Més mentides (llegendes urbanes II)

Rafa Homet Ventayol

Ja hi hem tornat a ser: t'ho expliquen amb aquella cara de que tenen tota la raó i tu no saps res. Ja pots dir que allò és un disbarat sense cap ni peus que no s'aguanta per enlloc. Es creuen amb la possessió de la veritat perquè diuen saber-ho de primera mà. Senyores i senyors, una nova llegenda urbana circula per Castellar.
La cosa va així: es veu que tots els comerciants de Castellar expliquen als seus clients que els xinos, quan obren un negoci, no han de pagar la contribució durant cinc anys.
He explicat més d'un cop que el tema de les llegendes urbanes m'agrada molt, per tant, aquest cop he investigat una mica. A un grapadet de comerços habituals he deixat caure la insinuació a veure què.
Només dos n'han sentit a parlar del tema. Un ja em diu directament que segur que és mentida i l'altre m'assegura que és ben veritat.
Per tant, no és cert que tots els comerciants diguin que els xinesos no paguen impostos. Com a mínim a mi em tranquil·litza saber que el nostre teixit comercial no s'empassa qualsevol cosa...
Anem doncs, a la següent afirmació. Paguen o no paguen impostos? Primer penso que el millor seria demanar-ho a qui els cobra, però això no serviria de res. Si ensenyes un rebut, els defensors de la teoria del desfalc afirmarien que és fals. Si els portes a veure en directe com el paguen, de ben segur que dirien que és un muntatge. Beatus ille, que creuen en veritats absolutes...
Vista la impossibilitat de discutir-m'hi, opto per plantejar un seguit d'interrogants al respecte: això afecta només als ciutadans xinesos? Si provenen del Vietnam, Laos o Myanmar, països fronterers amb la Xina, també tenen descompte? I si vénen de Taiwan, són cinc anys o només tres? I els fills de pares xinesos nascuts a Catalunya?
I un dubte important: tinc uns amics que van adoptar una nena nascuda a la Xina. De família de llarga tradició castellarenca, catalanoparlant des de la primera paraula... si mai posa botiga, què comptarà més, els quatre mesos que va passar a la Xina o la resta de la seva vida? Li faran un descompte, com a mínim?


Nota: A l'edició impresa, Forja va atribuir erròniament l'autoria d'aquest article a Santi Vilalta.

Cal explicar-ho bé

Dani Rocavert i Toscas

Sí, ens cal explicar-ho bé, tot, però les nostres coses més. Manllevant la frase d’en Companys i reconvertint-la pel cas diria que: les altres coses ja les explica molta gent, les nostres només ens tenen a nosaltres. No sé si la falta de seguretat en nosaltres mateixos o allò que està tant de moda que en diuen l’autoestima, fa que parlem de nosaltres o de les nostres coses amb la boca petita, i que qualsevol cosa forana ens sembla que té més entitat que les de casa.

Per explicar una cosa primer de tot cal conèixer-la; per poder crear interès sobre qualsevol qüestió cal abans de res sentir-hi interès i estar convençut que és important. El nostre poble té una història prou llarga i interessant, una història que encara està dibuixada per tot el territori; tenim gent il·lusionada en recuperar marques del passat i fer-ne difusió, però cal un esforç més gran perquè hi ha molt per recuperar i seria bo poder refer el paisatge amb un bon fonament històric; el paisatge podria ser com un llibre obert del nostre passat: si sabem com hem arribat aquí ens serà més fàcil anar endavant. Hi ha traces en el nostre entorn que ens poden donar idees de cara el futur.

Tenim un convilatà expert en la matèria: l’Albert Pèlachs i Mañosa -Universitat Autònoma de Barcelona, departament de Geografia, Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge (GRAMP)- diu coses com aquestes: La visió geogràfica del paisatge s’estableix amb el benentès que no es pot continuar amb la contraposició entre la natura i la societat, perquè la natura també és la societat, i l’element humà —tant si agrada com si no— forma part de tots els ecosistemes, i el paisatge també és l’estudi d’aquesta relació. En sentit estricte, un paisatge existeix en el moment que algú el percep, altrament, és un entorn, un medi, etc. A més, considerar que el paisatge només fa referència a l’aspecte estètic vol dir oblidar que moltes vegades han anat plegats. Seria bo que li preguntéssim com veu el de Castellar.

