Les feristeles de la llengua

Rafa Homet

En motiu del Correllengua d'enguany he decidit apadrinar “feristela”, ja saben: un animal indeterminat de mida mitjana. Miraré de no dir: “ens va sortir un bitxo de darrera un arbre...” i fer servir feristela. Em proposo colar aquest mot a la mínima que pugui. Abans, quan la iaia Pepeta era viva, la deia sovint però jo l'havia arraconat. L'any passat em vaig proposar fer carreteres de revolts enlloc de carreteres de corbes i ho he mig aconseguit.

I per què faré això? Doncs perquè si no ets viu ets mort. Vull dir que si ningú fa servir feristela, revolt o xaix, aquestes paraules deixaran d'existir i es moriran. Que no passarà res si es moren? D'acord, però tampoc passarà res quan jo em mori i els ben asseguro que miraré de retardar el moment tant com pugui!

I per què durant el Correllengua? Doncs perquè ho trobo extraordinari. Vostès s'imaginen que a Noruega -per dir un país civilitzat- un cop l'any grups de joves organitzessin per tots els cantons del país actes en suport de la llengua i la cultura? (noruegues, és clar, que ells tenen aquesta sort: quan parlen de llengua i cultura tots parlen del mateix) Els diaris d'aquí n'anirien plens! Columnistes i tertulians ens ho refregarien per la cara! Doncs a Castellar, el Correllengua l'organitza un grup de gent majoritàriament jove, i ho fan pou bé, no ens enganyem.

La Res-pública va decidir donar suport al Correllengua publicant dos articles. El segon és aquest i el primer el signava l'Eulàlia la setmana passada i deia textualment: “Des de la Res Pública volem adherir-nos al Correllengua . Volem dedicar els dos propers articles d'aquesta columna a parlar de la llengua, de la nostra llengua.” Els follets de la impremta, emperò, van decidir menjar-se l'encapçalament, com fan sovint amb els signes de puntuació...

Tornant al motiu principal d'aquest article: jo apadrino feristela, però continuaré posant especial atenció a mantenir ben vius xaix (brut, deixat, llardós, s'aplica especialment a les persones. El trobem documentat al poema Tirallonga de monosíl·labs, de Pere Quart)

petador (a casa, del fuet sempre n'hem dit així), i quan vagi a comprar llaminadures continuaré demanant esponges i estrep enlloc de núvols i regalèssia. Paraules, totes elles, endèmiques del Vallès i que es perdran en quatre dies si ningú no hi posa remei.

Ah! i un altre dia parlarem del bart, el mart, el trenc, el junoll i altres propietats de la pronuncia pròpia de Castellar.

Si no se'ns menja cap feristela abans, és clar!