dilluns, 4 de maig del 2009

Dissabte

Rafa Homet

-Què t'ha semblat “dissabte” de l'Ian McGywan? Sensacional, oi? Com et pot canviar la vida en un moment!
La conversa es queda al voltant de la mona -de sara, amb ametlles al voltant- i el cafè. El cap se'n va enllà: com et pot canviar la vida en un moment! La mare bufetejant el Guardia Civil que li comunica que el seu fill és mort. En què pensava quan el cotxe va sortir disparat fora de l'autopista?
En què pensava la Cristina un segon abans que el cotxe envaís el seu carril? Quin va ser el primer pensament en sortir del coma?
De què parlava l'home a qui va esclafar una pedra mentre prenia una cervesa a un xiringuito de platja al peu d'un penya-segat? On és el pensament un segon abans del moment que canviarà les nostres vides per sempre?
M'han dit, i no ho he trobat mai per enlloc, que en Josep Pla va deixar escrit que allò més natural és que sortint de casa ens caigui un gerro al cap que ens deixi ben morts. I que cal celebrar cada cop que això no passa. Com a filosofia de vida, no està pas malament. Carpe Diem, en deien d'això els llatins.
Mirem de no pensar-hi gaire, per norma general, però la mort forma part indissoluble de la nostra vida. I el risc també, malgrat ens entossudim a creure que podem assolir sempre i en tot moment el risc zero.
Però la mort, per norma general, insisteixo, ens fa por, i sovint somiem en la immortalitat (per bé que, ben pensat, això de ser immortal ha d'acabar sent avorrit amb ganes). I gràcies al desig d'immortalitat tenim simfonies, i llibres i invents, i pintures, i quadres... i l'art i la glòria. Gràcies a la glòria, però, també tenim guerres i fam i misèria.
La immortalitat: una estàtua per a que s'hi caguin els coloms o una placa enganxada a una roca. O a un carrer. Tenir el nom d'un carrer... Aconsegueixi vostè la primera derrota de Napoleó per a que posin el nom de la batalla a un carrer, i tothom ho recordarà perquè al número 22 hi havia un famós prostíbul!
Sic transit gloria mundi, que deien.