En un tema concret, i si voleu anecdòtic, m’he adonat que els nanos, fins i tot amb temes propers, ho tenen molt confós i en canvi els temes aliens se’ls fan totalment seus i ho tenen controlat: fent un treball sobre la història del Drac de Sant Llorenç del Munt, vaig comprovar que tothom era coneixedor de l’existència del Drac, tothom sabia la història, però tots a la seva manera, hi havia versions per tots els gustos: per uns el Drac vivia a la cova Simanya, altres a la de Santa Agnès; el Morral del Drac no sabien que existís i la muntanya de “Sant Llorenç Savall” era molt gran i que el Sot de Goleres ara tenia amo i era d’en Goleres, ara bé el plat fort és qui el va matar, aquí sí que la confusió és brutal, per uns el va matar Sant Jordi, per altres el rei en Jaume, en Guifré els sonava per allò de l’escut. El que sí que no quedava gens clar per ningú és qui era la princesa. Tot això abans del lliurament de l’última història de Batman, que ha vingut fins a Barcelona a matar un descendent del Drac de Sant Jordi. Segur que aquesta d’història els quedarà ben clara i acabarem d’espessir les altres.

Dragons!

Oriol Papell I Torres

Quan arriba el bon temps i comença a fer caloreta, no falla mai, sempre torna, ja hi és. Moltes nits quan arribo a casa faig un moviment de manera instintiva, em fixo en l'espai que hi ha entre el petit porxo de sobre la porta d'entrada de casa i la paret. És allí, em mira atentament, poruc, immòbil, i quan poso la clau s'amaga corrents a l'escletxa. La munió d'insectes que donen voltes al llum respiren tranquils, suposo. Sí, parlo d'un dragó, concretament del de casa meva. No sé si és el mateix cada any, però sempre n'hi ha un que torna per aquestes dates i es queda fins ben entrada la tardor. Després desapareix, suposo que deu hivernar, la veritat és que no en tinc ni idea. El que sí sé és que cada nit s'atipa de mosquits, arnes i tota mena de bèsties que rondin el llum de l'entrada de casa. Parlant d'arnes, sovint s'ha acusat injustament als dragons de menjar-se la roba. És tot fals! Si algun cop heu trobat dragons dins l'armari on guardeu la roba i aquesta té forats no és pas culpa dels dragons, sinó de les arnes. Per què us penseu que els dragons són a dins? Per menjar-se les arnes, un dels seus aliments preferits.

Si voleu veure molts dragons una nit d'estiu, i aprofitar per prendre la fresca, el carrer Sant Iscle és ideal. Recordo quan era monitor de l'Esplai Sargantana i fèiem les reunions els dilluns a la nit, sovint a fora per estar més frescos, jo baixava pel carrer i a les parets tot de dragons corrien per amagar-se de la meva presència, de totes les mides possibles, alguns d'allò més grossos. Si t'hi estaves una estona immòbil, tornaven a sortir i es col·locaven estratègicament al voltant del fanal corresponen, atrapant a les seves boques, els pobres insectes despistats. De veritat, aquest carrer és un espectacle, de la gran quantitat de rèptils que hi ha.

Qui no ha agafat dragons de petit i hi ha “jugat”? Pobres bèsties, el fet de ser tant curioses els hi ha jugat una mala passada. Quan som infants allò que surt de la normalitat, ens crida l'atenció, i un animaló d'aquella mida, que s'arrapa a la paret i al sostre amb aquelles ventoses als dits i que perd la cua quan l'agafes en un intent desesperat de distracció, no té preu.

Si veieu un dragó a dins de casa, molt típic quan neixen les cries perquè hi troben seguretat, no el mateu. Entenc que pot fer fàstic i fins i tot por, però no li feu mal. Agafeu-lo com faig jo moltes vegades i deixeu-lo al jardí o a una paret exterior a prop d'un llum Són un depredador natural dels mosquits que ens piquen i martiritzen a l'estiu. Els hi hem d'estar agraïts.

Quan veig un dragó em pregunto: Qui diu que els dracs no existeixen? Són entre nosaltres, d'incògnit.

Castellar Vell 09

Rafa Homet

El meu aplec de Castellar Vell és de tradició recent: just fa un parell d'anys que en Nyer, el mai prou ponderat ex-cap de colla, va recuperar la tradició de pujar els gegants a Castellar Vell, afegint-hi, a més, una paella.

Enrera queden intents que no van tenir continuïtat amb el grup juvenil del Centre Excursionista, amb la colla...

El meu Castellar Vell, doncs, comença a les vuit del matí a l'esbart, carregant el camió. Continua a migdia amb la ballada de gegants, després del ball de plaça i el ball de bastons. Com el pa amb tomàquet, m'ha costat anys prendre la distància suficient per apreciar prou i donar la importància que es mereixen les nostres músiques i la recança de no sentir-les en directe.

