dimecres, 7 de gener del 2009

I - O

Rafa Homet

Tota la reflexió comença amb la temuda frase: “papa: tinc pipí!”.

Aquest cop això no ha de ser un problema, som dinant de menú a un cèntric restaurant de Sabadell i des de la taula estant es veu la porta del lavabo. Li ensenyo cap on ha d'anar i reprenc la conversa i el carpaccio de vedella. Mig minut després torna la meva filla perquè no sap a quina porta ha d'entrar. És una nena i podria entrar a qualsevol, ja ho sé, però a ella no li fa cap gràcia equivocar-se.

Tement que la magnitud de la tragèdia ens faci demanar una fregona abans que les postres, l'acompanyo. Efectivament, un cop passada la primera porta, ens trobem davant dues portes més: una amb un “I” i l'altre amb un “0”.

Si fóssim a un país normal, penso, això no passaria: a la porta del lavabo d'homes posaria “homes” i al de dones, “dones”. Però l'amo del restaurant deu patir pensant que si fa això es pot trobar un grup d'intel·lectuals signant manifestos a la porta del wàter i vol evitar-ho de totes totes: la higiene és cabdal en un lloc així.

Mentre la meva filla intenta aguantar amb les mans la mullena que avança imparable, a mi no se m'acut cap altra cosa que anar pensant tots els possibles significats vinculats a un pal i un cercle. D'entrada penso en el codi binari: I obert i O tancat. Com qui tothom qui va al lavabo acostuma a anar-hi a obrir la bufeta o l'esfínter, no trec l'entrellat de quina és la porta correcta.

Penso en la tarja sanitària –vulguin o no, tractant-se de metges, han de saber per on va la cosa–. Si vostès agafen la tarja sanitària veuran que després de les quatre lletres inicials hi tenen un I si són dones i un O si són homes. Per tant, hauria d'adreçar la nena –que s'està posant vermella i infla les galtes– cap a la porta amb una I. És poc probable, penso, que la persona que va dissenyar el local s'inspirés en la tarja sanitària: és poc glamurós.

Ja a la desesperada, em ve al cap Freud, amb la seva teoria de què té la gent al cap. Interpreto la I freudianament com un símbol fàl·lic i la O com una reminiscència de la matriu. El O, doncs, ha de ser la resposta a les necessitats urgents de la meva filla.

Sí! Salvant els mobles i la roba, trobem el lavabo correcte.

Els símbols, les icones, els rètols han d'estar dissenyats per a comunicar allò que volen dir! Després, i només després, podem parlar d'estètica, posmodernitat i collonades variades! Enceto el discurs un cop retornat a la taula, amb un ampli anecdotari de males senyalitzacions o icones que enlloc d'aclarir confonen. La mirada que m'adreça la meva parella, però, no admet cap dubte. Silent, torno al carpaccio.