dissabte, 14 de març del 2009

Josep Abad i Sentís ens parla de la justícia a Castellar en època moderna.

Erola Simon Lleixà


En època moderna, entre els segles XVI i XVIII, el batlle de la vila de Castellar, delegat del senyor de Clasquerí, tenia àmplies atribucions governatives i judicials. Assistit per una cort o cúria, el batlle presidia i supervisava el consell municipal i aplicava les ordinacions generals i locals mitjançant crides i bans. Tenia la potestat d’administrar justícia en l’àmbit civil i criminal i, en virtut dels privilegis especials de què que gaudia el seu senyor, podia també decidir sobre causes que comportessin penes greus com galeres, mutilació o mort.

L’Arxiu Històric de Sabadell (AHS) conserva entre els fons de l’administració reial i senyorial el fons de la Cort del batlle de Castellar del Vallès (1557-1779) integrat per llibres de cort entre 1557-1719 i 347 processos judicials entre 1589-1772.

Aquesta documentació constitueix una font de primer ordre per conèixer tota mena de coses sobre la vida quotidiana i la realitat socioeconòmica dels que varen ésser protagonistes de l’acció judicial.

El sabadellenc Josep Abad i Sentís, historiador especialista en història moderna, ha treballat àmpliament el fons de la Cort del batlle de Castellar en el seu treball “Delinqüència i justícia en el Castellar dels Àustries” que fou premiat a la categoria d’assaig en el VI Certament Literari Joan Arús (2005) i posteriorment publicat al número 6 de la revista Recerca de l’Arxiu Municipal de Castellar.

La seva recerca s’endinsa en el tribunal senyorial de Castellar i planteja l’estudi i tipificació de la conflictivitat social quotidiana en una època, la del Barroc, de decadència i pobresa on la violència és a l’ordre del dia.

El mateix Josep Abad ens parlarà, el proper divendres 13 de març, de delinqüència comú, conflictes violents entre vilatans, bandositats, bruixeria, sexualitat i, en definitiva, de l’ambient a la nostra vila en època moderna a partir dels processos de cort del batlle de Castellar.




Febrer

Eulàlia Sagrera i Rius

A la memòria d'en Pere Cañellas i d'en Joan Giralt


En Pere tallava les patates grillades, a punt per sembrar. La seva dona estava ben atrafegada enllestint la disfressa de princesa de la néta. Tenia, però, un ull a cada banda:

  • No pensaràs anar demà a plantar patates, oi, Pere? Acabes de passar una bona grip i dimecres encara eres al llit amb febre; seria un disbarat si...

L'endemà va demanar al gendre que li baixés les patates a l'hort. En obrir la cabana, va recordar que la roba per a canviar-se s'havia quedat damunt el llit. Quan tornaria a casa sentiria la Pilar rondinar, de ben segur!

Va marcar les fileres, hi va anar col·locant els trossos de patata i mentre els anava enterrant amb el xapo va pensar que la Pilar tenia raó, com sempre: la grip l'havia deixat massa afeblit i encara no estava prou recuperat. Malgrat tot, aniria fent ; no pensava pas tornar a casa de nou amb les patates! I no li donaria pas el gust a la dona de poder-li dir: “Ja t'ho deia , Pere...”.

El Francisco va interrompre la seva feina i els seus pensaments:

  • Et dono un cop de mà, Peret? Encara fas força mala cara...

Tres hores més tard, es van asseure per compartir l'entrepà de botifarra d'ou , una mica de cafè amb llet i els records d'una recent estada a Benidorm.

Abans de marxar, en Pere va voler regar el pèsols i ensofrar-los de nou.

De camí cap a casa, distret amb les dependentes del mercat que havien canviat el davantal per una acolorida disfressa mariachi, no va veure com un “pirata” menut i sorrut l'assenyalava amb el dit i preguntava :

  • Mira pare: aquest senyor porta els pantalons bruts , les sabates enfangades i un sac a l'esquena; de què deu anar disfressat?

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++


A la Montserrat li va costar molt convèncer la seva mare de reunir-se , com cada any, per celebrar el seu sant. Sense el Pere, no tenia pas ganes de celebracions!

La Mireia no va voler tastar la sípia estofada amb patates i pèsols . Menjava un bon plat de patates que la Pilar havia enrossit a la paella moments abans.

