Dissabte

Rafa Homet

-Què t'ha semblat “dissabte” de l'Ian McGywan? Sensacional, oi? Com et pot canviar la vida en un moment!
La conversa es queda al voltant de la mona -de sara, amb ametlles al voltant- i el cafè. El cap se'n va enllà: com et pot canviar la vida en un moment! La mare bufetejant el Guardia Civil que li comunica que el seu fill és mort. En què pensava quan el cotxe va sortir disparat fora de l'autopista?
En què pensava la Cristina un segon abans que el cotxe envaís el seu carril? Quin va ser el primer pensament en sortir del coma?
De què parlava l'home a qui va esclafar una pedra mentre prenia una cervesa a un xiringuito de platja al peu d'un penya-segat? On és el pensament un segon abans del moment que canviarà les nostres vides per sempre?
M'han dit, i no ho he trobat mai per enlloc, que en Josep Pla va deixar escrit que allò més natural és que sortint de casa ens caigui un gerro al cap que ens deixi ben morts. I que cal celebrar cada cop que això no passa. Com a filosofia de vida, no està pas malament. Carpe Diem, en deien d'això els llatins.
Mirem de no pensar-hi gaire, per norma general, però la mort forma part indissoluble de la nostra vida. I el risc també, malgrat ens entossudim a creure que podem assolir sempre i en tot moment el risc zero.
Però la mort, per norma general, insisteixo, ens fa por, i sovint somiem en la immortalitat (per bé que, ben pensat, això de ser immortal ha d'acabar sent avorrit amb ganes). I gràcies al desig d'immortalitat tenim simfonies, i llibres i invents, i pintures, i quadres... i l'art i la glòria. Gràcies a la glòria, però, també tenim guerres i fam i misèria.
La immortalitat: una estàtua per a que s'hi caguin els coloms o una placa enganxada a una roca. O a un carrer. Tenir el nom d'un carrer... Aconsegueixi vostè la primera derrota de Napoleó per a que posin el nom de la batalla a un carrer, i tothom ho recordarà perquè al número 22 hi havia un famós prostíbul!
Sic transit gloria mundi, que deien.

Economia del llenguatge.

Eulàlia Sagrera Rius

L'evolució de les llengües compta amb una sèrie de “lleis” (anomenades universals, perquè es donen a totes les llengües del món)que han estat claus a l'hora del naixement de les diverses llengües . Un dels universals que sembla evident és el que s'anomena “economia del llenguatge”. De fet, la gent jove se'n fa un bon tip d'economitzar el llenguatge.I no estic pas parlant dels seus monosíl·labs-resposta quan els preguntes com els ha anat el dia, no. La gent jove ja economitzava el llenguatge molt abans del boom dels telèfons mòbils (mates, filo, sele, profe, uni...) i, és clar, ho fa ara encara molt més, amb els famosos SMS. I als adults ens costa ben poc adaptar-nos : mòbil (en comptes de telèfon mòbil), portàtil (en comptes d'ordinador portàtil), tele, metro, CD, bici...

Però a més de la tendència natural de la llengua, hi ha determinades actituds d'alguns parlants que es resisteixen a alguns dels canvis. Jo mateixa, em nego a donar diners als meus fills quan em diuen que en necessiten per agafar el “bus”: “si és per la vallesana, aquí els tens, però si és per agafar el bus, te'l pagues tu mateixa”, els dic sovint amb ironia tenyida de militància. Però la seva comoditat i la seva tendència a la llei universal de la economia del llenguatge és tan gran com la meva tossuderia a seguir parlant de Vallesana i a seguir cridant al meu fill pel seu nom sencer: Francesc; dec ser l'única persona que encara no li diu Fran. És clar que, la meva tossuderia és més que una tossuderia: és una voluntat de conservar els signes que ens identifiquen ; la tossuderia en aquests casos sempre va acompanyada d'un rerefons ideològic, d'un component de resistència, de militància.

I si no, digueu-me perquè determinat conductor de la Vallesana en dir-li jo quan pujo “bon dia” ben amablement, em respon amb el seu “buenos dias”. La tendència natural que prové de l'universal de l' economia del llenguatge li hauria de fer dir “bon dia” perquè és més curt, no? A més, per imitació, per bona educació, per la voluntat d'adaptar-se al poble on ha nascut i on viu , el més normal seria dir “bon dia”. Se m'acudeixen un parell de motius que podrien explicar la seva respectable tossuderia. Però me'ls estalviaré: per una vegada aplicaré la llei universal de la economia del llenguatge a l'engròs.