Per cert, i marxo una mica del tema. L'acordionista sabadellenc Carles Belda va enregistrar un CD anomenat Ball al Diatònic 2 a la plaça del Rei de Barcelona. En aquest disc hi trobem una increïble versió de la música d'entrada del ball de gitanes, versió que posa la pell de gallina a qualsevol vallesà que estigui orgullós de ser-ho.

Tornem a Castellar Vell, doncs. He redescobert el Ball de bastons, amb la seva velocitat, energia i el seu acordió diatònic...

El meu Castellar Vell continua amb la paella de gegants, d'elaboració col·lectiva i que demana, de ben segur, més cervesa que brou de peix (entenem-nos: el brou de peix per la paella i la cervesa pels cuiners). Potser guanyen els anys amb pluja, però si algú m'ho pregunta diré que a l'aplec sempre cau un bat de sol. Només hi recordo calor.

El meu aplec de Castellar Vell és farcit de tertúlies espontànies amb amics, coneguts i saludats... El meu aplec de Castellar Vell, enguany, ha estat monotemàtic: “Ja he vist què us ha passat amb l'escola del Sol i la Lluna. Quina vergonya que això no estigui arreglat encara!” “Discutint-se a veure qui paga les obres i, de mentres, els nens en barracots”

Robiols, crespells i panades

Oriol Papell i Torres

Arribo a l'aeroport de Son San Joan i en Miquel Àngel ja m'hi espera. Passem un moment per casa seva, al barri des Rafal de Palma per saludar els seus pares, contents de tornar-me a veure després de 5 anys sense trepitjar Mallorca. No han canviat gens. La seva moixa (gata) tampoc, m'enduc una esgarrapada de regal. Agafem el cotxe i anem fins a Biniali (Sencelles) a la masia familiar que tenen als afores. Sembla que aquí el temps no passa, la sensació de calma i tranquil·litat m'envaeix, la masia antiga hi ajuda. Avui és dijous sant i sembla ser que em donaran feina. Fem una massa amb farina, ous, suc de taronja i ingredients que em perdo. Amb trossos d'aquesta massa fem una capa fina, hi posem a sobre confitura, xocolata o dolç de llet i la tanquem donant-li forma de mitja lluna. Una estoneta al forn i llest per menjar. Això sí que és un postre. En diuen Robiol, menja típica de setmana santa. Amb la massa que sobra fem figures en forma d'estrella, de cor... i també al forn. És com una galeta, boníssima. D'això en diuen Crespell, va més encaminat als nins. No para mai de menjar aquesta gent?
L'endemà, divendres sant, ve tota la família del meu amic a dinar. Per variar una mica i menjar molt, fan una fideuada, tot sigui dit, boníssima. I de postres, una mica de robiols i crespells d'ahir. Torno a acabar ben tip i patint per la meva línia. La família es queda i durant tota l'horabaixa fem unes coses anomenades panades. Amb una massa semblant a la d'ahir però amb més textura de pa, fem una figura amb forma de cendrer i hi posem un poc de sobrassada i cansalada i ho omplim de valent amb carn, afegint a dalt de tot un bocí més de sobrassada i cansalada. També hi ha la versió de pèsols. Ho tapem amb més massa i ja tenim la panada feta. Es posa a un forn de caliu, un parell d'hores i ja es poden menjar, però fredes. No cal dir que estan boníssimes i un cop més, això deu engreixar de valent. Sort que l'endemà amb el meu amic pugem a peu al Santuari de Lluc (una mena de Montserrat a la mallorquina) i amb una bona suada ho fem baixar tot, amb una petita aturada al camí per berenar un parell de panades i sobrassada, és a dir, recuperem el que hem perdut fent exercici. Ben aviat s'acaba l'estada a l'illa gran Balear i torno cap al meu Principat. És curiós com a Mallorca totes les famílies tenen ben assumit, que aquests dies toca fer robiols, crespells i panades. Quan es tracta del menjar, els mallorquins ho tenen clar.

Converses

Eulàlia Sagrera Rius

Aquella setmana, en Jordi havia anat força de corcoll. Li agradava l'expressió, no pas la situació, és clar. En el seu temps d'estudiant havia après que el corcoll és el petit sortint cilíndric que tenen les baldufes a l'extrem oposat a la punta i que serveix per a subjectar-hi el cap de cordill per a fer-la ballar. Sabia ,també, que el mot corcoll venia del llatí CURCULIO. Va somriure tot pensant que mentre els petits romans de la Hispània Tarraconense jugaven amb baldufes, els seus pares també deurien anar de corcoll . En aquell moment es trobava en un poblet de La Selva, dinant amb uns amics que l'havien convidat per a celebrar ves a saber què; ni tan sols ho recordava. Mirava de tenir el cap ocupat en alguna cosa per tal de no badallar més del compte.

