Forja

Eulàlia Sagrera

Una dels millors regals d'aniversari que he rebut mai és el de la Forja del dia del meu naixement: ”Año XVIII-Nº 871. Precio 1'50 Pta. Administración J. Pineda. Iglesia. RIBERA impresor...”. Només un castellarenc pot entendre la satisfacció que vaig sentir en rebre el regal.

La meva relació amb la Forja no naixia pas el mateix dia que ho vaig fer jo, és clar. Em sembla recordar que vaig començar-hi a col·laborar quan en Joan Sabaté (descansi en pau) em va demanar de substituir-lo per fer les cròniques de futbol; ell va ser el meu mestre i el que em va donar l'empenta. En aquells temps, les cròniques les feia amb la meva Olivetti de color verd i les entregava dilluns al vespre personalment a la impremta del Puig de la Creu. Ara, 25 anys més tard (els mateixos que tenen TV3 i Catalunya Ràdio, per exemple), hi col·laboro esporàdicament: utilitzo la Forja per queixar-me, per felicitar, per explicar-me... Faig els escrits en qualsevol ordinador i els envio per correu electrònic des de qualsevol indret.

Aquesta és, a grans trets, la meva història personal amb Forja, però de ben segur que cadascú hi té la seva i, amb molta facilitat, en trobaríem de més valuoses, més representatives i més interessants que aquesta . És i ha estat el setmanari de la parròquia , però segur que tots estem d'acord en què és hi ha estat el nostre setmanari, el setmanari del poble. Segur també que la majoria de nosaltres podem trobar-li mil i un defectes i mancances, i que si l'haguéssim d'avaluar no ens costaria gaire posar-nos d'acord amb la nota: “necessita millorar”.

L' aparició del setmanari de l'Ajuntament fa que aquesta millora i aquests canvis esdevinguin urgents i més necessaris que mai . La gent de Forja ja ha posat fil a l'agulla i sembla que la publicació vol fer un gir en la seva trajectòria, un gir cap a la renovació i cap a la independència. No és la primera vegada que em pronuncio aquí, en les pàgines del setmanari del poble, sobre la importància de la independència personal i col·lectiva: és un dels valors fonamentals de l’ésser humà i de la nostra societat, a favor del qual cal lluitar amb humilitat però amb convicció. Sobre la renovació, hi ha una dita que ja és prou explícita: “renovar-se o morir”.

I amb tota la humilitat i la convicció de què sóc capaç, desitjo a Forja molta salut, un xic de república i tota la independència del món.

Ramonet

Rafa Homet

Abella de la Conca, a banda de ser el primer poble en l'ordre alfabètic del principat, és un dels llocs més bonics del país. Al meu entendre, és clar.
Fins fa quatre o cinc anys, quan hom arribava a la petita esplanada que fa les funcions de plaça i començava a aparcar el cotxe, se sentia sorprès per l'inconfusible soroll d'un xiulet.
Acte seguit, darrere del xiulet, apareixia un home baixet lluint una estrella de sheriff de fireta enganxada al batí d'estar per casa. Aquest individu, de nom Ramonet, edat indefinida i avui lamentablement traspassat a l'altre barri, feia aparcar “correctament” el cotxe allà on li rotava.
Un cop baixats del cotxe, en Ramonet iniciava l'interrogatori. Què volien aquells senyors de Barcelona? (Barcelona, segons els habitants del Pallars, és tot allò que hi ha entre la Seu d'Urgell i el mar)
Com que, habitualment, els turistes el que volíem era visitar l'església de Sant Esteve, en Ramonet s'atorgava l'ofici de guia, anava a canviar el batí amb l'estrella de sheriff per un jersei gris que havia conegut temps millors i tornava amb la clau de l'església a la mà. Pel curt camí emmarcat per l'impressionant espadat del poble i pel vol dels voltors, en Ramonet explicava fantasioses històries “absolutament veritat” al voltant del retaule d’en Pere Serra, on no hi mancava ni el Papa de Roma, ni el bisbe, ni el rei, ni l'Èric el belga ni, òbviament, els seus amics mossos d'esquadra...
En Ramonet, com veieu, exercia l'històric paper de tonto del poble. Un ofici, afortunadament, en vies d'extinció.
Per deformació professional, em sembla que cada cop que he sortit d'Abella de la Conca m'ha vingut al cap com ha canviat la percepció social de les persones amb discapacitat en pocs anys. A dia d'avui i a casa nostra, afortunadament, no es veuen obligades a viure de la caritat pública o fent quatre feinetes per caritat.
Persones amb discapacitat intel·lectual arreglen el jardí de l'hospital on ens anem a visitar, fan els iogurts -al meu gust- més bons que podem trobar al supermercat, o reposen els prestatges de l'establiment. Podem trobar-ne treballant a la cuina de la residència dels nostres avis, del càtering de l'escola dels nostres fills o a la del restaurant del club on nedem. Són persones amb discapacitat aquells qui han enquadernat els fascicles que ens inunden pel setembre o aquells qui han etiquetat la correspondència que ens arriba a casa.
Al nostre poble, persones amb discapacitat treballen a l'establiment on fem un entrepà bo i ràpid, o estan a l'obrador de la nostra carnisseria de confiança. Mirant al nostre voltant, trobarem de ben segur un munt d'articles on hi han intervingut laboralment.
Tot i que queda molt camp per córrer i moltes batalles civils per guanyar, és evident que les persones amb discapacitat s'obren camí en el món laboral, com temps enrere van començar a fer-ho en l'educatiu...
Afortunadament, l'època dels tontos de poble cada cop queda més lluny, però encara no som on hem de ser. Els ciutadans i ciutadanes amb alguna mena de discapacitat han de ser, de totes totes, ciutadans de primera.