Castellar, mirar enrere i mirar endavant

Erola Simon Lleixà

Divendres passat a Ca l’Alberola , en Josep Abad i Sentís, historiador sabadellenc, ens va parlar del Castellar als segles XVI i XVII. Ens va pintar una vila petita, de poblament dispers constituït per masies disseminades i un petit nucli urbà al voltant de la plaça de les Fàbregues, avui plaça Vella, d’una economia d’autosuficiència a la ratlla de la misèria, de mentalitat profundament religiosa, i ambient violent, retrat extrapolable a la majoria de pobles catalans de l’època. En aquest context el Batlle, oficial del senyor de Clasquerí, senyor jurisdiccional del terme, administrava justícia i constituïa, juntament amb la Universitat de Castellar, l’òrgan rector de la vila. La xerrada va girar entorn de la conflictivitat del moment, des les tipologies de crims i successos, i de les seves motivacions i causes, informació que ens ha pervingut a través dels processos judicials que documenten les declaracions d’acusats i acusadors redactades a la cort del Batlle. Amb una exposició planera en Josep Abad ens va transportar uns quants segles enrere al mateix indret on ens trobàvem i ens va fer gaudir d’imaginar i aprendre.

Sovint, la història, per molts, és sinònim de cosa avorrida i feixuga, el coneixement de la qual és absolutament innecessari en el món que vivim. I potser sí que de manera directa no se’ns avaluen els coneixements històrics a la cua del súper, al cine, amb els amics o a la feina, però, mala lectura, qui es pensi que es tracta d’això va errat. Entre altres moltes coses conèixer el nostre passat, en aquest cas el passat del lloc on habitem ens hi vincula. La coneixença genera respecte i estima i és tant necessària per aquells que hi hem nascut com per aquells que hi han anat a parar.
Castellar s’ha fet gran de mida i habitants d’una manera esfereïdora ens els darrers anys i això és així malgrat faci basarda, però no tot està perdut si els nous castellarencs, tant com els vells, tenen l’ànim de conèixer i participar de la comunitat que els acull en totes les seves vessants.
Pretendre que el temps i el creixement no ens transformi és absurd, però resistir-se a ser engolits per la grisor de l’àrea metropolitana i fer el que calgui per no veure desnaturalitzada aquesta vila vallesana, és el que a la llarga li donarà més valor. Perquè el patrimoni, sigui de la categoria que sigui, si no es coneix no es valora, i si no es valora no es conserva i es perd.
La història serveix, entre d’altres coses repeteixo, per això, per passejar per la Plaça Vella i imaginar-se el Consell de la vila reunit 400 anys enrere en aquest lloc, que llavors en deien la plaça de les Fàbregues, identificar-s’hi i somriure gaudint del pensament.

Josep Abad i Sentís ens parla de la justícia a Castellar en època moderna.

Erola Simon Lleixà

En època moderna, entre els segles XVI i XVIII, el batlle de la vila de Castellar, delegat del senyor de Clasquerí, tenia àmplies atribucions governatives i judicials. Assistit per una cort o cúria, el batlle presidia i supervisava el consell municipal i aplicava les ordinacions generals i locals mitjançant crides i bans. Tenia la potestat d’administrar justícia en l’àmbit civil i criminal i, en virtut dels privilegis especials de què que gaudia el seu senyor, podia també decidir sobre causes que comportessin penes greus com galeres, mutilació o mort.

L’Arxiu Històric de Sabadell (AHS) conserva entre els fons de l’administració reial i senyorial el fons de la Cort del batlle de Castellar del Vallès (1557-1779) integrat per llibres de cort entre 1557-1719 i 347 processos judicials entre 1589-1772.

Aquesta documentació constitueix una font de primer ordre per conèixer tota mena de coses sobre la vida quotidiana i la realitat socioeconòmica dels que varen ésser protagonistes de l’acció judicial.