  • Que bones! On les compres, àvia?

Amb la punta del davantal, la Pilar s'eixugava dues llàgrimes que rodolaven galtes avall.

Aquell mateix matí, en Francisco havia plantat el pèsols que li havia donat el Pere uns mesos abans; sempre havia presumit de què, un cop mort, la llavor dels seus pèsols podria seguir donant fruit pels horts del Brunet.


La Tolrà

Daniel Rocavert i Toscas

La història recent del nostre poble -posa-hi l’últim segle i mig- està marcada per l’empremta dels Tolrà i la seva fabrica. No cal que busquem gaire, en tenim la constatació ben a l’abast: la nostra monumental Església Parroquial és obsequi dels Tolrà, l’Ajuntament actual està ubicat al Palau Tolrà, l’antic edifici de l’Ajuntament s’havia construït gràcies als Tolrà, l’escola de les germanes Dominiques de l’Anunciata va ser una gentilesa de la Viuda Tolrà, les escoles públiques del Camp Senyor les va fer la República en terrenys cedits per l’Emili Carles-Tolrà, ens van regalar un tast d’urbanisme avançat amb les primeres Cases Noves i després les segones Cases Noves, després, per últim, els blocs de pisos de la Carretera que ja no van estar tant inspirats -eren uns altres temps-, el rellançament de l’Ateneu als anys cinquanta reformant l’edifici de dalt a baix i construint un teatre que era l’enveja de tota la comarca i fins i tot dels de la capital; i tot es va fer amb calé de la Tolrà, aquest cop, per això, sota la responsabilitat dels Valls i Taverner, que també varen fer el camp de futbol. I recentment, del desenllaç fatal de l’empresa, hem aconseguit que la Fàbrica Nova i la Filatura es convertissin en l’Espai Tolrà per al nostre esbarjo... Bé, deixem-ho aquí, no cal ser exhaustiu perquè a part dels béns i immobles tots tenim familiars o amics i coneguts que hi van treballar, famílies senceres hi van treballar, i la seva història és la nostra història. I per què ho dic tot això ara? Doncs mira, per dues coses que m’han coincidit: per casualitat he trobat a internet l’oferta per col·leccionistes –és que hi ha col·leccionistes per tot– d’un catàleg de la Tolrà i, sorprès per la troballa, he tornat a provar sort i m’he trobat amb l’oferta d’una peça de llençol encara precintada de més de cent anys; i per altra banda, llegir que el Molí d’en Busquets ja és una esplanada, i m’ha vingut de cop com una sensació de que se’ns escapa alguna cosa, que d’aquelles fàbriques de Can Barba, del Molí, la fàbrica Nova, de la seva activitat de tants i tants anys que va fer possible tot el que he anomenat i més, no ens en queda, que jo sàpiga, res; d’aquells cotons que encara ara són un referent de qualitat i que infinitat de famílies de tot l’Estat guarden a l’armari com una relíquia, d’aquell blanqueig que feien al Molí d’en Busquets que deien que era una fórmula tant ben guardada com la de la Coca-Cola, dels arxius, dels mostraris... de tot allò que ens pogués servir per explicar què va ser la Tolrà per tots nosaltres i per la indústria del nostre país, em sembla que no n’hem sabut guardar res. És una llàstima.



dissabte, 7 de març del 2009

Mentides!



Rafa Homet


Ja han sentit que han trobat morta a la pobre noia que es prostituia a l'entrada de Can Bages? Ja ho saben que han trobat el seu cos esquarterat enterrat a les obres de la connexió Ter-Llobregat? Ho saben que tot s'ha amagat per ordre directa de l'alcalde i del Pepe González que no volen que es sàpiga que al Castellar socialista passen coses d'aquestes?

Doncs si ja ho sabien, estan al corrent de la darrera llegenda urbana castellarenca.

Una llegenda urbana és una història falsa, absolutament mentida, que circula de boca en boca com a una veritat contrastable. N'hi ha, com la de la noia dels revolts del Garraf, que tenen més de cent anys.

Castellar és un poble ric en llegendes urbanes. En els últims anys n'han circulat -que jo conegui- unes quantes:

Coincidint amb els primers habitatges protegits de la Plaça Europa es van arribar a recollir signatures per a evitar que a tots els gitanos del barri de la Mina els regalessin un pis a Castellar.

