Diada de Sant Esteve

Eulàlia Sagrera

Recordo una tarda de Sant Esteve llegint Mirall trencat a la vora de la llar de foc. Estava vivint un moment deliciós: una bona lectura, el foc escalfant-me els peus, tranquil·litat absoluta...era com si jo mateixa estigués protagonitzant una novel·la. Els meus fills eren a casa d'uns amics però van tornar abans del previst amb ganes de jugar a futbol amb la seva mare. I la seva mare, davant del seu entusiasme, no va saber dir que esperessin cinc minuts, que només li quedaven les últimes vint pàgines del llibre. Vaig agafar la pilota que era al costat de la rentadora, vaig deixar-hi el llibre al damunt i vaig oblidar-me del final de la nissaga dels Valldaura durant gairebé una setmana. No, no es que rebés un cop de pilota al cap que em deixés mig estabornida, no. Senzillament, després del “futbol” va venir l'hora del bany, l'hora de sopar, l'hora del conte...I l'endemà santornem-hi, i l'altra tres quartes parts del mateix i ...el ritme frenètic de cada dia em va fer aparcar la novel·la de Rodoreda més temps del que mai hauria imaginat.

El llibre seguia damunt la rentadora . El llorer de la torre dels Valldaura va quedar més sacsejat pels sotracs de la centrífuga que pel llamp que el va partir aquell tarda de primavera . I la Teresa Valldaura no va caure de la seva cadira perquè ja feia alguns capítols que era morta i enterrada.
Finalment, després de tres bugades vaig poder gaudir d'un dels millors finals de la literatura catalana: el Ramon, l'Armanda, la rata...

Ara, deu anys més tard d'aquella diada de sant Esteve, la rentadora em guanya per golejada: el nombre de bugades és sensiblement superior a la dels llibres que jo he pogut llegir. La tendència es capgirarà quan la situació econòmica ho permeti o quan la rentadora digui “prou!” : una rentadora nova partirà de zero i jo ja duré uns centenars de llibres d'avantatge . La pilota la toco de tant en tant, quant els meus nebots em deixen . És clar que no és la mateixa d'aquell dia; com deia en Serrat, “ella, qui sap on para?”. I, parlant amb franquesa, l'artrosi , la prudència i el sentit del ridícul d'aquells que van fer esperar el Ramon i l'Armanda damunt la rentadora, m'han fet “penjar les botes” per “dedicar-me” a la res pública. Si algun dia descobreixen que la Forja és alguna cosa més que el lloc on buscar la informació impresa de l'esport que en aquests moments els ocupa i els motiva, potser aleshores preferiran que torni al futbol...Mentrestant, em buscaré un bon manàger per negociar les condicions de la meva tornada.