Daniel Rocavert i ToscasEs tracta de posar-se dret tan al centre com sigui possible, una mica elevats, a mig aire, és clar que si ens poguéssim posar a dalt del campanar seria ideal, perquè podríem fer una ullada de 360 graus i veuríem que tenim un paisatge com un pastís de quatre gustos, quatre textures i quatre colors: el blau de la Mola –del blau del cel no en parlo perquè no està al nostre abast, gràcies a Déu–, el verd de les muntanyes que ens envolten, prenyades d’urbanitzacions, el verd-blau picat de marrons de les zones de secà, que és del que voldria parlar avui, i els verds variables quadriculats o bé marrons densos ben pentinats segons l’època: són els hort de regadiu.
L’àrea de secà és a l’alçada dels nostres ulls; és com un anell que ens envolta d’una manera propera; és on menen tots els camins, molts dels quals ja s’han convertit en carrers; és l’espai on la mà de l’home sempre ha incidit més; és el paisatge amb evolució contínua, a cada moment s’hi ha dibuixat el model socioeconòmic que els castellarencs vivien. Això ens porta a on som ara, amb un model econòmic que no passa per l’agricultura, on bona part d’aquest espai s’ha reconvertit a altres usos, ja siguin industrials o residencials, un model que prima l’especulació i el guany ràpid i on resten encara molts espais que malviuen en terra de ningú amb una identificació ambigua, sense cap projecte clar per garantir un futur on aquestes àrees puguin sobreviure d’alguna manera, mantenint dignament, però també econòmicament, el nostre paisatge.
Cal buscar fórmules de gestió d’aquests camps que, amb productes de qualitat, diguem-ne ecològics o biològics o el que faci falta, o senzillament dient que són de casa nostra, es poguessin defensar al mercat. Per exemple: ajuntar tota la producció d’oli per comercialitzar-la sota una marca que identifiquessis que és d’aquí, estudiar sistemes de recollida de l’oliva que impliqués a gent jove o a tothom qui hi volgués col·laborar, ni que fos cobrant amb espècies, a fi de buscar-hi una rendibilitat econòmica, però també sociocultural. I qui diu oliveres diu, no sé si és possible, vinyes o bé arbres fruiters. No voldria posar-me massa en temes concrets, més que res perquè els meus coneixements sobre la matèria són els que són i segur que els acabaria suplint per les ganes de trobar solucions, però segur que hi ha pagesos o propietaris de finques agrícoles, o ni una cosa ni l’altra però gent amb bones idees, capaços d’obrir debat i poder trobar el dibuix més adequat per al nostre paisatge, un dibuix agradable i amable i alhora rendible, com sempre ha sigut.
L’àrea de secà és a l’alçada dels nostres ulls; és com un anell que ens envolta d’una manera propera; és on menen tots els camins, molts dels quals ja s’han convertit en carrers; és l’espai on la mà de l’home sempre ha incidit més; és el paisatge amb evolució contínua, a cada moment s’hi ha dibuixat el model socioeconòmic que els castellarencs vivien. Això ens porta a on som ara, amb un model econòmic que no passa per l’agricultura, on bona part d’aquest espai s’ha reconvertit a altres usos, ja siguin industrials o residencials, un model que prima l’especulació i el guany ràpid i on resten encara molts espais que malviuen en terra de ningú amb una identificació ambigua, sense cap projecte clar per garantir un futur on aquestes àrees puguin sobreviure d’alguna manera, mantenint dignament, però també econòmicament, el nostre paisatge.
Cal buscar fórmules de gestió d’aquests camps que, amb productes de qualitat, diguem-ne ecològics o biològics o el que faci falta, o senzillament dient que són de casa nostra, es poguessin defensar al mercat. Per exemple: ajuntar tota la producció d’oli per comercialitzar-la sota una marca que identifiquessis que és d’aquí, estudiar sistemes de recollida de l’oliva que impliqués a gent jove o a tothom qui hi volgués col·laborar, ni que fos cobrant amb espècies, a fi de buscar-hi una rendibilitat econòmica, però també sociocultural. I qui diu oliveres diu, no sé si és possible, vinyes o bé arbres fruiters. No voldria posar-me massa en temes concrets, més que res perquè els meus coneixements sobre la matèria són els que són i segur que els acabaria suplint per les ganes de trobar solucions, però segur que hi ha pagesos o propietaris de finques agrícoles, o ni una cosa ni l’altra però gent amb bones idees, capaços d’obrir debat i poder trobar el dibuix més adequat per al nostre paisatge, un dibuix agradable i amable i alhora rendible, com sempre ha sigut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada