Una tifa

Rafa Homet

L'escatologia forma part de la cultura popular catalana com a element fonamental de l'humor i, per què no? del seny: l'escatologia ens iguala a tots –caga el rei, caga el papa i de cagar ningú no se n'escapa- ens recorda la nostra existència terrenal, per molt espirituals que pretenem ser, i ens obliga a tocar de peus a terra.

Feta aquesta introducció, permeteu-me que parli del mal anomenat –ara ja oficialment i per sempre si no s'hi posa remei– camí xic. El camí xic, carrer que tanca pel nord la Plaça Francesc Macià, ha estat conegut tota la vida com el carrer de les merdes. El seu nom venia, segons expliquen, pel fet que donava a la part del darrera d'aquella filera de cases i, per tant, a les corts i les quadres d'animals que adobaven el carrer a cor què vols.

Diria que a principis dels noranta l'ajuntament va voler urbanitzar-lo i ni li va passar pel cap anomenar el carrer pel seu propi nom, i el rebatejà amb el que té ara, ben poc interessant. Una lamentable pèrdua d'identitat, des del meu humil punt de vista.

L'anecdotari popular castellarenc és farcit de referències i anècdotes escatològiques que, malauradament, no passen el filtre de les publicacions d'història local.

Tot i que avui en dia estan a punt de desaparèixer, a Castellar, com a tot el país, cada casa tenia el seu malnom. Podem presumir de tenir cal merdafeta entre la nomenclatura local. Un desafortunat comentari de l'hereu de la casa a un ball, queixant-se que no trobava balladores, els va ben batejar.

Als convulsos temps de la transició un conegut poeta, impressor i lletraferit local –de qui em permetreu que en guardi l'anonimat– obsequiava la seva colla amb una tifarada humana dins una bossa de plàstic com a regal de reis, bossa que queia als patis de casa de cada amistat. Sabent que la seva colla la formaven, pel cap baix, sis xicotots, no vull ni pensar com s'ho feia per a tenir regals per a tothom...

Remuntem-nos als anys cinquanta, època fundacional de la SEAC, per a reviure una comentada excursió a la Mola d'unes quantes parelles que festejaven. Acabant de dinar –a la font dels Òbits, diria– un dels nois s'aixeca a fer de cuerpo, com se'n deia aleshores. Al racó discret hi troba una safata de cal Villaró, amb el seu paper de blonda. Un cop alleugerit al bell mig de la safata, només li cal decorar amb quatre floretes boscanes l'ensaïmada gairebé perfecta -segons ell- que havia fet i portar-la d'obsequi a la colla. Molts anys després, quan el matrimoni revivia l'escena, la dona sempre explicava que “el molt marrano, apareix dient: «porto postres de cal Villaró!» i l'home sempre es defensava amb la mateixa afirmació: “no, marrano jo, no. El marrano era el que va llençar la safata!”

Permetin que, de moment, ho deixi aquí. Un altre dia, si em deixen, els parlaré d'un balcó del carrer major.