Fusió

Daniel Rocavert i Toscas

Aquest dies preestivals de final de curs escolar sembla que s’obri un buit existencial, un parèntesi fins les vacances. Com cada any comença una oferta cultural difícil de pair, sembla com si es fes una contra-rellotge fins el buit total: les vacances.

Festivals com el Sonar, el Grec, Peralada, concerts de rock de tots els colors, arreu i multitudinaris, i a casa nostra no podem passar per alt la gran oferta municipal –mira per on, m’ha sortit un rodolí, si algú en vol fer ús per fer promoció de la temporada, en cedeixo tots els drets.

Ara bé, del que volia parlar no és pas d’això, però si que n’és conseqüència: les campanyes promocionals d’aquests actes per la televisió, ràdio i premsa proliferen aquest dies; els artistes defensen els seus productes en mil i una entrevista, i cada cop més la definició del producte a vendre és: Fusió, més ben dit, ells fan fusió; donen una passada retòrica pel concepte globalitzacio, se situen en un estatus per sobre de les misèries i rancúnies d’aquest món i emfatitzant la bondat del fet de sumar, et vénen a dir que la fusió ens ha de salvar del pecat original de pertànyer a un grup, a un país, a una tribu, a una nació, a una cultura. Però no expliquen que sense cultures, països, nacions, individus, no tindrien res per fusionar; és com si al discjoquey que fa remixs li amaguessin tots els discos d’altri.

Fusionen matèries nobles que han necessitat més de cent anys, mil, per formar-se, i en saben molt, n’hi ha de bons i certament es fan coses precioses. Aquesta fusió és un treball intel·lectual de creació però, atenció, sempre hauran de retornar a buscar matèria primera evolucionada en el temps i en contacte amb la terra i els homes i el sol de cada lloc, perquè si evolucionen a partir de la fusió, a més de tenir un món global, tindrem un món uniforme, allò que en diuen de discurs únic, i a mi em sembla que això no seria bo. Pot passar, i amb perdó, com allò de creuar un cavall amb una burra: surt una bèstia molt útil i maca, però és estèril.

D’altra banda, les cultures han sigut una fusió constant, imperceptible, assimilant el que cada lloc necessitava del que anava i venia, si no que ens ho preguntin als catalans, als de les illes i als valencians, el pòsit de cultures que hi ha en les seves músiques, en les seves cançons. Què és el flamenc si no un aiguabarreig de musiques, de pals? Unes fusions que s’han fet amassant la terra amb la suor de la feina i també del plaer i amb tot allò de bo que arribava, i desprès ho han cuit al sol.

O sigui que vinga fusió, amical i enriquidora, gaudim-la, però no oblidéssim pas de generar matèria primera des de cada casa, tribu, país , nació... desprès ja prendrem el que ens falti.