Taula rodona: Persones amb discapacitat, aquí i avui

Rafa Homet

Comencem queixant-nos?

Més de vint anys després de la seva aprovació, el 93% de les empreses de l'estat espanyol se salten la LISMI, la llei que obliga a les empreses de més de 50 treballadors a tenir-ne un 2% de discapacitats.

Provin d'anar en cadira de rodes –o en cotxet– en un mitjà de transport públic. Ja m'ho explicaran.

La manca de recursos públics per a donar resposta a les malalties mentals és, senzillament, dramàtica.

I la llista seria molt i molt llarga.

Passem a coses millors?

A La Res Pública volem explicar experiències que demostren que la discapacitat s'ha traslladat definitivament del camp de la caritat al dels drets humans. Que hi ha moltes persones que han pres les regnes de la seva vida malgrat el doble esforç que això els representa. I volem que ens ho expliquin.

Per això hem convidat tres persones que trenquen tòpics:

-Sergi Cutillas: tècnic de so i muntador musical; “sala d'imatges” a les retransmissions d’en Puyal. Muntador musical del programa L’oracle de Catalunya Ràdio, autor de la sintonia de La nit al dia de TV3... l'hem convidat perquè ens aporti la visió d'un professional de prestigi que viu la discapacitat en primera persona.

-Ràdio Nikosia: (http://radionikosia.blogspot.com) Un grup de malalts mentals que no només no se n'amaguen, sinó que munten una emissora de ràdio per a explicar-ho a tothom, apadrinen un fòrum a La Vanguardia (Locura: la otra mirada) i organitzen una associació cultural. En les seves pròpies paraules: una ràdio que ha nascut boja, lliure i autònoma. Emparentada amb Radio La Colifata de l'Argentina, el representant dels nikosians ens parlarà de les malalties mentals des del seu propi punt de vista, acostumats com estem a només sentir el punt de vista mèdic o terapèutic.

-Pere Farrés: Director d'una escola d'educació especial de Sabadell. L'hem convidat perquè ens parli de l'educació de les persones amb discapacitat com a ciutadans i ciutadanes de ple dret. El Pere ens aportarà reflexions sobre drets i deures, autoconcepte, inclusió social i laboral...

Això ho farem el dimecres 14 de maig a les 20 h a ca l'Alberola. Ens agradaria molt poder comptar amb la vostra presència.

Hi haurà servei de cangur per a nens amb discapacitat i poder facilitar d'aquesta manera l'assistència de tothom.

La llei de paritat

Eulàlia Sagrera

Fa dies que vull parlar de la llei de paritat però mai trobo el moment. Ara, després d'aquest nou ministeri de la igualtat creat pel govern Zapatero, estic disposada a fer-ho i a sentir les crítiques que em cauran al damunt perquè, tot i ser dona, no estic d'acord amb aquesta regulació que ofereix la llei. Per què? En primer lloc perquè aquesta llei és un signe de debilitat: és que potser les dones necessitem una llei per demostrar el que valem? Trobo molt trist que ens hàgim de refugiar en una normativa per assolir uns càrrecs que podem guanyar-nos nosaltres soles, sense ajuda de ningú ni de res.

De ben segur que jo no he hagut de patir tant els efectes del masclisme com les generacions que m'han precedit, això no ho penso discutir. Però sí que he patit discriminacions masclistes, és clar, com totes les dones de la meva edat. I quan això ha passat he continuat treballant amb la cara ben alta, sense importar-me el que em deien, sense discutir ni una sola de les paraules que em dedicaven: mentre ells perdien el temps demostrant la meva “suposada” feblesa jo seguia esforçant-me en la meva tasca amb el propòsit d'evidenciar que els fets poden més que les paraules i que la feina fa més efecte que milers de discursos i reivindicacions. 

Recordo que fa uns anys, quan jo era jove, l'expressió comuna de l'home que conduïa quan veia una dona al volant era la típica: “Dona havia de ser!” No van caldre ni manifestacions, ni lleis, ni discursos per demostrar que, en general, les dones condueixen millor: senzillament, les dones van continuar als volants dels seus vehicles, tranquil·lament; el temps els va donar la raó. En l'àmbit laboral, la majoria de dones d'aquest país ha fet més feina que el que podran arribar a fer milers de lleis: alcaldesses, cuineres, metgesses, dones de fer feina, esportistes, cuidadores, empresàries; el seu exemple i el seu treball ha fet tallar en sec qualsevol actitud masclista.

I fins ara només he parlat d'un dels motius pels quals estic en contra d'aquesta llei. El segon va en la mateixa línia: als llocs de direcció i al capdamunt de les llistes electorals hi ha d'anar qui estigui més preparat, tant si és home com si és dona; si no ho fem així, tornem a parlar de discriminació i obrim de nou la porta a possibles comportaments. A més, si fem una llei de paritat, per què la reservem només per càrrecs de direcció i pel món de la política? Apliquem-la també (en sentit contrari, és clar!) a les escoles bressol, al món de l'educació infantil, als menjadors escolars, en l'atenció a la gent gran... Qui ha dit que una feina és millor que l'altra?

Això no és pas un quadre

Daniel Rocavert i Toscas

La fira, l’art, la nòria, els caballitus, el mercat,

“Eren com els coloms de Picasso

 al mercat de la pintura de Picasso.“

                                                     Blai Bonet dixit.

La importància de l’art de mirar

          de l’art d’escoltar

                       de l’art de sentir

Per poder  pintar

                            i fer música

                                               i escriure

                                                              i dansar

ficar un sentiment en un poema

tancar l’infinit d’una perspectiva aèria dins un marc

omplir una paret amb un ull enorme

seqüenciar notes recreant emocions

els ulls ben oberts, les orelles dretes, sentir el batec del cor i una escalfor a les galtes, la boca una mica oberta, la mandíbula tensa, i tot de meravelles al davant

traços, textures, matèria, ritmes, composicions, espasmes, paraules, crits, rialles, un giravolt, el teu somriure, un color per cada cosa

l’art ens ordena el discurs, i ens permet compartir-lo, ens alimenta la praxi diària ...

o la praxi genera art?

Les modes (perdó, les tendències) són modes i, pel que es veu, des de temps immemorial

i l’evolució la mena la filosofia, la ciència, la política; l’art ens la fa visible

i del més absurd de la creació instintiva, l’art fa preguntes i fa sentir tot un seguit de sons atonals que ens inquieten i albiren un ordre nou mentre un cos dansa generant una força centrífuga en el seu interior que el fa esclatar davant la impossibilitat de contestar-ne cap, i queda tota la tela del quadre esquitxada de morats de dubte i de verds d’esperança.

Cal que la pràctica de l’art sigui sincera, desafiant, original, lliure, compromesa, mai superficial, perquè l’art, per què sigui art, ha de ser art.

Amb raó ens alertava Magritte que no ens deixéssim enredar, que “ceci n’est pas une pipe“.

Agri-Cultura Eco-Lògica

Eulàlia Sagrera

Aquests dies s'ha inaugurat l'horta ecològica de Cal Botafoc; una feliç iniciativa que va ser planificada i duta a terme pel govern anterior: rec per degoteig, un reglament que permetrà una agricultura ecològica... Des de fa uns anys, l'Ajuntament també té adjudicades a diferents castellarencs les parcel·les d'horta del Brunet, ubicades sota les pistes de tennis; els hortolans d'aquests horts no segueixen pas els dictàmens de l'agricultura ecològica: molts d'ells conreen la terra des de petits i s'han anat adaptant a les noves possibilitats que ofereix la indústria química per a combatre les plagues. Aquestes són les dues àrees d'horta municipal però, afortunadament, l'horta “privada” segueix subsistint al nostre municipi.

Per mi, els assumptes del tros es regeixen per les mateixes regles que la vida mateixa: tothom té part de raó, i jo miro d'agafar els aspectes que em semblen més beneficiosos d'un tipus i un altre d'agricultura. No seré jo qui us discutirà les bondats de l'agricultura ecològica, però el que tampoc no puc sofrir és que els “nous hortolans” es mirin per damunt l'espatlla als hortolans de tota la vida.

A banda d'això, m'agrada experimentar, anar provant i anar aprenent dels meus errors i dels meus encerts: això em dóna més satisfaccions que no pas seguir al peu de la lletra les directrius d'un tipus determinat d'agricultura. La meva forma de treballar la terra es fonamenta en l'experiència d'uns, els estudis dels altres i, sobretot, en les meves pròpies ensopegades.