El sabadellenc Josep Abad i Sentís, historiador especialista en història moderna, ha treballat àmpliament el fons de la Cort del batlle de Castellar en el seu treball “Delinqüència i justícia en el Castellar dels Àustries” que fou premiat a la categoria d’assaig en el VI Certament Literari Joan Arús (2005) i posteriorment publicat al número 6 de la revista Recerca de l’Arxiu Municipal de Castellar.

La seva recerca s’endinsa en el tribunal senyorial de Castellar i planteja l’estudi i tipificació de la conflictivitat social quotidiana en una època, la del Barroc, de decadència i pobresa on la violència és a l’ordre del dia.

El mateix Josep Abad ens parlarà, el proper divendres 13 de març, de delinqüència comú, conflictes violents entre vilatans, bandositats, bruixeria, sexualitat i, en definitiva, de l’ambient a la nostra vila en època moderna a partir dels processos de cort del batlle de Castellar.

Febrer

Eulàlia Sagrera i Rius

A la memòria d'en Pere Cañellas i d'en Joan Giralt

En Pere tallava les patates grillades, a punt per sembrar. La seva dona estava ben atrafegada enllestint la disfressa de princesa de la néta. Tenia, però, un ull a cada banda:

• No pensaràs anar demà a plantar patates, oi, Pere? Acabes de passar una bona grip i dimecres encara eres al llit amb febre; seria un disbarat si...

L'endemà va demanar al gendre que li baixés les patates a l'hort. En obrir la cabana, va recordar que la roba per a canviar-se s'havia quedat damunt el llit. Quan tornaria a casa sentiria la Pilar rondinar, de ben segur!

Va marcar les fileres, hi va anar col·locant els trossos de patata i mentre els anava enterrant amb el xapo va pensar que la Pilar tenia raó, com sempre: la grip l'havia deixat massa afeblit i encara no estava prou recuperat. Malgrat tot, aniria fent ; no pensava pas tornar a casa de nou amb les patates! I no li donaria pas el gust a la dona de poder-li dir: “Ja t'ho deia , Pere...”.

El Francisco va interrompre la seva feina i els seus pensaments:

• Et dono un cop de mà, Peret? Encara fas força mala cara...

Tres hores més tard, es van asseure per compartir l'entrepà de botifarra d'ou , una mica de cafè amb llet i els records d'una recent estada a Benidorm.

Abans de marxar, en Pere va voler regar el pèsols i ensofrar-los de nou.

De camí cap a casa, distret amb les dependentes del mercat que havien canviat el davantal per una acolorida disfressa mariachi, no va veure com un “pirata” menut i sorrut l'assenyalava amb el dit i preguntava :

• Mira pare: aquest senyor porta els pantalons bruts , les sabates enfangades i un sac a l'esquena; de què deu anar disfressat?

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

A la Montserrat li va costar molt convèncer la seva mare de reunir-se , com cada any, per celebrar el seu sant. Sense el Pere, no tenia pas ganes de celebracions!

La Mireia no va voler tastar la sípia estofada amb patates i pèsols . Menjava un bon plat de patates que la Pilar havia enrossit a la paella moments abans.

• Que bones! On les compres, àvia?

Amb la punta del davantal, la Pilar s'eixugava dues llàgrimes que rodolaven galtes avall.

Aquell mateix matí, en Francisco havia plantat el pèsols que li havia donat el Pere uns mesos abans; sempre havia presumit de què, un cop mort, la llavor dels seus pèsols podria seguir donant fruit pels horts del Brunet.

