Queralt

Des de la Res Pública volem adherir-nos al Correllengua . Volem dedicar els dos propers articles d'aquesta columna a parlar de la llengua, de la nostra llengua.

Eulàlia Sagrera

Visitant el monestir de Queralt recordo l'origen del seu topònim: quer alt, penya alta. Físicament em trobo al berguedà però els meus pensaments se'n van una mica lluny, al ripollèss: Queralbs, penyes blanques. I encara més lluny, a l'Alt Empordà: Cadaqués, Cap de Quers... És clar que el “meu viatge” no és només en l'espai sinó també en el temps: tots aquests topònims catalans provenen de l'època d'influència cèltica, dels segles VIII - V ac.

Els comentaris d'uns visitants del monestir m'apropen una mica més al el temps:

• Treu-te aquesta lleganya , Ramona.

• Mira que n'ets de paparra, Enric.

Potser ho saben però mentre les utilitzen no en són conscients: paparra i lleganya són dues paraules d'origen iberobasc (segle VI-I aC). És clar que potser tampoc els catalans som conscients que la paraula estalviar ve del temps dels ibers; suposo, però, que la fama d'estalviadors és força més recent... I posats a aclarir conceptes, és hora de recordar que l'Estaca d'en Llach no té el seu origen en la lluita antifranquista: l'estaca (el mot, és clar) és de procedència visigoda, i potser Cerverí de Girona (trobador del segle XII) ja volia fer-la tombar condemnant els abusos del senyor feudal de torn, ves a saber.

I mentre passo l'estona (paraula també gòtica) amb les meves cabòries veig uns núvols negres que fan perillar la meva bugada , estesa de fa poc però datada pels mateixos segles. És clar que la pluja sempre va bé pels conreus, que , si fa no fa, són de la mateixa època.

Cansada d'allunyar-me geogràficament i cronològicament, m'assec en un racó ( d'origen àrab, i no parlo del lloc, és clar) i ataüllo (també de procedència àrab) un paisatge que no m'és proper però que ara tinc sota els peus. Intento acostar-me a casa amb la vista, però la parella d'abans torna a interrompre'm:

• No pots anar una mica més ràpid? Bagassa!

• Mira qui parla! Gandul!

Els seus noms són d'època visigoda però els insults que s'estan regalant són de creació un pèl més recent: utilitzen paraules d'origen àrab, i per tant introduïdes i adaptades durant i després de l'època d'invasió musulmana. Sóc tan burra (castellanisme modern i ben recent) que no m'atreveixo a queixar-me (castellanisme , de l'època de la Decadència) i a dir-los que la seva presència empaita (resta d'influència occità) i frustra els meus intents d'aproximació a la meva terra i al meu temps.

La tempesta que cau minuts després, em retorna de sobte al meu temps . Agafo el jec (de procedència àrab) pensant que el camí (d'origen cèltic) cap a casa és qüestió d'hores.