hi ha una dita que ja és prou explícita: “renovar-se o morir”.

I amb tota la humilitat i la convicció de què sóc capaç, desitjo a Forja molta salut, un xic de república i tota la independència del món.

Ramonet




Rafa Homet


Abella de la Conca, a banda de ser el primer poble en l'ordre alfabètic del principat, és un dels llocs més bonics del país. Al meu entendre, és clar.
Fins fa quatre o cinc anys, quan hom arribava a la petita esplanada que fa les funcions de plaça i començava a aparcar el cotxe, se sentia sorprès per l'inconfusible soroll d'un xiulet.
Acte seguit, darrere del xiulet, apareixia un home baixet lluint una estrella de sheriff de fireta enganxada al batí d'estar per casa. Aquest individu, de nom Ramonet, edat indefinida i avui lamentablement traspassat a l'altre barri, feia aparcar “correctament” el cotxe allà on li rotava.
Un cop baixats del cotxe, en Ramonet iniciava l'interrogatori. Què volien aquells senyors de Barcelona? (Barcelona, segons els habitants del Pallars, és tot allò que hi ha entre la Seu d'Urgell i el mar)
Com que, habitualment, els turistes el que volíem era visitar l'església de Sant Esteve, en Ramonet s'atorgava l'ofici de guia, anava a canviar el batí amb l'estrella de sheriff per un jersei gris que havia conegut temps millors i tornava amb la clau de l'església a la mà. Pel curt camí emmarcat per l'impressionant espadat del poble i pel vol dels voltors, en Ramonet explicava fantasioses històries “absolutament veritat” al voltant del retaule d’en Pere Serra, on no hi mancava ni el Papa de Roma, ni el bisbe, ni el rei, ni l'Èric el belga ni, òbviament, els seus amics mossos d'esquadra...
En Ramonet, com veieu, exercia l'històric paper de tonto del poble. Un ofici, afortunadament, en vies d'extinció.
Per deformació professional, em sembla que cada cop que he sortit d'Abella de la Conca m'ha vingut al cap com ha canviat la percepció social de les persones amb discapacitat en pocs anys. A dia d'avui i a casa nostra, afortunadament, no es veuen obligades a viure de la caritat pública o fent quatre feinetes per caritat.
Persones amb discapacitat intel·lectual arreglen el jardí de l'hospital on ens anem a visitar, fan els iogurts -al meu gust- més bons que podem trobar al supermercat, o reposen els prestatges de l'establiment. Podem trobar-ne treballant a la cuina de la residència dels nostres avis, del càtering de l'escola dels nostres fills o a la del restaurant del club on nedem. Són persones amb discapacitat aquells qui han enquadernat els fascicles que ens inunden pel setembre o aquells qui han etiquetat la correspondència que ens arriba a casa.
Al nostre poble, persones amb discapacitat treballen a l'establiment on fem un entrepà bo i ràpid, o estan a l'obrador de la nostra carnisseria de confiança. Mirant al nostre voltant, trobarem de ben segur un munt d'articles on hi han intervingut laboralment.
Tot i que queda molt camp per córrer i moltes batalles civils per guanyar, és evident que les persones amb discapacitat s'obren camí en el món laboral, com temps enrere van començar a fer-ho en l'educatiu...
Afortunadament, l'època dels tontos de poble cada cop queda més lluny, però encara no som on hem de ser. Els ciutadans i ciutadanes amb alguna mena de discapacitat han de ser, de totes totes, ciutadans de primera.