El concert de Nadal

Daniel Rocavert i Toscas

Salvador Cardús, en un article d’opinió al diari Avui que titula El tel de la tradició reflexiona, després d’assistir a un concert de Nadal a Terrassa, sobre el desconeixement profund que tenim els catalans de la nostra tradició musical i acaba amb un avís del perill que representa per la consecució de la nostra emancipació nacional perdre un altre dels “tels prims” de la nostra tradició cultural.

Diu en l’article: “Des del meu punt de vista, que no sapiguem anar més enllà de la primera estrofa de la major part de cançons populars catalanes, nadales incloses, té a veure amb el caràcter irreverent de la cultura del país. És a dir, amb el fet de viure en un país molt pendent de la novetat i que sol relegar la pròpia tradició cultural a uns mínims tan escassos que gairebé no passa de ser un tel prim en el record individual. De manera que la tradició ha perdut bona part de la força de cohesió col·lectiva que té en altres entorns similars al nostre.”

Realment he de reconèixer que no és que jo tingui dificultat per recordar les lletres de les cançons, sinó que m’és molt difícil entonar-les bé: l’educació musical o l’entorn musical en què vaig créixer va ser un desert, no sé si era perquè teníem poques ganes de cantar o molta por de delatar tot allò que havia de ser amagat i menystingut.

Jo també vaig anar al concert de Nadal però, en el meu cas, va ser a Castellar, a l’església parroquial; no entraré a valorar la qualitat del concert ni les excel·lències dels cantants ­­–de ben segur n’hi ha de més qualificats que jo per fer-ho–, però on sí que voldria entrar és en el repertori que se’ns va oferir, un repertori que va viatjar per mig món i va passar de puntetes per casa nostra –de puntetes de peus petits ja que van ser els més menuts els únics que en van entonar alguna. No sé si és per un criteri que desconec –i que agrairia que algú me l’expliqués– però mentrestant segueixo pensant que la festa demanava un altre plantejament, fer una concessió encara que fos com a traca final al cançoner més popular, que ens permetés sentir la festa en comunitat i sortir sabedors de que allò havia sigut el concert de Nadal i que començàvem, un any més, tot un seguit de tradicions que ens defineixen. Va ser un acte no sé si de cohesió social però si de convivència veïnal i sobretot familiar, un acte perfecte per fer-hi sentir la nostra música, la que et fa posar tendre i fa perceptible aquell, si més no, tel prim en el record individual, que ens permet aprendre escoltant tots junts la lletra de totes les estrofes perquè ha de venir un dia que les voldrem cantar, perquè tot i així ens hi vam trobar molt bé però ens hi volem trobar millor i perquè ens ve gent d’arreu i vivim en un poble cada vegada més gran i, com sentencia en el mateix article en Cardús: “L’únic obstacle que tenim no està en si els forasters les aprenen, sinó en si nosaltres les sabem.”

