dilluns, 22 de desembre del 2008

Males herbes

Eulàlia Sagrera


Dins del món de la pagesia, un dels maldecaps més habituals és el de les “males herbes”. Cadascú té el seu sistema per eliminar-les: uns hi passen la màquina de llaurar quan les herbes són encara petites, els altres les treuen amb el xapo, altres fan servir mètodes més agressius, altres senzillament les ignoren i fan veure que no existeixen... Jo sóc de les que penso que les males herbes s'han d'arrencar a mà i d'arrel abans de què granin: és la millor manera d'evitar que tornin a crear problemes. De fet, tinc una especial mania en arrencar les ortigues: no puc sofrir veure un grapat d'ortigues pel voltant del meu hort perquè sé que es multipliquen amb rapidesa i perquè ocasionen més problemes que la resta. És clar que... he de confessar que arrencar herbes quan la terra és molla per mi resulta un petit plaer: és un activitat molt relaxant.


De fet, aquest matí, mentre n'arrencava sense pietat un bon grapat, he pensat que les males herbes es podrien comparar amb els problemes quotidians que tots plegats tenim i que, tot sovint, sembla que també es multipliquen per amargar-nos l'existència. Amb els problemes, tothom reacciona de manera diferent, tothom reacciona com pot: uns creuen que ignorant-los deixen d'existir, els altres utilitzen maneres sofisticades per treure-se'ls de sobre (hi passen la màquina de llaurar), altres utilitzen fórmules més agressives... Jo segueixo el mateix sistema que amb les males herbes: m'agrada arrencar-los amb la mà i d'arrel abans no granin i es vagin reproduint. És clar que, com en el cas de les ortigues, un pot tenir problemes i fer-s'hi mal però... tots sabem que per més mal que faci, si deixem de gratar i ignorem el dolor, els efectes de “picor” acaben per desaparèixer. A més, seguint amb l'exemple de les ortigues: si no les arrenquem i les deixem on són per por de fer-nos mal o per desídia, tampoc aconseguirem evitar-les; tard o d'hora acabarem essent víctimes de la seva “mala llet”.


Clar que si per reconduir o reconvertir els problemes fos capaç de fer com amb les ortigues... Un cop les tinc arrencades, per evitar que la llavor s’escampi i es reprodueixi un altre cop, faig dues coses: o bé les fico en un sac i les envio a la deixalleria directament, o bé me’n faig una truita per sopar. Tan de bo tot fos tan senzill com amb les ortigues, oi?