diumenge, 28 de juny de 2009

Més mentides (llegendes urbanes II)


Rafa Homet Ventayol


Ja hi hem tornat a ser: t'ho expliquen amb aquella cara de que tenen tota la raó i tu no saps res. Ja pots dir que allò és un disbarat sense cap ni peus que no s'aguanta per enlloc. Es creuen amb la possessió de la veritat perquè diuen saber-ho de primera mà. Senyores i senyors, una nova llegenda urbana circula per Castellar.
La cosa va així: es veu que tots els comerciants de Castellar expliquen als seus clients que els xinos, quan obren un negoci, no han de pagar la contribució durant cinc anys.
He explicat més d'un cop que el tema de les llegendes urbanes m'agrada molt, per tant, aquest cop he investigat una mica. A un grapadet de comerços habituals he deixat caure la insinuació a veure què.
Només dos n'han sentit a parlar del tema. Un ja em diu directament que segur que és mentida i l'altre m'assegura que és ben veritat.
Per tant, no és cert que tots els comerciants diguin que els xinesos no paguen impostos. Com a mínim a mi em tranquil·litza saber que el nostre teixit comercial no s'empassa qualsevol cosa...
Anem doncs, a la següent afirmació. Paguen o no paguen impostos? Primer penso que el millor seria demanar-ho a qui els cobra, però això no serviria de res. Si ensenyes un rebut, els defensors de la teoria del desfalc afirmarien que és fals. Si els portes a veure en directe com el paguen, de ben segur que dirien que és un muntatge. Beatus ille, que creuen en veritats absolutes...
Vista la impossibilitat de discutir-m'hi, opto per plantejar un seguit d'interrogants al respecte: això afecta només als ciutadans xinesos? Si provenen del Vietnam, Laos o Myanmar, països fronterers amb la Xina, també tenen descompte? I si vénen de Taiwan, són cinc anys o només tres? I els fills de pares xinesos nascuts a Catalunya?
I un dubte important: tinc uns amics que van adoptar una nena nascuda a la Xina. De família de llarga tradició castellarenca, catalanoparlant des de la primera paraula... si mai posa botiga, què comptarà més, els quatre mesos que va passar a la Xina o la resta de la seva vida? Li faran un descompte, com a mínim?


Nota: A l'edició impresa, Forja va atribuir erròniament l'autoria d'aquest article a Santi Vilalta.

diumenge, 14 de juny de 2009

Cal explicar-ho bé


Dani Rocavert i Toscas

Sí, ens cal explicar-ho bé, tot, però les nostres coses més. Manllevant la frase d’en Companys i reconvertint-la pel cas diria que: les altres coses ja les explica molta gent, les nostres només ens tenen a nosaltres. No sé si la falta de seguretat en nosaltres mateixos o allò que està tant de moda que en diuen l’autoestima, fa que parlem de nosaltres o de les nostres coses amb la boca petita, i que qualsevol cosa forana ens sembla que té més entitat que les de casa.

Per explicar una cosa primer de tot cal conèixer-la; per poder crear interès sobre qualsevol qüestió cal abans de res sentir-hi interès i estar convençut que és important. El nostre poble té una història prou llarga i interessant, una història que encara està dibuixada per tot el territori; tenim gent il·lusionada en recuperar marques del passat i fer-ne difusió, però cal un esforç més gran perquè hi ha molt per recuperar i seria bo poder refer el paisatge amb un bon fonament històric; el paisatge podria ser com un llibre obert del nostre passat: si sabem com hem arribat aquí ens serà més fàcil anar endavant. Hi ha traces en el nostre entorn que ens poden donar idees de cara el futur.

Tenim un convilatà expert en la matèria: l’Albert Pèlachs i Mañosa -Universitat Autònoma de Barcelona, departament de Geografia, Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge (GRAMP)- diu coses com aquestes: La visió geogràfica del paisatge s’estableix amb el benentès que no es pot continuar amb la contraposició entre la natura i la societat, perquè la natura també és la societat, i l’element humà —tant si agrada com si no— forma part de tots els ecosistemes, i el paisatge també és l’estudi d’aquesta relació. En sentit estricte, un paisatge existeix en el moment que algú el percep, altrament, és un entorn, un medi, etc. A més, considerar que el paisatge només fa referència a l’aspecte estètic vol dir oblidar que moltes vegades han anat plegats. Seria bo que li preguntéssim com veu el de Castellar.

