Castanyada

Eulàlia Sagrera

Avui és l'últim dia d'octubre, plou i fa fred. Sí, sí , fa fred, en vull deixar constància per escrit per recordar-ho a la gent que any rere any fa el mateix comentari: “Tots Sants i amb màniga curta; on anirem a parar! El temps està boig!” És més, la Mola ahir estava enfarinada. Enguany, doncs, ve de gust fer les castanyes a la llar de foc. Encenem el foc amb les pellofes de la mongeta desgranada poques hores abans, envoltada d'amics , marialluïsa, cafè ... . La celeritat amb què tot pren foc em recorda un fragment de la conversa que va servir de pròleg a la trobada i que fa dies que es repeteix dins i fora del mateix cercle: “Aquest inici de curs ha estat i està sent especialment dur :molta feina a fer, poc temps per fer-la,mil coses inacabades, d'altres que esperen per començar...Uns ens plantegem si l'aturada estiuenca no és la causant d'aquest estrès postvacacional. Altres opinem que sense aquesta aturada prèvia això no es podria aguantar. Les festes nadalenques, queden tan lluny que sembla que no arribaran mai..”

Les mongetes desgranades reposen ara dins del garbell. Uns metres més enllà, unes carabasses de cabell d'àngel no entenen d'estrès ni de feina, i esperen pacientment que algú trobi un moment lliure per ajudar-les a esdevenir un dolç acompanyament a les torrades que, de ben segur, es faran amb les últimes brases d'un foc que tot just comença a apaivagar-se; els codonys que fa dies que ennegreixen i perden l'esperança damunt la taula fan preveure que la cosa va per llarg.

Al fons de la sala, una taula allargada, dos ordinadors i un adolescent que fa un parell o tres d'anys encara desgranava mongetes al costat de la llar de foc mentre escoltava històries de tardor. El soroll de les finestretes que s'obren a l'ordinador posen de manifest que ara el noi no està per històries o, si més no, està per un altre tipus d'històries. En aquell mateix moment està contactant a través del messenger amb els seus amics: podran convèncer els seus pares d'anar a la festa Halloween que se celebra a casa del Ferran?

Les castanyes espeteguen damunt del foc, els panellets i la mistela són damunt la taula. Per un moment he pensat que em trobava a Castellet, vint anys enrere, celebrant la castanyada amb els amics. La música rap que se sent al pis de dalt em dibuixa un somriure i em recorda que sóc a casa , amb la família, acabant de coure els moniatos pel sopar . Fa fred, continua plovent i potser demà la Mola tornarà a estar enfarinada.