dilluns, 4 de maig de 2009

Converses




Eulàlia Sagrera Rius


Aquella setmana, en Jordi havia anat força de corcoll. Li agradava l'expressió, no pas la situació, és clar. En el seu temps d'estudiant havia après que el corcoll és el petit sortint cilíndric que tenen les baldufes a l'extrem oposat a la punta i que serveix per a subjectar-hi el cap de cordill per a fer-la ballar. Sabia ,també, que el mot corcoll venia del llatí CURCULIO. Va somriure tot pensant que mentre els petits romans de la Hispània Tarraconense jugaven amb baldufes, els seus pares també deurien anar de corcoll . En aquell moment es trobava en un poblet de La Selva, dinant amb uns amics que l'havien convidat per a celebrar ves a saber què; ni tan sols ho recordava. Mirava de tenir el cap ocupat en alguna cosa per tal de no badallar més del compte.

La primera part del dinar havia estat un monòleg a dues bandes per part dels seus amics parlat del seu fill: que si les dents, que si el pediatre, que si les nits, que si la varicel·la... Fins al moment, tota la conversa havia girat entorn del petit Jan. Tot plegat era ben normal, pensava en Jordi: els pares eren grans, i el menut havia arribat després de molts anys de desitjar-lo. En Jan semblava realment una baldufa: anava de l'un a l'altre donant voltes per la taula. Malgrat els seus intents de seguir la conversa, no aconseguia centrar-se i estar atent al tema estrella d'aquell dinar: el Jan. Recordava, en canvi, una petita celebració familiar que havia tingut lloc la tarda anterior. Els adults seien a l'entorn d'una taula mantenint una conversa distesa però ben amena: els horts urbans, sant Jordi, els llibres, una mica de política... Els petits voltaven a prop, tot jugant, tot menjant, i de tant en tant la conversa s'interrompia espontàniament i agradablement per a comentar alguna cosa cosa del seu joc, de la seva actitud. Les rialles eren constants i sinceres, i procedien de totes bandes. Va ser una tarda ben agradable, i en Jordi, que havia d'anar a fer les eres per a plantar les tomaqueres, va anar retardant la seva marxa més del necessari; se sentia ben a gust, i la idea inicial d'aprofitar la tarda feinejant per l'hort li feia una mica de nosa i de mandra.

Havia perdut el fil de la conversa. No li va costar pas gaire recuperar-lo, però: “Doncs el pediatre ens ha dit que només prengui un ou a la setmana”, va sentir que comentaven els pares. Alguns s'entesten a fer el món més petit que no pas és, va pensar en Jordi mentre ofegava un últim badall.