Renegant

Els carros carregats de llenya, o de carbó d'alzina, o dels primers productes tèxtils de les fàbriques baixaven per la carretera de Sant Llorenç cap a Castellar. Venien de Sant Llorenç, de les masies de la Mola -del Dalmau, del Daví- o de Fonts Calents. Els carreters aprofitaven per a fer una becaina després d'un -o dos, o mitja dotzena- traguinyol de vi. Els matxos tibaven del carro sense massa problemes, el camí era conegut i cara avall: des de les Roques d'Aguilar fins al Brunet tot és baixada. Un cop passat el Brunet hi ha un tros dret fins a l'actual benzinera, pujada que els matxos consideraven excessiva de fer per voluntat pròpia i allà s'aturaven. El carreter es despertava amb aquell mal humor de massa vi i poc descans i animaven els matxos a seguir el camí a cops de xurriaques i renegant com només sap fer-ho un carreter. Aquesta és la història que la iaia m'explicava quan jo li preguntava per què l'avi renegava tant, i a fe de Déu que el Sever deia tres renecs cada quatre paraules! L'inici de la pujada coincideix amb l'hort de casa, on els petits sempre hem jugat mig vigilats pels avis que feinejaven. No costa gaire imaginar que l'avi i el seu germà, sent uns vailets, deurien parar l'orella ben parada a tot aquell vocabulari tant ric i tant prohibit que els carreters posaven al seu abast. Els temps han canviat, i molt. Carros a Castellar només se'n veuen per Sant Antoni i el carreter -amb la seva llegenda de bevedor malparlat- és un espècimen extingit... res és com abans. O si? De fet, penso en aquesta història gairebé cada matí, mentre faig el cafè i miro per la finestra: una cua de cotxes s'allarga fins més enllà del pont del Brunet. Els vidres de la cuina, els dels cotxes i el soroll del motor impedeixen que ens arribin les veus de les persones que estan al volant fent la mateixa cua cada matí. Estic ben convençut que, molts d'ells (i d'elles), han de deixar anar renecs que farien envermellir qualsevol carreter veteranu amb el mateix objectiu que fa vuitanta anys: que allò avanci!