dimarts, 1 de juliol del 2008

Resum de la taula rodona: Persones amb discapacitat

Rafa Homet


Comença la xerrada. Poc més de vint persones a la sala, no sé si malgrat o degut a la pluja.


En Pere Farrés ens parla de l'educació com a eina de transformació social i de promoció de qualitat de vida. De la necessitat, per damunt de tot, de formar bones persones, bons ciutadans i bons treballadors. Parla de la necessitat que els alumnes amb discapacitat psíquica facin de voluntaris prestant serveis a la societat, del concepte aprenentatge-servei, d'autonomia, capacitat d'esforç, tolerància a la frustració, orgull de ser útil, habilitats socials i ganes d'ajudar els demés. Ens parla també de la necessària inclusió social, que tota persona és receptora de suports i usuària de serveis, però, alhora, pot tenir un grau d'altruisme conscient, formant part activa d'entitats ciutadanes o essent voluntària i oferint suports. Posa l'exemple d'alumnes amb discapacitat intel·lectual que fan de voluntaris a la residència Sabadell Gent Gran, organitzant activitats de lleure. La seva menció a conceptes com dignitat, innovació social o lluita contra la invisibilitat serveix per a fer la introducció de Joan Garcia.


Joan Garcia comença qüestionant ”qui no ha fet mai una bogeria en la seva vida? Una de la qual se n'ha penedit sempre? O, al contrari, a la que sempre ha donat gràcies per fer una cosa que mai s'atrevia a fer?”. Parla i qüestiona. Es pregunta on és la ratlla que separa la normalitat d'allò que la societat diu que no ho és. Del tractament que els mitjans de comunicació donen a malalties com l'esquizofrènia, només parlant-ne en negatiu, però la realitat és que només quatre de cada mil crims de sang són comesos per persones diagnosticades com a malalts mentals. Sou molt més perillosos vosaltres que nosaltres”. La sala fa un silenci absolut quan comença a explicar que les malalties mentals són les úniques que tenen un tractament obligatori, que si no puges a l'ambulància voluntàriament, ho faràs emmanillat per la policia. De què passa quan es tanca la porta, dels efectes dels medicaments. De que als hospitals psiquiàtrics es veuen poques visites entrant i sortint. I ens parla de l'experiència de Ràdio Nikosia, on persones amb trastorn mental parlen i s'organitzen cooperativament. De la necessitat que tota persona té de sentir-se escoltada.


Quan Sergi Cutilles pren la paraula, ho fa per a definir-se com una persona amb sort. Sobta, d’algú que va en cadira de rodes pel món arran d'un accident.


Però ens explica el perquè. I entenem que és una persona afortunada. Ens parla amb estima del paper del personal sanitari i de l'Institut Guttman, dels vuit mesos passats allà i de la sortida al carrer. De com les adaptacions necessàries per a una persona amb mobilitat reduïda són aprofitades per tothom, fins i tot el veí que més problemes va posar-hi, fa servir la rampa per pujar el carretó de la compra. Ens parla de la seva feina a Catalunya Ràdio i a TV3.


I comença el debat. Al final, poques persones quedaran a la sala sense haver intervingut. Marxem, sense pluja, amb molt bon gust de boca. I el cap ben alt.