Ponts

Eulàlia Sagrera

Un vespre, ja fa uns quants anys, després d'explicar al meus fills la història del Pont del Diable, vaig comentar-los que els ponts antics de pedra tenien un encant especial: “Un pont és un nexe d'unió entre homes, entre els pobles; és com un mena de símbol, de metàfora ...”Ara no recordo què més els vaig dir. Ells tampoc ho deuen recordar. Però el que segur que recorden és l'anècdota que va precedir aquest discurs, pocs dies després. Tornant de Castellar Vell, vàrem quedar separats per un pont vell (encara sense reformar) que jo no em veia amb cor de travessar. Aquell dia, els revolts d'una carretera que sempre havia menyspreat varen ser el veritable “nexe d'unió”, el símbol i la metàfora que ens va tornar a reunir tots tres. Només tinc hi ha una paraula que pot excusar-me d'aquesta falta de coherència : vertigen. I això, us ho ben asseguro, no és pas una metàfora; m'agrada tocar de peus a terra en tots els sentits i amb tota la semàntica que pugui adquirir la paraula “terra”.


De fet, quan diuen que la terra i la natura tenen els seus misteris jo en puc donar ben bé fe: el dia que vaig sentir la crida de la terra acabava d'ajudar a descarregar un remolc de fems i feia tot just un parell de setmanes que havia parit . Si tenim en compte que els viatges amb el carretó s'alternaven amb els canvis de bolquers, els plors de la criatura i els intents de cridar l'atenció de la seva germana gran, encara em pregunto com vaig poder veure l'encant de tot plegat. El cas és que aquell encant ha perdurat i ha sobreviscut a quinze anys de vida familiar, laboral i social : quan no tinc un xapo a la mà tinc una fanga als peus. La feina de l'hort em permet treure'n un profit tocant de peus a terra , però també em permet compartir amb els demés el meu entusiasme i la meva afició en forma de fruit.

Avui és 5 de desembre, enguany no hi ha pont. Volia parlar de ponts però la “terra” ha anat guanyant terreny dins l'article...Miraré de salvar el mobles tot travessant un pont que em portarà al segle XIII: “Visca la terra i mori el mal govern!”, deien els nostres avantpassats. Ep! Que ningú faci interpretacions errònies (ves per on, sembla que el vertigen s'ha tornat a apoderar de mi): el mot “govern” també té diverses accepcions i significats, i jo només mirava de fer més atractiu l'article citant una frase on “la terra” pren una connotació de país, d'identitat nacional. I potser que ho deixem aquí, no sigui que el govern també s'acabi “menjant” la terra... Ara tornava a parlar metafòricament. O potser no?