Erola Simon Lleixà
Divendres passat a Ca l’Alberola , en Josep Abad i Sentís, historiador sabadellenc, ens va parlar del Castellar als segles XVI i XVII. Ens va pintar una vila petita, de poblament dispers constituït per masies disseminades i un petit nucli urbà al voltant de la plaça de les Fàbregues, avui plaça Vella, d’una economia d’autosuficiència a la ratlla de la misèria, de mentalitat profundament religiosa, i ambient violent, retrat extrapolable a la majoria de pobles catalans de l’època. En aquest context el Batlle, oficial del senyor de Clasquerí, senyor jurisdiccional del terme, administrava justícia i constituïa, juntament amb la Universitat de Castellar, l’òrgan rector de la vila. La xerrada va girar entorn de la conflictivitat del moment, des les tipologies de crims i successos, i de les seves motivacions i causes, informació que ens ha pervingut a través dels processos judicials que documenten les declaracions d’acusats i acusadors redactades a la cort del Batlle. Amb una exposició planera en Josep Abad ens va transportar uns quants segles enrere al mateix indret on ens trobàvem i ens va fer gaudir d’imaginar i aprendre.
Sovint, la història, per molts, és sinònim de cosa avorrida i feixuga, el coneixement de la qual és absolutament innecessari en el món que vivim. I potser sí que de manera directa no se’ns avaluen els coneixements històrics a la cua del súper, al cine, amb els amics o a la feina, però, mala lectura, qui es pensi que es tracta d’això va errat. Entre altres moltes coses conèixer el nostre passat, en aquest cas el passat del lloc on habitem ens hi vincula. La coneixença genera respecte i estima i és tant necessària per aquells que hi hem nascut com per aquells que hi han anat a parar.
Castellar s’ha fet gran de mida i habitants d’una manera esfereïdora ens els darrers anys i això és així malgrat faci basarda, però no tot està perdut si els nous castellarencs, tant com els vells, tenen l’ànim de conèixer i participar de la comunitat que els acull en totes les seves vessants.
Pretendre que el temps i el creixement no ens transformi és absurd, però resistir-se a ser engolits per la grisor de l’àrea metropolitana i fer el que calgui per no veure desnaturalitzada aquesta vila vallesana, és el que a la llarga li donarà més valor. Perquè el patrimoni, sigui de la categoria que sigui, si no es coneix no es valora, i si no es valora no es conserva i es perd.
La història serveix, entre d’altres coses repeteixo, per això, per passejar per la Plaça Vella i imaginar-se el Consell de la vila reunit 400 anys enrere en aquest lloc, que llavors en deien la plaça de les Fàbregues, identificar-s’hi i somriure gaudint del pensament.
Sovint, la història, per molts, és sinònim de cosa avorrida i feixuga, el coneixement de la qual és absolutament innecessari en el món que vivim. I potser sí que de manera directa no se’ns avaluen els coneixements històrics a la cua del súper, al cine, amb els amics o a la feina, però, mala lectura, qui es pensi que es tracta d’això va errat. Entre altres moltes coses conèixer el nostre passat, en aquest cas el passat del lloc on habitem ens hi vincula. La coneixença genera respecte i estima i és tant necessària per aquells que hi hem nascut com per aquells que hi han anat a parar.
Castellar s’ha fet gran de mida i habitants d’una manera esfereïdora ens els darrers anys i això és així malgrat faci basarda, però no tot està perdut si els nous castellarencs, tant com els vells, tenen l’ànim de conèixer i participar de la comunitat que els acull en totes les seves vessants.
Pretendre que el temps i el creixement no ens transformi és absurd, però resistir-se a ser engolits per la grisor de l’àrea metropolitana i fer el que calgui per no veure desnaturalitzada aquesta vila vallesana, és el que a la llarga li donarà més valor. Perquè el patrimoni, sigui de la categoria que sigui, si no es coneix no es valora, i si no es valora no es conserva i es perd.
La història serveix, entre d’altres coses repeteixo, per això, per passejar per la Plaça Vella i imaginar-se el Consell de la vila reunit 400 anys enrere en aquest lloc, que llavors en deien la plaça de les Fàbregues, identificar-s’hi i somriure gaudint del pensament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada