L'art i els artistes

Daniel Rocavert i Toscas

Com a tots els rams en el mon de l’art hi ha un munt de frases fetes o sentencies que tots plegats i parem poca atenció però que si t’atures a reflexionar-hi...

Una artista local afirmava alleujada dies enrere que al final s’havia reconegut el graffiti com un art ( el graffiti es la especialitat que ella conrea). I jo li podria dir que pintar sobre una capsa de llumins un gat amb un gran bigoti podria també ser-ho malgrat no ho hagi dit encara ningú, potser no es el suport ni la tècnica emprada el que determina si una obra es art o no, ni el fet que un museu li doni la seva benedicció com en aquest cas la Tate Gallery o no feien art els conceptualistes molt abans de que els fessin entrar als museus.

Sopant amb un grup d’artistes la majoria pintors la conversa derivà cap a la necessitat de pintar d’una manera disciplinada cada dia, disciplinadament o no treballar cada dia segur que et dona mes possibilitats de trobar idees, tècniques, camins d’expressió nous, vet aquí la celebra frase de Picasso : jo no crec en la inspiració però si ha de venir val mes que em trobi treballant, i fins aquí, tots d’acord, però de mica en mica la conversa es va anar fent més intimista i va derivant ràpidament a expressions tipus: es que jo necessito pinta cada dia....., per mi pintar es la meva vida...., he trencat amb la dona..., me isolat en el meu treball..., la meva obra es el mes important per mi..., i un seguit mes d’afirmacions d’ordre personal i intransferible , no sé, donava la sensació com si el fet de pintar per molts era una teràpia per supera alguna de les mancances del nostre temps tant poc gratificant, necessitaven fer-se un mon al marge, com si vivint i convivint amb la resta de la societat o dic més, se’n part activa d’aquesta societat no fos possible desenvolupar en llenguatge artístic un discurs important i transcendent. No se que pot sé mes decebedor si tenir bones idees per explicar i no tenir els coneixements tècnics necessaris per poder-les transmetre o tenir uns grans coneixement i domini de les tècniques pictòriques i no tenir discurs per desenvolupar, segur que les dues coses deuen ser prou fumudes.

En Tapies en el seu dia feia aquesta reflexió: La proposta oriental que tots podem i devem ser “artistes” en les nostres vides, ha estat la causa de moltíssimes confusions. Sri Aurobindo parlava d’una societat ideal –a la qual no hem arribat, ni sabem si hi arribarem-, en què els artistes no serem una classe especial d’homes, sinó que cada home serà una classe especial d’artista. Espero hi desitjo que si que sigui possible arribar-hi i com més aviat millor.