La Tolrà

Daniel Rocavert i Toscas

La història recent del nostre poble -posa-hi l’últim segle i mig- està marcada per l’empremta dels Tolrà i la seva fabrica. No cal que busquem gaire, en tenim la constatació ben a l’abast: la nostra monumental Església Parroquial és obsequi dels Tolrà, l’Ajuntament actual està ubicat al Palau Tolrà, l’antic edifici de l’Ajuntament s’havia construït gràcies als Tolrà, l’escola de les germanes Dominiques de l’Anunciata va ser una gentilesa de la Viuda Tolrà, les escoles públiques del Camp Senyor les va fer la República en terrenys cedits per l’Emili Carles-Tolrà, ens van regalar un tast d’urbanisme avançat amb les primeres Cases Noves i després les segones Cases Noves, després, per últim, els blocs de pisos de la Carretera que ja no van estar tant inspirats -eren uns altres temps-, el rellançament de l’Ateneu als anys cinquanta reformant l’edifici de dalt a baix i construint un teatre que era l’enveja de tota la comarca i fins i tot dels de la capital; i tot es va fer amb calé de la Tolrà, aquest cop, per això, sota la responsabilitat dels Valls i Taverner, que també varen fer el camp de futbol. I recentment, del desenllaç fatal de l’empresa, hem aconseguit que la Fàbrica Nova i la Filatura es convertissin en l’Espai Tolrà per al nostre esbarjo... Bé, deixem-ho aquí, no cal ser exhaustiu perquè a part dels béns i immobles tots tenim familiars o amics i coneguts que hi van treballar, famílies senceres hi van treballar, i la seva història és la nostra història. I per què ho dic tot això ara? Doncs mira, per dues coses que m’han coincidit: per casualitat he trobat a internet l’oferta per col·leccionistes –és que hi ha col·leccionistes per tot– d’un catàleg de la Tolrà i, sorprès per la troballa, he tornat a provar sort i m’he trobat amb l’oferta d’una peça de llençol encara precintada de més de cent anys; i per altra banda, llegir que el Molí d’en Busquets ja és una esplanada, i m’ha vingut de cop com una sensació de que se’ns escapa alguna cosa, que d’aquelles fàbriques de Can Barba, del Molí, la fàbrica Nova, de la seva activitat de tants i tants anys que va fer possible tot el que he anomenat i més, no ens en queda, que jo sàpiga, res; d’aquells cotons que encara ara són un referent de qualitat i que infinitat de famílies de tot l’Estat guarden a l’armari com una relíquia, d’aquell blanqueig que feien al Molí d’en Busquets que deien que era una fórmula tant ben guardada com la de la Coca-Cola, dels arxius, dels mostraris... de tot allò que ens pogués servir per explicar què va ser la Tolrà per tots nosaltres i per la indústria del nostre país, em sembla que no n’hem sabut guardar res. És una llàstima.

Mentides!

Rafa Homet

Ja han sentit que han trobat morta a la pobre noia que es prostituia a l'entrada de Can Bages? Ja ho saben que han trobat el seu cos esquarterat enterrat a les obres de la connexió Ter-Llobregat? Ho saben que tot s'ha amagat per ordre directa de l'alcalde i del Pepe González que no volen que es sàpiga que al Castellar socialista passen coses d'aquestes?

Doncs si ja ho sabien, estan al corrent de la darrera llegenda urbana castellarenca.

Una llegenda urbana és una història falsa, absolutament mentida, que circula de boca en boca com a una veritat contrastable. N'hi ha, com la de la noia dels revolts del Garraf, que tenen més de cent anys.

Castellar és un poble ric en llegendes urbanes. En els últims anys n'han circulat -que jo conegui- unes quantes:

Coincidint amb els primers habitatges protegits de la Plaça Europa es van arribar a recollir signatures per a evitar que a tots els gitanos del barri de la Mina els regalessin un pis a Castellar.

També va circular com la pólvora la detenció d'un conegut comerciant castellarenc que pertanyia al comando Barcelona d'ETA. Fins a tal punt va arribar la brama que l'Ajuntament va haver de fer un comunicat explicant que ni membre d'ETA ni detingut ni res... però la història ja
estava feta.

No fa gaire es parlava de ramats de gossos abandonats i famolencs que es cruspien excursionistes a la Mola. Tanta fam patien les pobres bèsties que es menjaven l'excursionista, la motxilla, les botes i fins les claus del cotxe!

I l'Ikea que havia d'anar allà on hi ha el senyor Cladelles?

Però, d'on surten aquestes històries?

D'algunes, com la que atribuïa a l'antic equip de govern acabar les reunions amb orgiàstics dinars a càrrec dels més prestigiosos cuiners del Vallès, és fàcil atribuir-ne l'autoria. La resta, vés a saber!

Es veu que el pitjor que es pot fer amb una llegenda urbana és desmentir-la. La gent s'estima més creure que “als moros se'ls regala un cotxet Mclaren cada cop que tenen un fill” que no pas saber la trista realitat.

Afirmen els experts, també, que els principals transmissors de bulos i troles no són dependentes xafarderes fartes d'escombrar la vorera, com podria semblar a primer cop d'ull. Diuen -els experts, no jo- que són els propis treballadors de l'administració.

I ho sé de bona font.