En un tema concret, i si voleu anecdòtic, m’he adonat que els nanos, fins i tot amb temes propers, ho tenen molt confós i en canvi els temes aliens se’ls fan totalment seus i ho tenen controlat: fent un treball sobre la història del Drac de Sant Llorenç del Munt, vaig comprovar que tothom era coneixedor de l’existència del Drac, tothom sabia la història, però tots a la seva manera, hi havia versions per tots els gustos: per uns el Drac vivia a la cova Simanya, altres a la de Santa Agnès; el Morral del Drac no sabien que existís i la muntanya de “Sant Llorenç Savall” era molt gran i que el Sot de Goleres ara tenia amo i era d’en Goleres, ara bé el plat fort és qui el va matar, aquí sí que la confusió és brutal, per uns el va matar Sant Jordi, per altres el rei en Jaume, en Guifré els sonava per allò de l’escut. El que sí que no quedava gens clar per ningú és qui era la princesa. Tot això abans del lliurament de l’última història de Batman, que ha vingut fins a Barcelona a matar un descendent del Drac de Sant Jordi. Segur que aquesta d’història els quedarà ben clara i acabarem d’espessir les altres.

Dragons!

Oriol Papell I Torres


Quan arriba el bon temps i comença a fer caloreta, no falla mai, sempre torna, ja hi és. Moltes nits quan arribo a casa faig un moviment de manera instintiva, em fixo en l'espai que hi ha entre el petit porxo de sobre la porta d'entrada de casa i la paret. És allí, em mira atentament, poruc, immòbil, i quan poso la clau s'amaga corrents a l'escletxa. La munió d'insectes que donen voltes al llum respiren tranquils, suposo. Sí, parlo d'un dragó, concretament del de casa meva. No sé si és el mateix cada any, però sempre n'hi ha un que torna per aquestes dates i es queda fins ben entrada la tardor. Després desapareix, suposo que deu hivernar, la veritat és que no en tinc ni idea. El que sí sé és que cada nit s'atipa de mosquits, arnes i tota mena de bèsties que rondin el llum de l'entrada de casa. Parlant d'arnes, sovint s'ha acusat injustament als dragons de menjar-se la roba. És tot fals! Si algun cop heu trobat dragons dins l'armari on guardeu la roba i aquesta té forats no és pas culpa dels dragons, sinó de les arnes. Per què us penseu que els dragons són a dins? Per menjar-se les arnes, un dels seus aliments preferits.

Si voleu veure molts dragons una nit d'estiu, i aprofitar per prendre la fresca, el carrer Sant Iscle és ideal. Recordo quan era monitor de l'Esplai Sargantana i fèiem les reunions els dilluns a la nit, sovint a fora per estar més frescos, jo baixava pel carrer i a les parets tot de dragons corrien per amagar-se de la meva presència, de totes les mides possibles, alguns d'allò més grossos. Si t'hi estaves una estona immòbil, tornaven a sortir i es col·locaven estratègicament al voltant del fanal corresponen, atrapant a les seves boques, els pobres insectes despistats. De veritat, aquest carrer és un espectacle, de la gran quantitat de rèptils que hi ha.

Qui no ha agafat dragons de petit i hi ha “jugat”? Pobres bèsties, el fet de ser tant curioses els hi ha jugat una mala passada. Quan som infants allò que surt de la normalitat, ens crida l'atenció, i un animaló d'aquella mida, que s'arrapa a la paret i al sostre amb aquelles ventoses als dits i que perd la cua quan l'agafes en un intent desesperat de distracció, no té preu.

Si veieu un dragó a dins de casa, molt típic quan neixen les cries perquè hi troben seguretat, no el mateu. Entenc que pot fer fàstic i fins i tot por, però no li feu mal. Agafeu-lo com faig jo moltes vegades i deixeu-lo al jardí o a una paret exterior a prop d'un llum Són un depredador natural dels mosquits que ens piquen i martiritzen a l'estiu. Els hi hem d'estar agraïts.

Quan veig un dragó em pregunto: Qui diu que els dracs no existeixen? Són entre nosaltres, d'incògnit.