També va circular com la pólvora la detenció d'un conegut comerciant castellarenc que pertanyia al comando Barcelona d'ETA. Fins a tal punt va arribar la brama que l'Ajuntament va haver de fer un comunicat explicant que ni membre d'ETA ni detingut ni res... però la història ja
estava feta.

No fa gaire es parlava de ramats de gossos abandonats i famolencs que es cruspien excursionistes a la Mola. Tanta fam patien les pobres bèsties que es menjaven l'excursionista, la motxilla, les botes i fins les claus del cotxe!

I l'Ikea que havia d'anar allà on hi ha el senyor Cladelles?

Però, d'on surten aquestes històries?

D'algunes, com la que atribuïa a l'antic equip de govern acabar les reunions amb orgiàstics dinars a càrrec dels més prestigiosos cuiners del Vallès, és fàcil atribuir-ne l'autoria. La resta, vés a saber!

Es veu que el pitjor que es pot fer amb una llegenda urbana és desmentir-la. La gent s'estima més creure que “als moros se'ls regala un cotxet Mclaren cada cop que tenen un fill” que no pas saber la trista realitat.

Afirmen els experts, també, que els principals transmissors de bulos i troles no són dependentes xafarderes fartes d'escombrar la vorera, com podria semblar a primer cop d'ull. Diuen -els experts, no jo- que són els propis treballadors de l'administració.

I ho sé de bona font.

diumenge, 8 de febrer del 2009

Adopcions


Ferran Sant Granados

Ara fa un any i uns mesos que varem començar els tràmits per adoptar a Mali. Després de fer tots els tràmits, passar el procés d'idoneïtat, presentar papers i una impacient espera, la setmana passada ens van comunicar que ja teníem feta l'assignació. Un nen de cinc mesos! Però encara haurem d'esperar un mes més per poder anar a buscar al nostre fill, falten algun tramit més i un judici.

Tenint en compte que el nostre ha estat un procés molt ràpid en comparació a la mitjana, en alguns casos fin a quatre anys, em pregunto si no es pot fer res per tal d'accelerar aquests tràmits. I ho dic no solament amb la impaciència d'uns pares que volen conèixer al seu fill, ho dic pensant en el nostre fill, en els nens que esperen a les cases d'acollida i als orfenats per anar amb els seus pares. Uns nens que han d'esperar en aquestes institucions que malgrat l'interès i la voluntat de les persones que en tenen cura sovint pateixen de les mancances de recursos per la precària situació econòmica dels països d'origen.

Tant pares com fills estem sempre esperant. Esperant que es reuneixi una comissió per que digui que el nen és adoptable, que es reuneixi un altre comissió per que digui que els pares reuneixen els requisits per adoptar, esperant que es faci l'assignació, esperant que surti el judici, esperant que las sentencia sigui ferma. Sempre esperant.

Ara sols ens cal esperar que l'avió que ens porta a Bamako no tingui retard i l'haguem d'esperar també.


Ciutadania i polítca


Eulàlia Sagrera i Rius


Des de fa un parell d'anys estic una mica involucrada en política municipal. La decisió no va ser pas fàcil: venia del món de les entitats i creia que entrar en política era entrar en un món de competitivitat, d'agressivitat, de gent que s'aferra a la cadira i que només mira de guanyar diners i d'anar escalant posicions... Les paraules d'un amic de fora del poble van ser les que em van acabar de convèncer: “ el millor que pots fer és ficar-t'hi; si la gent que realment vol treballar pel poble defuig d'entrar en política amb aquests arguments tan simples, està deixant el camp lliure a tots aquells que només hi són pel seu propi benefici”.

Vaig pensar que valia la pena provar-ho, que em venia de gust fer-ho. I en el meu “discurs” de presentació vaig deixar anar una frase que ara voldria esmenar: “Sóc conscient que entrar en política em suposarà nedar contra corrent...” Aquella frase la vaig dir pensant que , de sobte, em trobaria immersa en un món ple de gent ben diferent a la que estava acostumada a tractar dins del món de les entitats.

