La llei de paritat

Eulàlia Sagrera

Fa dies que vull parlar de la llei de paritat però mai trobo el moment. Ara, després d'aquest nou ministeri de la igualtat creat pel govern Zapatero, estic disposada a fer-ho i a sentir les crítiques que em cauran al damunt perquè, tot i ser dona, no estic d'acord amb aquesta regulació que ofereix la llei. Per què? En primer lloc perquè aquesta llei és un signe de debilitat: és que potser les dones necessitem una llei per demostrar el que valem? Trobo molt trist que ens hàgim de refugiar en una normativa per assolir uns càrrecs que podem guanyar-nos nosaltres soles, sense ajuda de ningú ni de res.

De ben segur que jo no he hagut de patir tant els efectes del masclisme com les generacions que m'han precedit, això no ho penso discutir. Però sí que he patit discriminacions masclistes, és clar, com totes les dones de la meva edat. I quan això ha passat he continuat treballant amb la cara ben alta, sense importar-me el que em deien, sense discutir ni una sola de les paraules que em dedicaven: mentre ells perdien el temps demostrant la meva “suposada” feblesa jo seguia esforçant-me en la meva tasca amb el propòsit d'evidenciar que els fets poden més que les paraules i que la feina fa més efecte que milers de discursos i reivindicacions. 

Recordo que fa uns anys, quan jo era jove, l'expressió comuna de l'home que conduïa quan veia una dona al volant era la típica: “Dona havia de ser!” No van caldre ni manifestacions, ni lleis, ni discursos per demostrar que, en general, les dones condueixen millor: senzillament, les dones van continuar als volants dels seus vehicles, tranquil·lament; el temps els va donar la raó. En l'àmbit laboral, la majoria de dones d'aquest país ha fet més feina que el que podran arribar a fer milers de lleis: alcaldesses, cuineres, metgesses, dones de fer feina, esportistes, cuidadores, empresàries; el seu exemple i el seu treball ha fet tallar en sec qualsevol actitud masclista.

I fins ara només he parlat d'un dels motius pels quals estic en contra d'aquesta llei. El segon va en la mateixa línia: als llocs de direcció i al capdamunt de les llistes electorals hi ha d'anar qui estigui més preparat, tant si és home com si és dona; si no ho fem així, tornem a parlar de discriminació i obrim de nou la porta a possibles comportaments. A més, si fem una llei de paritat, per què la reservem només per càrrecs de direcció i pel món de la política? Apliquem-la també (en sentit contrari, és clar!) a les escoles bressol, al món de l'educació infantil, als menjadors escolars, en l'atenció a la gent gran... Qui ha dit que una feina és millor que l'altra?