Josep M. de Sagarra en un fragment del Poema de Nadal ens explica com neixen del fons dels sentiments les cançons més pures, les melodies que el pas del temps perfilà i afinà fins a fer-les perfectes i, fent-les viatjar per tota la geografia del país, esdevenen el nostre sospir, el nostre somriure, la nostra alegria.

Ens cal no oblidar-les.

“...i va sentir un gran rampell d’alegria/ que li cremà la blancor de les dents. / I es va sentir la llengua baladrera/ de flautes, de ferrets i cascavells, / com si tingués al pit una pomera / amb totes les branques guarnides d’ocells. / I del desig de música fent tria, / perquè té ganes de dir la millor, / tot bolcant a l’infant que dormia, / li deuria sortir aquesta cançó: / “Què li darem an el Noi de la Mare, / què li darem que li sàpiga bo?...”

La màgia dels Reis

Eulàlia Sagrera

Com cada any, miro de treure el nas, ni que sigui un moment, per contemplar la cavalgada dels Reis Mags d'Orient. Com cada any també, després de saludar Ses Majestats i contemplar les carrosses i els seguici d'acompanyament, el que més m'interessa és contemplar les cares dels més menuts; suposo que tots estarem d'acord que és el millor espectacle que ens ofereix aquesta nit màgica. Però, també com cada any, hi ha una cosa que em fa nosa: la quantitat de caramels que llencen els patges i els acompanyants. Contemplant les cares dels nens, fa anys que vinc observant que l'atenció dels infants vers Ses Majestats es veu truncada amb la pluja de caramels que cau al seu voltant. Potser m'equivoco quan penso que aquest moment màgic que suposa la contemplació de personatges tan esperats hauria de ser sagrat i no hauria de ser interromput per recollir un grapat de caramels, que d'altra banda, no sabem on aniran a parar. És només una opinió que no vull que distregui la meva felicitació més sincera a tots aquells que, any rere any, fan que els Reis d'Orient tinguin una bona rebuda a la nostra vila.

Els caramels dels patges han fet , també, distreure la meva atenció: m'han fet pensar en el món de la política i en els “caramels” que llencen uns i altres per distreure l'atenció de la gent d'allò que és realment important. No cal que posi exemples: som adults i tots tenim al cap els “caramels” que ens estan llançant els “patges” i els “reis” de la política amb la finalitat d'aconseguir un grapat de vots que permetin guanyar unes eleccions generals. S'obliden que els ciutadans, malauradament, ja no són aquells infants que esperen amb frisança l'arribada dels reis. Ja no calen “caramels” per distreure l' atenció perquè bona part de la ciutadania ha deixat de creure en la seva màgia, els seus regals, les seves promeses...

La creació de grups “il·lusió” pot ser una solució per regenerar la confiança en la política i en els seus “reis”... Dins de la nostra vila estic veient a més d'un “grup il·lusió” treballant de valent per retornar la fe perduda . No cal que posi exemples: som adults i tots els tenim al cap. La seva feina no és gens fàcil: perquè no hi col·labores tu ,també? Si més no, contempla i avalua aquesta feina abans no arribi la pluja de “caramels” electorals.

La taula rodona sobre l’ensenyament de la música

Laia Rocavert i Homet

I vàrem fer la taula rodona, va anar bé. En van sorgir idees i reflexions que és impossible de fer encabir en l’espai d’aquesta columna. Us en farem un tast i us convidem entrar al nostre bloc on la podreu escoltar íntegrament.

Miquel Desclot
“...en el coneixement hi trobem plaer, és a dir, emoció”
“Tan la ciència com l’art com la religió, entesa com a experiència religiosa, no com a dogma, no persegueixen altra cosa que la consecució d’un paradís que es defineix precisament per la seva oposició a la incomprensibilitat del caos. És a partir d’aquesta concepció que jo crec que l’art és educatiu i que hauria de ser a tots els plans d’educació en peu d’igualtat amb la ciència. Quan dic que l’art hauria de ser a l’escola no em refereixo a la presència folklòrica d’uns treballets manuals o d’unes sessions testimonials de flauta de bec que en realitat no poden passar d’iniciació a l’artesania més elemental, sinó alguna cosa més seriosa, més profunda, més general. L’art hauria de ser present a l’escola i a casa com a veritable via de coneixement, no a través del simple estudi, això ens pot servir per la ciència però no per l’art...”
”L’art hauria d’entrar a l’escola com a realitat generadora d’emoció” .