Ara, després de dos anys de passar-me a la banda dels “dolents de la pel·lícula”, de dos anys de seguir treballant pel poble, voldria fer una rectificació pública, no pas per què cregui que rectificar és de savis, sinó perquè la major part de gent que treballa en política se la mereix. No estic pas nedant contra corrent, no. Estic entre amics, companys, coneguts i saludats que volen el mateix que jo, el mateix que vosaltres: treballar pel poble, pel país. I no estic parlant només de la gent que tinc al meu costat, de la gent del meu color polític, no. Parlo de la gran majoria de gent que està treballant en política municipal.

I algú em dirà: “Estàs segura del que dius? Tota la gent que està ficada en política és honesta? ” La meva resposta també és contundent. En el món de la política hi deu haver de tot, igual que en el món de l'empresa, en el món de les entitats i en el poble en general. Segurament els mentiders, els falsos i els enganyosos són els que més es veuen , o els que ens convé més a tots plegats fer públic i notori que hi són; així tenim tots una bona excusa per no ficar-nos en política i per deixar-la en mans de tota aquesta colla de garrofaires.

M'agradaria afegir moltes coses però acabaré amb una frase ben sincera: em sento orgullosa de pertànyer (d'una manera molt discreta i modesta) a la classe política del meu municipi i del meu país; em sento com a casa.

Francesc Pujols, la xerrada


Rafa Homet

El gran avantatge de la Res-publica és que no hem de passar comptes amb ningú, tret de nosaltres mateixos. Això ens permet organitzar xerrades com les de dijous passat: ”Francesc Pujols, el filòsof i l'anècdota”.

Quan hom organitza una xerrada al voltant d'un personatge com aquest, un dijous al vespre a la biblioteca, no cal que esperi una assistència massiva. I no perquè el personatge no s'ho mereixi, que a Pujols no ens l'acabem en anys i diu molt d'aquest país que sigui tant desconegut. Però ja se sap, entre el públic que es decideix a anar a qualsevol xerrada, que ja no és gaire; aquells a qui els interessa però el dia o l'hora no els van bé; el que només va als llocs depenent de qui ho organitza... en paraules de Monzó:

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent

té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia

expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta:

“¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta

(o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i

demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

...el llindar d'èxit de públic estava al voltant de cinc persones, fora de les de l'organització. Des d'aquesta òptica, vam triplicar les previsions, que no està gens malament!

En fi: Manel Jorba -catedràtic emèrit de literatura catalana a la Universitat Autònoma, director durant una dècada de la biblioteca de Catalunya, expert en literatura catalana del sXIX i comissari de l'exposició de l'any Verdaguer-; acompanyat de Teresa Amat, -llicenciada en filologia catalana, correctora i assessora lingüística, autora del blog Les paraules i els dies, (un dels primers i dels més llegits en català), tertuliana del programa l'Oracle de Catalunya Ràdio, el mateix dia de la nostra xerrada sortia a la venda el seu llibre Castracions.- ens van fer una vista panoràmica de Pujols.

Tot té un límit, i aquesta xerrada va fregar el límit entre la divulgació que pretén la Res-pública i l'academicisme.

Manel Jorba es va basar en el llibre “Francesc Pujols, llums i ombres” i va oferir una exposició extraordinàriament ben documentada i estructurada, plena de referències a altres autors que, en un moment o altre de la seva obra, parlen de Pujols. L'objectiu era donar múltiples mirades sobre el filòsof de Martorell per a compondre una aproximació a l'autor del Concepte General de la Ciència Catalana.

Ens va quedar clar, però, que per aproximar-nos a Pujols haurem de llegir i escoltar molt, encara. Per si a algú més li ve de gust fer-ho, vam fer entrega de tres llibres sobre Pujols a la biblioteca. Per cert, volem agrair a tot el seu personal el seu recolzament i acolliment en l'acte.

De Pujols, se’n té una sensació, que pot ser grandiosa, però difícilment se’n pot tenir una idea clara. El qui s’entesti a elaborar aquesta idea clara de Pujols corre el perill que Pujols se li quedi als dits, i això fora la injustícia més gran. (extret del bloc tintaxinesa.blogspot.com )


Explicaven a Pujols les enormes dificultats que passava un dels seus amics per poder anar vivint i guanyar-se mitjanament la vida.

—Pobre noi –va dir Pujols–, una cosa tan trista com la vida, i que a més a més se l’hagi de guanyar...