I tot plegat, com us deia, és com la vida mateixa. Algú té la veritat absoluta? Ni la té l'Església catòlica, ni la té l'Islam, ni el PSC, ni el senyor Carod-Rovira, ni Forja, ni l'Actual... ni, evidentment, l’home del temps. El millor que podem fer és escoltar totes les opinions, tots els punt de vista, passar-ho pel nostre garbell (que és la suma dels coneixements apresos i de l’experiència), treure'n les nostres pròpies conclusions i actuar amb coherència i responsabilitat, assumint els errors que segur que hi haurà.

L’aigua: cap a una planificació de la demanda

La sortida del Ter al mar està tancada per manca d'aigua

Francesc Deu

Hi ha dues qüestions bàsiques en el tema de l’aigua: assegurar el subministrament a la població i el manteniment del cabal ecològic dels rius. Totes les solucions haurien de supeditar-se a aquestes dues qüestions, inclòs el tema dels transvasaments. De fet, l’Ebre pot estar sota mínims, sense fer cap transvasament, simplement amb plans de regadiu dins la pròpia conca. Les captacions d’aigua del nostre municipi deixen el Ripoll sec en períodes de sequera, per tornar a néixer a partir d’una depuradora industrial sota Sant Feliu. Per això sempre he estat en contra de canalitzar els col·lectors d’aquesta zona a la depuradora municipal, fet que, a més, faria impossible la reutilització industrial (la Pelleria) i agrícola (horts) actual.
Dit això, hi ha transvasaments consolidats, una població creixent i un canvi climàtic, en el qual seran més freqüents els períodes de sequera i hem d’afrontar aquest fet amb una política realista, però alhora de canvi de model. L’aigua no és un be il·limitat.
Per exemple, si tinguéssim temps seria millor transvasar directament a partir del mini-transvasament de l’Ebre, que no pas des del Segre, tant des del punt de vista ecològic com d’aprofitament de l’aigua transvasada.
De cara al futur s’han d’estudiar totes les alternatives: la interconnexió de la ATLL amb la de l’Ebre i estudiar el tema del Roine, però regulant a cada moment d’on s’ha de captar l’aigua i d’on no se'n pot treure. Avui, per exemple, seria millor captar aigua de l’Ebre o del Roine i tancar l’aportació del Ter, tenint en compte que el seu cabal avui no arriba al mar. Cal millorar el cabal de tots els nostres rius, especialment aquells més explotats, i per això cal tenir en compte totes les alternatives: dessalinització, transvasaments mesurats i sobretot l’ús racional i contingut, els nous aprofitaments, la reutilització i la reducció de les pèrdues en les xarxes de subministrament. Per això els valors de les ordenances d’estalvi d’aigua municipals haurien de ser normativa estatal que obligués a tothom. Caldria repetir el procés de les plaques solars tèrmiques: van començar alguns ajuntaments amb una ordenança i al final ho va recollir el govern de l’Estat mitjançant el Codi Tècnic de l’Edificació. Alhora cal promocionar els estanys de depuració terciària a la sortida de depuradores (proposta que figura en el Pla D’Acció Ambiental de la passada legislatura), tant per millorar la qualitat dels nostres rius, com per la reutilització en regadiu (caldria estudiar la doble xarxa al Racó, aprofitant que s’ha de fer nova, tal com vaig proposar fa temps) i industrial, mitjançant una doble xarxa de distribució en nous polígons industrials, com per exemple Can Bages. Alhora cal mantenir la proposta de connexió amb l’ATLL com un element de seguretat en el subministrament.

Quod natura non dat, Salmantica non praestat.