Joan-Josep Gutiérrez, director de l’Escola Municipal de Música de Sant Cugat.
“La nostra recerca pedagògica l’hem basat en un marc teòric que és el constructivisme sociocultural, això vol dir construir coneixement a partir de l’experiència, a partir del món que el nen té al seu voltant, el situa i utilitza els elements que li són propers. Aquesta recerca sorgeix de persones del centre que amb contacte amb el Departament de didàctica de la UAB van començar a treballar i amb el temps ha anat donant els seus fruits”
“Amb aquesta metodologia el que s’està aconseguint és un resultat molt bo de la vivència musical i en la conceptualització de la música a partir d’aquesta experiència. (...) Els tres pilars que la fonamenten són escoltar, imitar i crear”

Toni Cabanes, director de l’Escorxador
“Aquest model de centre integrat d’arts, pel què sabem aquí a Catalunya, no hi ha gaire llocs que hi hagin optat, de moment. Cada casa és un món i jo us explicaré quin ha estat el nostre procés”
“La idea d’un centre integrat d’arts va sorgir a rel del Pla d’Acció Cultural que es va fer a Igualada i que impulsat per l’Institut Municipal de Cultura, es va estar treballant entre els anys 2001-2002. En aquest Pla d’Acció Cultural es va fer una reflexió a l’entorn del fet cultural d’Igualada, es va convidar a tots els sectors públics, privats, socials i es va organitzar el treball en meses temàtiques. En aquest moment es va iniciar la tasca del Consell Consultiu de Cultura d’Igualada on participen les entitats d’Igualada, designen uns representants dins el consell rector de l’Institut de Cultura que en definitiva és el qui pren les decisions....”
Esperem que després d’aquesta primera taula rodona en vindran d’altres, igual d’interessants

El quadre de l'Ateneu

Daniel Rocavert i Toscas

Cada matí a primera hora, per raons de feina que ara no vénen al cas, entro a la recepció de l’Ajuntament. A aquella hora encara no s’hi han posat i darrera el mostrador no hi ha ningú, tot està a mitja llum. Vesteix el pany de paret un quadre important tant per la seva dimensió com per la seva qualitat i alhora per la seva història. Em fa patir la seva integritat, està tan a l’abast d’una refregada, d’un cop... em fa patir veure’l allà encabit d’aquella manera, reduït a un mer mural decoratiu impossible de veure amb la perspectiva necessària per copsar tota la composició. Cada matí me’n vaig amb recança.

Va ser pintat per decorar el saló-cafè de l’Ateneu i exposat al fons d’aquella sala, situació que permetia, allà sí, veure l’obra completa. No sé si el pintor es va inspirar en les alzines i els roures de la font de Ca n’Amada, però sí sé que tothom interpretava el quadre amb aquell paisatge, tothom s’identificava amb aquella descripció idealitzada de les fontades tan arrelades als costums d’aquella època a casa nostra. Se’n feia una interpretació propera, potser el noucentisme no era tan aliè a la realitat com tampoc ho eren els poemes del poeta que somniava un Ateneu més elitista i més culte que mai va acabar de ser.

Aquell Ateneu va ser una mica de tot: teatre, escacs, sardanes, cine-club, gitanes, centre excursionista, el cafè de trobada, el ball dels diumenges... la meva joventut i la de tots els de la meva edat.

Darrera el mostrador de recepció de l’Ajuntament, mig tapat pel moble i per les recepcionistes, no és el millor lloc per exposar aquest quadre. Potser no hi ha cap més espai, no ho sé, però el que sí sé és que aquí qualsevol dia tindrem un disgust.

Trobar un lloc més adequat crec que seria un acte de respecte envers l’artista, el senyor Raimon Roca, però també de respecte cap a tots nosaltres.

Ensenyament i aprenentatge de la música. Enregistrament de la taula rodona.

Si no vau poder assistir a la taula rodona o voleu refrescar la memòria del que s'hi va dir, aquí teniu l'audio de les intervencions.


1- Laia Rocavert: Introducció

Descarregar


2- Miquel Desclot. Escriptor, poeta i traductor, ha escrit llibres de divulgació de la música.

Descarregar


3- Joan Josep Gutiérrez. Director de l’Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels de Sant Cugat del Vallès

Descarregar


4- Antoni Cabanes. Director de l’Escorxador, Centre de Creació i Formació Artística d’Igualada.

Descarregar


5- Torn de preguntes.

Descarregar