Ramonet

Rafa Homet

Abella de la Conca, a banda de ser el primer poble en l'ordre alfabètic del principat, és un dels llocs més bonics del país. Al meu entendre, és clar.
Fins fa quatre o cinc anys, quan hom arribava a la petita esplanada que fa les funcions de plaça i començava a aparcar el cotxe, se sentia sorprès per l'inconfusible soroll d'un xiulet.
Acte seguit, darrere del xiulet, apareixia un home baixet lluint una estrella de sheriff de fireta enganxada al batí d'estar per casa. Aquest individu, de nom Ramonet, edat indefinida i avui lamentablement traspassat a l'altre barri, feia aparcar “correctament” el cotxe allà on li rotava.
Un cop baixats del cotxe, en Ramonet iniciava l'interrogatori. Què volien aquells senyors de Barcelona? (Barcelona, segons els habitants del Pallars, és tot allò que hi ha entre la Seu d'Urgell i el mar)
Com que, habitualment, els turistes el que volíem era visitar l'església de Sant Esteve, en Ramonet s'atorgava l'ofici de guia, anava a canviar el batí amb l'estrella de sheriff per un jersei gris que havia conegut temps millors i tornava amb la clau de l'església a la mà. Pel curt camí emmarcat per l'impressionant espadat del poble i pel vol dels voltors, en Ramonet explicava fantasioses històries “absolutament veritat” al voltant del retaule d’en Pere Serra, on no hi mancava ni el Papa de Roma, ni el bisbe, ni el rei, ni l'Èric el belga ni, òbviament, els seus amics mossos d'esquadra...
En Ramonet, com veieu, exercia l'històric paper de tonto del poble. Un ofici, afortunadament, en vies d'extinció.
Per deformació professional, em sembla que cada cop que he sortit d'Abella de la Conca m'ha vingut al cap com ha canviat la percepció social de les persones amb discapacitat en pocs anys. A dia d'avui i a casa nostra, afortunadament, no es veuen obligades a viure de la caritat pública o fent quatre feinetes per caritat.
Persones amb discapacitat intel·lectual arreglen el jardí de l'hospital on ens anem a visitar, fan els iogurts -al meu gust- més bons que podem trobar al supermercat, o reposen els prestatges de l'establiment. Podem trobar-ne treballant a la cuina de la residència dels nostres avis, del càtering de l'escola dels nostres fills o a la del restaurant del club on nedem. Són persones amb discapacitat aquells qui han enquadernat els fascicles que ens inunden pel setembre o aquells qui han etiquetat la correspondència que ens arriba a casa.
Al nostre poble, persones amb discapacitat treballen a l'establiment on fem un entrepà bo i ràpid, o estan a l'obrador de la nostra carnisseria de confiança. Mirant al nostre voltant, trobarem de ben segur un munt d'articles on hi han intervingut laboralment.
Tot i que queda molt camp per córrer i moltes batalles civils per guanyar, és evident que les persones amb discapacitat s'obren camí en el món laboral, com temps enrere van començar a fer-ho en l'educatiu...
Afortunadament, l'època dels tontos de poble cada cop queda més lluny, però encara no som on hem de ser. Els ciutadans i ciutadanes amb alguna mena de discapacitat han de ser, de totes totes, ciutadans de primera.