Rafa Homet

Ara fa set anys es reunia a la universitat de Salamanca un munt de gent relacionada amb el món de la discapacitat. L'objectiu d'aquelles jornades era constatar que l'autodeterminació –és a dir, la capacitat de poder triar o opinar sobre la nostra vida quotidiana i les coses que ens afecten– era un ingredient de la qualitat de vida.
Això ens pot semblar una obvietat: és evident que quan podem triar si volem continuar estudiant o entrar al món del treball, si volem fundar una família o no, qui volem que ens governi, on volem viure... fins i tot si volem esmorzar dolç o salat –o una mica de cada– vol dir que tenim un cert bon nivell de vida. Quantes més coses puguem triar, dèiem, tenim més qualitat de vida i ens sentim més feliços.
Si ens reuníem tota aquesta gent de l'estat espanyol a parlar del tema era, és, perquè potser no és tan obvi. Continuen existint al nostre país, i Castellar no n'és una excepció, ciutadans i ciutadanes als quals molts cops se'ls nega –o no se'ls facilita– la possibilitat de triar. Les persones amb discapacitat –objectiu de les jornades salmantines– depenen massa sovint de les decisions que prenen altres persones per elles.
És evident que la capacitat de triar ve limitada per molts factors. Triem l'habitatge que ens podem permetre, no pas el que ens agradaria. Tenim la roba que hi ha a l'armari i no el catàleg de la botiga... però ens la podem triar nosaltres.
Més que estructures, cal canviar mentalitats. S'hauria d'acabar amb la idea que les persones discapacitades només necessiten ajuda. Com a ciutadanes que són, tenen el deure moral d'aportar coses positives a la societat i a les persones que les envolten. Tenen un repte superior per a arribar a la igualtat amb la resta de ciutadans, i cal facilitar mecanismes de participació i debat per a què la seva veu arribi a la societat. Sense filtres administratius. Quod natura non dat; reddere cura potest (Allò que la naturalesa no dóna, l'esforç ho pot proporcionar.)
Curiosament, es va posar de manifest que el principal obstacle per a què moltes persones poguessin triar -exercir el seu dret a l'autodeterminació, en paraules tècniques- era tot allò pensat, en principi, per a millorar-los la vida: administració, burocràcia, reglaments, normatives, tècnics i personal expert... que només troben problemes a una obvietat tan òbvia. Quod natura non dat, Salmantica non praestat. (Allò que la naturalesa no dóna, (la universitat de) Salamanca no ho concedeix.)

El nostre paisatge (I). El secà

Daniel Rocavert i Toscas

Es tracta de posar-se dret tan al centre com sigui possible, una mica elevats, a mig aire, és clar que si ens poguéssim posar a dalt del campanar seria ideal, perquè podríem fer una ullada de 360 graus i veuríem que tenim un paisatge com un pastís de quatre gustos, quatre textures i quatre colors: el blau de la Mola –del blau del cel no en parlo perquè no està al nostre abast, gràcies a Déu–, el verd de les muntanyes que ens envolten, prenyades d’urbanitzacions, el verd-blau picat de marrons de les zones de secà, que és del que voldria parlar avui, i els verds variables quadriculats o bé marrons densos ben pentinats segons l’època: són els hort de regadiu.

L’àrea de secà és a l’alçada dels nostres ulls; és com un anell que ens envolta d’una manera propera; és on menen tots els camins, molts dels quals ja s’han convertit en carrers; és l’espai on la mà de l’home sempre ha incidit més; és el paisatge amb evolució contínua, a cada moment s’hi ha dibuixat el model socioeconòmic que els castellarencs vivien. Això ens porta a on som ara, amb un model econòmic que no passa per l’agricultura, on bona part d’aquest espai s’ha reconvertit a altres usos, ja siguin industrials o residencials, un model que prima l’especulació i el guany ràpid i on resten encara molts espais que malviuen en terra de ningú amb una identificació ambigua, sense cap projecte clar per garantir un futur on aquestes àrees puguin sobreviure d’alguna manera, mantenint dignament, però també econòmicament, el nostre paisatge.

Cal buscar fórmules de gestió d’aquests camps que, amb productes de qualitat, diguem-ne ecològics o biològics o el que faci falta, o senzillament dient que són de casa nostra, es poguessin defensar al mercat. Per exemple: ajuntar tota la producció d’oli per comercialitzar-la sota una marca que identifiquessis que és d’aquí, estudiar sistemes de recollida de l’oliva que impliqués a gent jove o a tothom qui hi volgués col·laborar, ni que fos cobrant amb espècies, a fi de buscar-hi una rendibilitat econòmica, però també sociocultural. I qui diu oliveres diu, no sé si és possible, vinyes o bé arbres fruiters. No voldria posar-me massa en temes concrets, més que res perquè els meus coneixements sobre la matèria són els que són i segur que els acabaria suplint per les ganes de trobar solucions, però segur que hi ha pagesos o propietaris de finques agrícoles, o ni una cosa ni l’altra però gent amb bones idees, capaços d’obrir debat i poder trobar el dibuix més adequat per al nostre paisatge, un dibuix agradable i amable i alhora rendible, com sempre ha sigut.