La primera part del dinar havia estat un monòleg a dues bandes per part dels seus amics parlat del seu fill: que si les dents, que si el pediatre, que si les nits, que si la varicel·la... Fins al moment, tota la conversa havia girat entorn del petit Jan. Tot plegat era ben normal, pensava en Jordi: els pares eren grans, i el menut havia arribat després de molts anys de desitjar-lo. En Jan semblava realment una baldufa: anava de l'un a l'altre donant voltes per la taula. Malgrat els seus intents de seguir la conversa, no aconseguia centrar-se i estar atent al tema estrella d'aquell dinar: el Jan. Recordava, en canvi, una petita celebració familiar que havia tingut lloc la tarda anterior. Els adults seien a l'entorn d'una taula mantenint una conversa distesa però ben amena: els horts urbans, sant Jordi, els llibres, una mica de política... Els petits voltaven a prop, tot jugant, tot menjant, i de tant en tant la conversa s'interrompia espontàniament i agradablement per a comentar alguna cosa cosa del seu joc, de la seva actitud. Les rialles eren constants i sinceres, i procedien de totes bandes. Va ser una tarda ben agradable, i en Jordi, que havia d'anar a fer les eres per a plantar les tomaqueres, va anar retardant la seva marxa més del necessari; se sentia ben a gust, i la idea inicial d'aprofitar la tarda feinejant per l'hort li feia una mica de nosa i de mandra.

Havia perdut el fil de la conversa. No li va costar pas gaire recuperar-lo, però: “Doncs el pediatre ens ha dit que només prengui un ou a la setmana”, va sentir que comentaven els pares. Alguns s'entesten a fer el món més petit que no pas és, va pensar en Jordi mentre ofegava un últim badall.

Correu a Mali

Eulàlia Sagrera Rius

Com va tot per Mali? No sé per què ho pregunto... Una imatge val més que mil paraules, i les fotos que ens heu enviat per correu electrònic parlen per si soles: uns pares feliços de poder conèixer, per fi, el seu fill Arnau; quanta il·lusió i esperança es desprèn de la mirada de tots tres! Recordo el comentari de la Laia en rebre el correu: “veure aquestes fotos ha estat un regal d'energia, de tendresa, d'esperança...” Enrere queden mesos de tràmits, papers, viatges, judicis.... I aquesta, tal com deies, Ferran, no ha estat pas una adopció de les més llargues, oi?

Ens preguntes, Pilar, com va tot per aquí. Aquestes setmanes el virus de la grip ha deixat pas al de la varicel·la i... els estralls que està fent són ben espectaculars! El Feliu i l'Erola en són una bona mostra , i mai millor dit!

I si parlem a nivell general tot segueix, si fa no fa,com quan vàreu marxar. La crisi va avançant, es va estenent com un “xapapote”, i la gent segueix culpant als polítics i als banquers; ningú vol assumir la seva part de culpa. Ara resulta que tots vèiem venir el desastre, però...què hem fet per evitar-lo? No res, perquè a tots ens anava bé: tothom tenia feina, els restaurants s'omplien, les agències de viatges feien el seu agost ... Tots plegats érem uns nous rics d'un món que s'aguantava per la quietud.

Vénen mals temps per la gent que estem ficats en política, prou que ho sabeu. Últimament les sobretaules del nostre país tenen un tema estrella: la ineficàcia de la política i la maldat dels que se n'ocupen. Però nosaltres, malgrat tot, seguirem lluitant pel que creiem i per allò que estimem. I ho seguirem fent tal i com ho hem fet sempre: escoltant , conversant, compartint, discutint, involucrant-nos, participant, treballant...D'això se'n diu fer política? Doncs continuarem fent política . Volem posar el nostre granet de sorra per intentar minimitzar els efectes d'aquesta crisi. I vetllarem, tots plegats, per què l'Arnau i tots els seus convilatans tinguin una educació de qualitat, puguin accedir a un habitatge digne, per què se sentin orgullosos del seu poble, del seu entorn, de la seva cultura, del seu país... Pilar, Ferran, no cal que us digui que per tal de dur a terme aquesta tasca, us necessitem. I de la mateixa manera, necessitem a tots els Ferrans i a totes les Pilars d'aquest país, és clar.

Bé, no m'estenc més, que jo a l'hora d'escriure no tinc mesura. Afegir només que des d'aquí, des de Castellar, compartim tots aquesta felicitat vostra, i que estem desitjant conèixer el vostre fill l'Arnau.

Una abraçada.