dimarts, 1 de juliol del 2008

El nostre paisatge (II). El ragadiu

Daniel Rocavert i Toscas

Si dies enrere us parlava del secà, avui baixarem una mica de cota i farem una ullada allà on brollen les fonts, on els castellarencs, des de temps molt remots, van anar bastint tota una sort de parets i marges que aguantaven i delimitaven horts, basses i recs, unes estructures per aprofitar l’aigua que podrien molt ben ser herència dels àrabs (alguns indicis són topònims relacionats amb l’arabització, com el Palau, la manera de repartir l’aigua, l’abundància de mines o el fet que l’aigua de Canyelles ja fos canalitzada cap al poble al segle XIII.)

El Cosidor, Canyelles, les Bassetes, el Brunet, Fonts Calents, el Vinyet, el Boà..., àrees molt definides que ressegueixen el pas de l’aigua. La història d’aquests horts és la història de Castellar.

Bona part dels hortolans actuals ja són persones que, o bé ells o els seus pares, han vingut d’altres contrades, i els horts han estat un element d’integració a la nostra cultura; però els hem de demanar que ens ajudin a conservar-la: els noms de les plantes, de les eines, de les feines, els noms de lloc... si són el relleu dels autòctons, uns i altres han de ser conscients de la seva responsabilitat en conservar unes arts mil•lenàries.

No sé què pot representar la producció de l’horta tradicional a Castellar, però em sembla que no ha de ser menyspreable; si el treball d’uns ciutadans genera riquesa, ens manté viu el paisatge, i genera una activitat sociocultural remarcable, que amb una bona regulació encara ho podria ser més: si se’ls ajudés a consolidar parets i marges i se’ls induís a una nova cultura de l’aigua i, sobretot, controlar que l’aigua sigui la idònia per regar, que no s’aprofiti incontroladament de clavegueres o del riu, on a vegades els continguts elevats de plom o altres substàncies perilloses poden passar a les plantes.

En el primer Ajuntament democràtic, si en una cosa les diferents forces polítiques varen estar d’acord, va ser que s’havien de conservar i regular les zones d’horta. D’això ja comença a fer molt de temps, i no tan sols no s’ha regulat, que jo sàpiga, sinó que en aquests moments la pressió sobre aquestes àrees és preocupant, començant per la que hi fa el mateix Ajuntament: només cal mirar com l’esplèndida entrada al poble venint de Sant Llorenç amb tots els horts del Brunet i de les Bassetes, amb l’església al capdamunt, ja ha patit una bona mossegada per l’aparcament de les pistes de tennis; a l’altra banda de la carretera un restaurant també vol convertir uns quants bancals en aparcament ...

Felicitem-nos pels horts de cal Botafoc però, per altra banda, cal fer un esforç entre tots, això sí, entre tots, per donar forma, contingut i sobretot seguretat de futur a les àrees de regadiu.